Ostres: la tontería com està. Del cert que les amistats perilloses porten conseqüències pertorbadores de l'harmonia institucional. Regnar per a totes i tots em sembla va d'una altra cosa i els vassallatges com que encara hi són vius, per si algú o alguna creia que la cosa no funcionava.
El to dels missatges desvetllats aquesta setmana doncs que s'aproxima al de l'adolescència i que l'interès de molts personatges per acostar-se als poderosos, d'ara i de sempre, com que hi és i hi serà. Traure alguna cosa, de profit, mou inexorablement les relacions humanes, lluny d'una gratuïtat cada vegada més absent i rebutjada. Que l'amistat no és el que era o deuria ser.
La soledat dels monarques en les recepcions reials sobre un terra luxosament encatifat és fa cada vegada més evident, atesa la nòmina de taurons que van passar-hi i que s'han convertit en persona non grata. Que la família, especialment la reial, està en crisi ho desvetlla insistentment la crònica periodística, el blindatge i posterior desaparició dels anteriors reis, exiliats de fet del regne, posa en evidència totes les sospites que planaven sobre la institució.
La dona del cèsar ha de parèixer la dona del cèsar, diuen, a força de pentinat i vestuari, clar que sí, segurament a força de comunicats oficials o no. Certament que el marge d'error és molt estret, però els ulls que ens observen s'han multiplicat exponencialment en els darrers temps. A mi no m'agrada el llegit, i no em deixa gens tranquil aquest to, que, sincerament, em recorda aquell del senyor duc baixant tot estirat cap a la porta dels jutjats de l'illa gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada