La plaça és meua

Qui no vulga pols que no vaja a l'era. Dret a manifestar-se i dret a fer un míting polític a un espai públic, tots dos constitucionals, per ara. Sembla d'un temps ençà que la criminalització de segons quins símbols forma part de l'actuació prioritària d'alguns polítics, de bandereta, de fireta, de show i performance televisada. A un carrer pròxim a on visc un senyor gran té penjada, des de fa setmanes, una impol·luta bandera amb l'escut oficial de les Espanyes de quan governava o manava en Franco, cada dia la desplega i cada nit la recull sobre el seu pal, els vianants se n'han adonat, fan els seus comentaris, fins i tot la fotografien, el que és tot un dret de llibertat d'expressió de l'home, igual també és una ofensa per segons quins vianants, a mi m'ofèn. Em pregunte sovint què passaria si tingués una bandera amb l'esvàstica aquella dels nazis o si algú gosara penjar un llaç de color... groc al balcó del costat. El cambrer on vaig, fins ara, a prendre una infusió al migdia, desitjava fa uns dies el pitjor al president Puigdemont, mentre s'oferien imatges seues per una pantalla de televisió, en el meu silenci als seus comentaris espere no trobés cap complicitat. Que hi ha ganes de provocació (qui provoca espera una reacció) és palpable, ignore si al Principat, m'hi trobe a centenars de quilòmetres de distància, però al Lleonesat alguna cosa hi percep. L'obsessió per la manipulació de tv3 no ha impedit la senyora candidata popular hi fos entrevistada. Ignore les hores que la política ha dedicat a veure la cadena catalana, si li van millor altres emissores i que entén per públic o plural, però el seu partit al País Valencià ha estat tot un exemple de manipulació i censura de mitjans, inclòs el tancament de les emissions de la televisió del nord. Un es pregunta quina llibertat es pot fonamentar en tancament i censura. Les imposicions, l'exclusió de segons quins debats, la marginació de minories, la prohibició de símbols i paraules, el silenciar veus i opinions dissidents, contràries als missatges dominants em semblen cada vegada més perceptibles en l'ambient. El discurs únic esdevé perillós camí de submissió de l'individu, d'assimilació, de desfiguració de saludables diversitats i contrasts, empobrint-nos com a persones i com a societat. La tranquil·litat tant desitjada per tants no sé si la volen fonamentar en l'absència de discrepància, en monòton i invariable credo imposat per quatre il·luminats.

Crema desesperadament Nôtre-Dame, el so dels tambors omple l'ambient vespertí d'una angoixa inquietant, cerque en el vellutat so de Miles Davis un bri de serenor, espai de repòs o raó momentani on aturar-me.