Quan l'òrgan de govern del poder judicial informa recordant que aqueix poder actua sempre des de la més absoluta independència, potser deuríem llegir que deuria sempre actuar o hauria de procurar actuar sempre. Sempre i mai són dos adverbis que un reserva per la divinitat, amb permís dels poders dels homes i les dones de la Terra, tot i assumint una condició humana fràgil i contradictòria, inclinada a l'error, l'equivocació, el dubte i la indecisió: afortunadament? Quan al mateix comunicat un llegeix que al marge de la llei i el dret no hi ha llibertat ni democràcia, un també es pregunta sobre quina llei i quin dret són o han de ser aqueixos, i un no deixa de constatar la llibertat i la democràcia, sobretot la primera, sovint desborden els límits de la llei i el dret, i aquests s'han de reconsiderar, delimitar. Finalment, un es pregunta: quants/quantes caminant al marge, pels marges, per les vores, i per raons ben diverses, quants/quantes excloses/exclosos, auto-exclosos/auto-excloses? En hores de vassallatges quasi medievals, adhesions granítiques al cos, la institució, la corporació, de plantades i ofenses, d'estranyes independències, igual no va malament un petit control de qualitat, d'autocrítica que dirien alguns/algunes, en el sentit més constructiu possible, individual i col·lectiu, per cert no sé quin més complicat ara com ara. Per acabar-ho d'adobar la fiscalia ha senyalat l'ús de l'expressió presos polítics s'allunya de la realitat: quan apareix un departament ministerial de la realitat estem perduts o condemnats a la irrealitat més absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada