Ramat

Davant les paraules d'alguns tot remetent a noves eleccions el bloqueig de la investidura del presidente Sánchez, tot suggerint l'abstenció d'uns i altres per afavorir-la, defugint pactes, acords, especialment amb catalans independentistes, sobten els silencis de la dreta d'aquests darrers dies, tot maniobrant per bastir governs tripartits des del centre fins l'extrema dreta sense fer massa soroll, que el soroll el fan els del tripartit valencià, quina barra.  Sí, tenen representació parlamentària, representen ciutadania disposada a participar en el  joc democràtic, però sembla l'adscripció a tesis d'autodeterminació impedeix qualsevol mena de votació conjunta admissible pels fidels consumidors de literatura constitucional.

El primer que em demana el cos en veure tanta manca de determinació per constituir majories a la dita esquerra és la meua determinació a no participar en més eleccions, tot demostrat que si no ix el que no volen certs actors privilegiats del sistema cal repetir-les fins l'extenuació, llegiu fins que guanyen els nostres, en això semblem estar: en una mena d'organització del ramat, pels que en saben, per posar-lo dins del corral del PSOE o del PP, tot i saber moltes, algunes, ovelles les perdran pel prat, els gossos semblen no donar a l'abast amb tanta divisió, l'abstenció els afavoreix diuen i saben.

Que s'ha acabat el bipartidisme com que no t'ho acabes de creure, tot veient en un horitzó no massa llunyà s'acosten temps de la seua sòlida re-fundació. Abandonades doncs moltes decisions a mans d'una administració de justícia de dubtosa (?) imparcialitat, cuinada l'opinió pública per mitjans convenientment manipulats d'orientació més prompte conservadora, limitada la participació a eleccions cada quatre anys i gràcies (amb els seus vots ja farem el que ens interesse a nosaltres), no sobta llegir l'ex-alcaldessa de Madrid marxa, dignament, dient que ja no és ningú i tampoc adonar-se del trist paper que se'ns reserva als que mai vam ser-ho.  

El poble a punt

El carrer s'ompli de taules i cadires, de colles de veïnes i veïns amb motiu del sopar popular que coneixem com la tomatada (només fregida, encara no llançada, empastifada uns contra els altres), mena de preludi de les revetlles santjoaneres, porta de l'estiu total, catàrquic. Amb les finestres obertes s'instal·la a la llar familiar tot el soroll de la festa i tems la matinada amb invasió orquestral indefugible, violadora de la sacrosanta hora del descans, del repòs corporal. Ens volen furtar la paella i més. La calor apreta, les brises reconforten els cossos, alleugereixen els neguits. El poble, segons el noticiari d'àpunt, és un dels tres del territori autonòmic que avui encara no tindran ajuntament constituït, estant en procés de resolució la impugnació d'una papereta de votació, que segons ens expliquen des de fa dies podria fer davallar el nombre de regidors assignats al Partit Popular (4) en favor de la candidatura de Compromís (2). Així les coses hem estat notícia per l'absència de ple de constitució de la nova corporació municipal.

Fi de curs

Al llarg del matí per casa s'escoltaven les veus dels diputats, diputades al parlament valencià. La dreta grollera espatllava les enteses, el diàleg constructiu, ja et dius no saben fer altra cosa. La disposició a la desqualificació del contrari i la manca d'autocrítica són els vímets de què semblen disposar alguns, algunes per bastir discursos. A hores d'ara no veure el propi nacionalisme (l'espanyol) i criminalitzar el contrari (el valencià, el català, el basc, el gallec), parlar d'imposicions lingüístiques per aquest territori després de tanta discriminació, renúncia i minorització, de supremacismes en terminologies gruixudes que deuríem reservar per a autoritarismes no tan llunyans, enyorats per partits amb els que es pactaran governs a les Espanyes, remet a allò del veure la busca en l'ull aliè i no la biga en el propi. Diguem-li hipocresia, cinisme, tot i la legítima, tot i que quasi inconstitucional, aspiració a centralismes de matriu castellana, unilingüisme i altres grans novetats que porten a les butxaques els libres e iguales. Malgrat unes quantes coses, al País Valencià s'ha posat en marxa un govern de pacte, s'han assegut i han arribat a acords.

En escoltar parlar la Fiscalia al judici del procés de colp d'estat, tot agafant la terminologia d'alguna premsa hispànica i de certs polítics i polítiques, un es referma en la percepció de l'alineació política del ministeri públic i en la sensació més que qualificar penalment fets, directament d'editorialitza. Seguint una altra premsa, altres comentaristes s'arriba a intuir el judicial pot tenir la temptació de legislar, d'acollir la tesis exposada sobre una nova violència, desconeguda fins al dia de la data, sostenidora de la rebel·lió catalana. Algun periodista s'esquinça les vestidures davant la qualificació de l'Advocacia de l'Estat, perquè certes argumentacions no es poden sostenir. Com a ciutadà m'escandalitza tant de comentarista transvestit, transvestida de periodista oferint versions dels fets tan extremes, màrtirs és de les coses més boniques que els han dit als processats, clarament escorats cap a la dreta, com si no fos d'escàndol l'acusació popular d'un partit ultradretà, el maneig de la prova amb restriccions i limitacions d'una parcialitat injustificable, una presó preventiva innecessària, unes limitacions de drets polítics del tot inconstitucionals, les menystingudes veus d'organismes internacionals.  

Camí poètic

Després de moltes sessions sense assistir, vaig participar el proppassat sis de juny al Club de Lectura macareller, convocat al voltant del llibre En el decréixer de la pluja, de M. Carme Arnau i Orts, quarantè premi Marià Manent de poesia, editat per Cossetània Edicions dins la seua col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, un exemplar del qual teniu a la vostra disposició a la Biblioteca Municipal. L'autora d'Alfara, creadora tenaç i multi-premiada, ens ofereix al poemari esmentat, estructurat en quatre parts (Anunci, Com les urpes de la pluja, Ocells de l'aire, La complicitat del vers) amb pròleg d'Alfons Navarret, un camí poètic des de la pròpia experiència constatant tanta injustícia (Tornes a casa amb un fosc desassossec) envers l'auto-coneixement, tot deixant enrere la nit, el dolor, la por (la por que et fa ser nàufrag), fets presents arreu,  cercant complicitats (Si puguera trobar algú/que comprenguera l'amarg silenci), des d'aspiracions de llibertat (RECLAME LLIBERTAT) i progrés  (Mai més els nens naixeran nus, El bressol de braços et protegirà), des de la fragilitat d'un mateix (Ésser humà la pell et batega/amb tremolor), agafant-se a la creació com una mena de lluita (He d'escriure franquejant fronteres) a la recerca de la poesia (la poesia és un oasi de paraules,/o una senda estreta cap a l'horitzó).

A mitges

Havia vist el volum d'Ediciones  Eolas La vida a medias a la llibreria Alejandría de la ciutat de Lleó, el dibuix de la portada m'atreia estranyament, el petit volum de l'Avelino Fierro actuava com una mena reclam que, en el meu cas, demanava alguna informació (?) complementària per la seua adquisició. Arribà el dia de la recepció del llibre, en concret el meu darrer dilluns laboral a la capital del vell regne. Crec una casual trobada, uns dies abans, amb la lliuradora pels voltants de la llibreria Pastor anticipà el regal literari. Ella em demanà de prendre un cafè i aleshores amb les seues paraules de comiat arribà aquell diari avelinià, llavors vaig conèixer l'autor treballava al mateix edifici on nosaltres tramitàvem els expedients judicials sobre anul·lació de clàusules hipotecàries. Amb la lectura vaig pensar segurament alguna vegada ens devíem haver creuat a l'estació de trens, als carrers de l'Húmedo, als voltants del Cuervo, entre les prestatgeries  de les llibreries lleoneses que amb certa periodicitat, especialment divendres a la vesprada, recorria. Qui sap. Més o menys al temps de llegir ... pisé en el borde del escaloncito y me vencí hacia delante. Me di de bruces contra la columna del lavabo impactava en el vidre exterior d'una finestra pròxima del vagó, aturat a l'eixida de Valladolid-Campo Grande, un objecte contundent que l'esmicolà en mil bocins. Un plaer aquesta veu de lector persistent, de dibuixant inquiet, d'observador fi i sensible. Diaris 2015-16, pàgines dels meus darrers dies lleonesos, porta per tornar a la poesia, tot llegint el petit volum de l'Hermini Pérez Edo Descarnat a Mossos (Neopàtria). Gràcies C. .