L'endemà

Els resultats valencians arribaven de matinada, amb unes forces de progrés que, deien, tenien recolzament per continuar el govern dels quatre anys anteriors. Un altre govern Botànic. La televisió autonòmica recuperada, perllongava una programació maratoniana darrere l'escrutini, l'assignació d'escons, el recompte de paperetes de colors als col·legis electorals. Mal negoci per l'administració electoral tanta elecció seguida, el procediment és artesanal encara. Miracle vicentí?

Alguns encara sorpresos es van adonar havien perdut el centre, després d'un viatge fosc i trepidant al passat, i visqueren en carn pròpia el vertigen de la llei electoral. Venien a la memòria aquelles paraules de fi de cicle d'una regidora: Quina hòstia! amb perdó, tot trobant a faltar a don Mariano. Feia forat en la nit madrilenya el crit Amb Rivera no! torejat hàbilment pel triomfador en mànegues de camisa, amb alguna experiència en la presa de posició i els riscos que comporta (no és no). A la cadena Ser o no ser s'ensabonava el moment de la gran festa de la democràcia amb autocomplaença desbordada.  

Pactar era un verb no conjugable avui, ni durant les properes setmanes, per trobar-nos encara en campanya electoral, l'altra. A manera de primàries la diada del 28 d'abril va escalfar motors per les altres conteses fixades al calendari, per primera vegada en dies teníem resultats frescos. La mateixa Junta Electoral Central avui  mateix marcava territori i esporgava noms indesitjables de candidatures presentades per la tria europea.

Votades

Aquella desfermada aparició de Podem de fa no res, s'ha transformat en inquietant amenaça de l'extrema dreta. Dreta aquesta que ens diuen, i intuíem alguns per cert, era dins el partit dretà al govern. La mobilització electoral no se sap ara com ara si serà a la francesa per aturar el front nacional espanyol, o per acudir en salvació de la pàtria, pàtria constitucional és clar, única i indivisible, que a hores d'ara ja sabem totes i tots quina és.

En democràcia, en aquesta que diuen que tenim, els resultats han d'agradar, agradar als qui tallen el bacallà. Les pressions dels poders en l'ombra per capgirar resultats ens han portat, també, on som ara per ara. Al País Valencià, l'extrema dreta plana per damunt de moltes coses des fa molt de temps, l'anticatalanisme mobilitzador de masses és realitat coneguda en profunditat: què passa ara, que es mobilitzarà més, que s'haurà multiplicat? Molts desencantats amb el PP per la corrupció marxaran a Ciudadanos, ja ho han assajat en altres conteses. Molts reaccionaris i desencantats amb el PP per la tebior del tractament de la crisi catalana aniran cap al feixisme més desvergonyit. La divisió conservadora es paga molt cara amb la llei electoral espanyola, això pot eixir mal (crisis en els partits dretans a la vista) o bé (pacte a tres per Espanya).

Un s'atreviria a pronosticar molta diversitat en el vot, molta dispersió, circumstància que al cap i a la fi impulsaria, en altres països dels voltants, la coalició i el pacte. Ací ja veurem, si el pacte és per la dreta s'aprofundirà en les maldats de Rajoy i companyia, inspirades pel senyor A. i si és per l'esquerra es sospita les transformacions seran molt limitades, sobretot perquè el mal perdre dels de sempre farà molt difícil la governabilitat, impressió traslladada als lectors i a les lectores de premsa més o menys crítica per articulistes llegits, gats vells en eleccions.

Què hi ha algú?

Com que vaig votar dilluns, per correu, a mi els debats anunciats a bombo i platerets com que no m'anaven a influir en res. Si la primera de les trobades em va ésser totalment aliena, de la segona, de la que vaig veure alguns fragments, puc dir ben poca cosa: per moments el senyor ciudadano, com que cada dia m'agrada menys, s'ho creu més, el senyor president feia com l'alumne que fa servir bona lletra durant tota la classe, el president dels populars igual es mossegava la llengua per acostar-se a una moderació que li queda força lluny, i l'home que ho va poder tot semblava més sistemàtic, professoral que els altres. Dir qui guanya o perd ho deixe pels mitjans, s'admeten múltiples interpretacions, moltes vàlides i assenyades, altres tòxiques i interessades. A la segona cadena de la televisió pública estatal es recordaven èxits del pop dels anys ¿vuitanta?, efectiva contra-programació al gastat recital del quartet electoral.

Per unes hores torna a instal·lar-se l'hivern entre els habitants de Lleó, capital: hem vist caure volves de neu al matí, els termòmetres han baixat cosa de deu graus. Els dies d'abril tenen això: inestabilitat, alhora que eixida al carrer de llibres i roses, tast de mones, amb ou o sense, i pa-cremats a l'aire lliure entre cants i danses iniciadores del festeig. La meteorologia però, ja pròpia de temps de canvi climàtic esdevé factor sorpresa que pot espatllar els plans llargament cobejats.

Grâce à dieu (Gracias a dios) és una pel·lícula francesa-belga dirigida per F. Ozon que explica una història de pedofília a Lyon. Les víctimes, anys després de les agressions sexuals d'un capellà, s'organitzen i denuncien el delinqüent. Les correctes interpretacions d'actrius i actors ens apropen a un drama personal i familiar que l'església catòlica ha encobert de manera totalment reprovable, esdevenint escàndol davant la passivitat de les autoritats, eclesiàstiques per descomptat, i m'atreviria a escriure també civils. Un dels protagonistes al final del film guarda un eloqüent silenci en preguntar-li el fill si encara creu en déu.

Debatint-nos

Debatre no deuria ser inconvenient pels actors del joc democràtic. Ans el contrari l'intercanvi d'arguments i propostes entre candidats deuria ser l'estat de coses habitual en períodes de campanya electoral. Així les coses, sobre si vaig o deixe d'anar a aquest o aquell altre debat doncs que et fan sospitar alguna cosa no rutlla com cal. Tant de càlcul entre candidats ve a superar a l'espectador que demana un respecte i posicions clares i raonades. Per descomptat que els mitjans dits públics de comunicació deurien ser els primers a fer possible debats amb condicions.

Novament assistim en aquestes eleccions dites generals, a diputats estatals i senadors, a la provocació de les dretes en competició per l'espanyolitat més rància i casposa. Precisament en dies de processons i pública presència als carrers de la passió i mort de Jesucrist. Oportunitat, per cert, que no s'ha volgut deixar passar, per participar sense pudor en els actes festius, religiosos a més a més. Tot val per fer campanya. Sospita un, el punt principal del programa de les dretes és l'espanyolitat, nacionalisme al cap i a la fi, de bandera, unilingüe, taurí, catòlic que es reivindica en front de l'altre, que s'etiqueta a ell mateix com a constitucionalista.

Les cares dels candidats als cartells espanten una miqueta, especialment les dels ciudadanos/as molt liberals per arrencar llaços de color groc en pro d'una llibertat d'expressió que pareix excloure la de l'altre, que fonamenta la convivència en la negació de drets de l'altre a Catalunya o on siga. Fan del clima irrespirable condicions d'habitabilitat i reproducció. Abanderant un trilingüisme que segurament molts d'ells no practiquen. El crit de guerra Vamos...! ja s'ha subratllat com a ben pròxim a aquell  A por ellos. Si tot el que s'ha de dir sobre els habitants de la pàtria és el que posa al dni, doncs estem apanyats. Una llibertat que sols és per a uns pocs o unes poques és molt poca llibertat, i una lectura de la constitució tan limitada com la que fan és veritablement un lectura força pobra. La igualtat la confonen amb una homogeneïtat irrespirable, amb una uniformitat que no s'aguanta enlloc.

La imatge d'en Jordi Sánchez en roda de premsa a la presó, amb el retrat del monarca, dempeus i creuat de braços amb la bandera de l'estat al costat, si no ho diu tot, diu almenys unes quantes coses, si més no subratlla allò dels presos polítics, o dels símbols que qui mana exhibeix, i que el súbdit s'ha d'empassar.

La plaça és meua

Qui no vulga pols que no vaja a l'era. Dret a manifestar-se i dret a fer un míting polític a un espai públic, tots dos constitucionals, per ara. Sembla d'un temps ençà que la criminalització de segons quins símbols forma part de l'actuació prioritària d'alguns polítics, de bandereta, de fireta, de show i performance televisada. A un carrer pròxim a on visc un senyor gran té penjada, des de fa setmanes, una impol·luta bandera amb l'escut oficial de les Espanyes de quan governava o manava en Franco, cada dia la desplega i cada nit la recull sobre el seu pal, els vianants se n'han adonat, fan els seus comentaris, fins i tot la fotografien, el que és tot un dret de llibertat d'expressió de l'home, igual també és una ofensa per segons quins vianants, a mi m'ofèn. Em pregunte sovint què passaria si tingués una bandera amb l'esvàstica aquella dels nazis o si algú gosara penjar un llaç de color... groc al balcó del costat. El cambrer on vaig, fins ara, a prendre una infusió al migdia, desitjava fa uns dies el pitjor al president Puigdemont, mentre s'oferien imatges seues per una pantalla de televisió, en el meu silenci als seus comentaris espere no trobés cap complicitat. Que hi ha ganes de provocació (qui provoca espera una reacció) és palpable, ignore si al Principat, m'hi trobe a centenars de quilòmetres de distància, però al Lleonesat alguna cosa hi percep. L'obsessió per la manipulació de tv3 no ha impedit la senyora candidata popular hi fos entrevistada. Ignore les hores que la política ha dedicat a veure la cadena catalana, si li van millor altres emissores i que entén per públic o plural, però el seu partit al País Valencià ha estat tot un exemple de manipulació i censura de mitjans, inclòs el tancament de les emissions de la televisió del nord. Un es pregunta quina llibertat es pot fonamentar en tancament i censura. Les imposicions, l'exclusió de segons quins debats, la marginació de minories, la prohibició de símbols i paraules, el silenciar veus i opinions dissidents, contràries als missatges dominants em semblen cada vegada més perceptibles en l'ambient. El discurs únic esdevé perillós camí de submissió de l'individu, d'assimilació, de desfiguració de saludables diversitats i contrasts, empobrint-nos com a persones i com a societat. La tranquil·litat tant desitjada per tants no sé si la volen fonamentar en l'absència de discrepància, en monòton i invariable credo imposat per quatre il·luminats.

Crema desesperadament Nôtre-Dame, el so dels tambors omple l'ambient vespertí d'una angoixa inquietant, cerque en el vellutat so de Miles Davis un bri de serenor, espai de repòs o raó momentani on aturar-me.

Castracions

La peculiar forma de l'església per tractar la sexualitat humana sovint produeix monstres. A les pràctiques, de les que rebíem informacions recentment, per guarir la homosexualitat patrocinades per algun bisbe polèmic, s'afegeix a les pantalles la proposta Identidad borrada  (Boy erased, Joel Edgerton) on s'expliquen les teràpies d'un centre per diagnosticar i eradicar conductes pecaminoses, desviades, immorals i tota mena de qualificatius que es puguen imaginar, per fer referència a sexualitats no admeses per la mil·lenària institució religiosa. Tot plegat acaba molt malament. A major glòria del catolicisme la pederàstia i altres violències sexuals han esguitat, i de quina manera, els seus responsables, tot posant en evidència el problema el tenen dins mateix, malgrat els intents d'amagar-lo, maquillar-lo o negar-lo barroerament. Tornant a la pel·lícula agraeix l'espectador el moment que la mare del jove protagonista diu prou i s'acara als sinistres gestors de tant de despropòsit. És clar també qui açò escriu troba a mancar en tot plegat educació sexual, afectiva en els pares del xic, molt de t'estime, baixa a sopar amb els pares, molt de déu diu açò o allò altre, però molt poc d'educació sentimental, tot abocat a la castedat, a la repressió, al desconeixement del propi cos, del desenvolupament humà, del creixement de l'individu, del foment de relacions humanes enriquidores, del reconeixement del plaer corporal, del propi cos, de la divulgació del coneixement de la sexualitat humana. Ens està més a compte sembla, encara, l'ocultació, la imposició, el silenci, la manipulació, la repressió fins al límit de causar ferides irreparables, sovint creadores  d'estigmes en moments transcendentals  del desenvolupament de la persona.

Cartografies

La decadència de la institució matrimonial segurament comença a bastir-se, també, a partir dels coents comiats del solter o  de la soltera, fàcilment identificables les vesprades de dissabte al barri que no sé si habite, per on vagarege si més no, ànima en pena, sovint. Tota la desorientació del jovent es dóna cita entre els carrers d'un decorat abandonat, en transició a barri turístic cent per cent, convocat davant la copa o el gerro, el got o la botella, subministradors de la dosi escaient d'alcohol, sense altre incentiu que la repetició fins la nàusea d'allò tòpic o típic. Per si fos poca cosa l'ambient en vespres de la santa setmana es contamina dels sorolls apocalíptics d'unes percussions marcials, del so estrident dels metalls de les confraries, desfilant en processó invasiva, en honor i llaors d'un Jesús desfigurat. En vespres també del catorze d'abril algunes banderes amb els colors republicans s'han deixat veure a un petit jardí prop de sant Isidor, el rei no té res a témer, atado y bien atado ho van deixar els seus antecessors en la jefatura de l'estat. En despertar del son nocturn o de la migdiada reparadora m'acoste tossudament al recull d'articles d'Albert Ferrer El meu mapa del món, per orientar-me vaja, per saber d'on venim cap on podem anar, tan necessitat com vaig de perspectiva i d'esperit crític, és el seu mapa cert, però la seua acurada cartografia a mi m'aprofita, i tant.

Ministeris

Fa algunes setmanes al meu domicili, sembla, es va personar un entrevistador degudament acreditat del Ministeri(o) de Cultura. Havia estat seleccionat per participar a una macro-enquesta sobre hàbits culturals arreu de l'estat. Després de diversos intents l'entrevista es va fer telefònicament i vaig respondre a les preguntes aplicadament, amb esperit col·laborador i cordial. Preguntes en castellà, respostes en castellà. En fi, que el Ministeri sembla només de Cultura en castellà. De res.

El seguiment del judici al Tribunal Suprem als independentistes catalans, cada vegada més presos polítics, em portà fa algunes setmanes a comprar i llegir un exemplar de l'edició d'Alianza de la novel·la El procés de Franz Kafka. Recomanar l'autor txec no està de més en constatar, sessió a sessió, el despropòsit de les vistes presidides pel magistrat Marchena, especialment corprenedores pel que fa a l'actuació d'un ministeri públic,  que un entén deuria defensar ciutadans, a totes i tots,  els seus drets, també els polítics, amb extraordinària cura, igual que els dits cossos i forces de seguretat. La fosca raó d'estat sembla guiar un actuar farcit d'irregularitats i parcialitat, en detriment d'una justícia que ni està ni se l'espera. Kafkià.