Desfase

Passar de fase ve a ser com passar de curs. Cert que també molta gent passa de la fase i de les fases i que molta també viu en un permanent desfase, ara i abans de l'adveniment de la pandèmia. A punt d'arribar a noves normalitats, l'anunci prematur de que ningú quedaria endarrerit sembla va a ser difícil d'acomplir, entre d'altres raons perquè molts ja eixien de molt enrere el dia que es va cridar alarma, alarma. Si el confinament ja el recordem com quelcom molest, no hauríem d'oblidar una part de la població viu sovint situacions permanents pròximes a aquest tancament angoixant. Tant de bo la promesa que porta l'estiu, aquella de què tothom el viu, puga més que la malaltia i ens permeta acurtar aqueixa distància social que és la que veritablement mata, això sí: protegim-nos els uns als altres com a veritables germanes i germans. 

Ahir la premsa en paper venia encapçalada de missatges propagandístics de la victòria sobre el virus encomanadís, als mitjans catalans es recordava la fortalesa de la capital principatina: de debò era necessària tanta exhibició en primera plana? A punt de començar un dol oficial, d'aqueixos publicats al butlletí estatal, amb banderes a mig pal a seus institucionals, amb intervenció sentida dels caps de la nació única i indivisible, com que es troba a mancar, com en d'altres moments un poquet, més, d'humilitat, amén. Arribats al moment de la condecoració i la medalla de ferralla i llanda multicolors, tot el que no siga invertir en salut pública, en investigació, en docència, en mobilitat neta, en conservació del medi ambient, urbanismes i arquitectures sostenibles, serà pur exhibicionisme del desastre habitual.

Anit, en diferit, al canal de tv3 (FAQS), escoltava en David Fernàndez, ex-diputat de la CUP al parlament del país del nord, expressar, amb la claredat i sentiment que el caracteritza, la necessitat d'articular des de la societat civil l'esforç solidari de bastir el món millor que tant es reclama per una part de la humanitat, res a veure amb les cursis proclames de libertad d'uns quants que han descobert la cassola com a instrument de percussió i que tant de bo algun dia començaren el necessari i profitòs camí de l'autocrítica i la racionalitat. Perquè està resultant, com tantes altres vegades, que qui lluita és la gent, són les persones, anònimament, fora de focus,càmeres, micròfons, lluny de reconeixements estelars... Moment de llegir, també, si us va bé Jose Mujica: Soy del sur, vengo del sur. Esquina del Atlántico y el Plata. Ed. Akiara books