Debatre no deuria ser inconvenient pels actors del joc democràtic. Ans el contrari l'intercanvi d'arguments i propostes entre candidats deuria ser l'estat de coses habitual en períodes de campanya electoral. Així les coses, sobre si vaig o deixe d'anar a aquest o aquell altre debat doncs que et fan sospitar alguna cosa no rutlla com cal. Tant de càlcul entre candidats ve a superar a l'espectador que demana un respecte i posicions clares i raonades. Per descomptat que els mitjans dits públics de comunicació deurien ser els primers a fer possible debats amb condicions.
Novament assistim en aquestes eleccions dites generals, a diputats estatals i senadors, a la provocació de les dretes en competició per l'espanyolitat més rància i casposa. Precisament en dies de processons i pública presència als carrers de la passió i mort de Jesucrist. Oportunitat, per cert, que no s'ha volgut deixar passar, per participar sense pudor en els actes festius, religiosos a més a més. Tot val per fer campanya. Sospita un, el punt principal del programa de les dretes és l'espanyolitat, nacionalisme al cap i a la fi, de bandera, unilingüe, taurí, catòlic que es reivindica en front de l'altre, que s'etiqueta a ell mateix com a constitucionalista.
Les cares dels candidats als cartells espanten una miqueta, especialment les dels ciudadanos/as molt liberals per arrencar llaços de color groc en pro d'una llibertat d'expressió que pareix excloure la de l'altre, que fonamenta la convivència en la negació de drets de l'altre a Catalunya o on siga. Fan del clima irrespirable condicions d'habitabilitat i reproducció. Abanderant un trilingüisme que segurament molts d'ells no practiquen. El crit de guerra Vamos...! ja s'ha subratllat com a ben pròxim a aquell A por ellos. Si tot el que s'ha de dir sobre els habitants de la pàtria és el que posa al dni, doncs estem apanyats. Una llibertat que sols és per a uns pocs o unes poques és molt poca llibertat, i una lectura de la constitució tan limitada com la que fan és veritablement un lectura força pobra. La igualtat la confonen amb una homogeneïtat irrespirable, amb una uniformitat que no s'aguanta enlloc.
La imatge d'en Jordi Sánchez en roda de premsa a la presó, amb el retrat del monarca, dempeus i creuat de braços amb la bandera de l'estat al costat, si no ho diu tot, diu almenys unes quantes coses, si més no subratlla allò dels presos polítics, o dels símbols que qui mana exhibeix, i que el súbdit s'ha d'empassar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada