L'aigua apel·la sovint a l'origen de la vida. De l'aigua ve l'estrany ésser que protagonitza la pel·lícula de Guillermo del Toro, titulada en castellà La forma del agua. Aquesta història d'amor, de perdedores i perdedors, embolcallada en ombres, desplegant-se en indrets soterranis, racons de vida sobre una sala de cinema atrotinada, és un petit cant a l'esperança, a l'amistat, l'amor, molt d'agrair en els temps que corren. El guió fa encaixar totes les peces i l'espectador recorre els espais amb la mirada fins habitar-los d'alguna manera, deixant-se seduir. Tot és precari, d'una provisionalitat angoixant i tot i que sembla se'ns relata un conte, que també, hi té cabuda la sexualitat, el conflicte, l'art, l'humor, les lluites per l'alliberament de minories. Tot plegat és més que una pugna entre bé i mal, caldria explorar les causes profundes per entendre. Tot plegat és quelcom més que la contradicció entre la forma bella i la forma repulsiva, l'impuls agressiu i l'impuls conciliador, caldria tornar a l'aigua, al líquid element possiblement per tornar a començar.
L'aigua, de la que uns peixos estranys volen ser expulsats, és un dels primers elements que es presenta al film Zama de la Lucrecia Martel. El fullet de mà, preparat per la gent de l'Albéitar, cineclub universitari lleonès, ja apuntava que l'espectador anava a tenir una experiència sensorial, remarcable. I així va ser: sons, colors, relats, manera de dir tenen caràcter, i la sensació sovint s'acostava a la que crec haver tingut en llegir escriptors sud-americans (García Márquez, Vargas Llosa, Bolaño, Carpentier, Neruda, Sábato), ¿realisme màgic? Aquest funcionari, que demana un trasllat i roman reclòs a un racó de l'imperi és metàfora de moltes coses, reflex d'unes quantes estupideses i contradiccions. Dins una barqueta de fusta, vençut pels colps que el destí li té reservat un xiquet li pregunta si vol viure i en Zama contesta afirmativament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada