No sap un com es combina exèrcit i cos de Jesucrist en processó, bandes de tambors i cornetes marcant el pas al costat d'escenes de la passió i mort del Nostre Senyor, abillades de militar manera aquelles. Li ho expliquen i bé, té una explicació, ens agrade o no.
La religió catòlica, vaig aprendre i interioritzar, durant temps de pràctica cristiana, té molt d'interior i comunitari, d'espiritualitat personal i compartida, però vaja, que en certes manifestacions públiques acabes veient més d'espectacle i representació que d'acte de fe, també ací la processó va per dins, segurament. Contradiccions humanes.
Amb la que cau aquests dies de refugiats demanant hostal i solidaritat, de víctimes de carnisseries injustificables, de comentaristes a peu de carrer dels quadres escultòrics, de ressò a la premsa francesa de verges condecorades per ministres d'allò interior, doncs que acabes pensant s'hem tornat una miqueta bojos, abocats a certes lectures bíbliques.
Molts ho viuen des d'una dimensió profunda, renovant el missatge salvador del Crist, enfortint les conviccions religioses per bastir el regne en el que creuen. Açò no és tan visible, però de segur que passa, màxim respecte. M'identifique més amb aquesta manera de viure la religió, la religiositat.
Tenim, com una mena de contrapunt, aquests dies, la celebració primaveral amb berenar de mona i pa-cremat a l'aire lliure, l'entonació de cançons populars en rogle, el ball i el joc col·lectiu, l'enlairament d'una milotxa tot aprofitant un ventijol amable, els tempteigs amorosos de les parelles festejadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada