Sense pudor

La mort a la tanca de Melilla de desenes de persones i  el desplegament d'autoritats occidentals a la Madrid capital dels Borbons, ens deixa un trist escenari d'un món que augmenta despesa militar, perpetuant desigualtats i injustícia, allunyant qualsevol esperança de veritable progrés per la humanitat. Trists espectacles els del govern més progressista de la història, el del més independentista, el del més botànic. Instal·lats en aquesta propaganda de reines mostrant tresors, ciutats blindades, primers ministres ara en mànegues de camisa, ara amb corbata qui se'n recorda dels morts i la destrucció... Continuen caient dia rere dia les màscares i veiem el veritable rostre de tot plegat, la defensa tancada de privilegis oligàrquics, forçant texts constitucionals, tribunals, passant per damunt dels drets que faça falta...  

Més corona

Quan no res ho feia preveure ens ha arribat a casa el Coronavirus. Tot plegat ha vingut a posar damunt de la taula febleses i limitacions. Ventilar, desinfectar, netejar són tàctiques i estratègies per la supervivència quotidiana a una casa, esdevinguda mena d'hospital improvisat, on cadascú lluita contra la infecció des de la seua particular posició. De sobte salten per l'aire horaris i rutines, tot plegat conforma una lluita, una resistència, ara com ara prioritària, deixant enrere tot allò, diguem-ne, secundari. Ens diem res no serà com abans, ens diem la restauració de la nostra quotidianetat tardarà, tot i que desitgem a cor que vols, es rehabilite el més aviat possible. En això estem.  Que açò anava seriosament, igual se n'hem adonat ja força tard, en tot cas la guerra no ha acabat, el virus no ha estat vençut.

Centre

De segur que el neguit de la presència d'Oltra al Govern valencià ha precipitat algunes coses, igual que la davallada socialista a Andalusia, que la clara visió dels socialistes han de posar la proa cap al centre que ara assetja sòlidament el PP, perquè la moderació dels conservadors post Casado ha fet augmentar  la pujada de les accions dels de Gènova 13. 

I Puig pot haver-ho vist clar, després del ball del cap de setmana dels líders de Compromís. Sap ara, en pre-campanya, que cal vendre fites econòmiques (Sagunt, avui Almussafes, ahir el Caixa Fòrum), que és el líder més ben situat per guanyar les eleccions del 23. 

La caiguda d'Oltra deixa orfe Compromís del seu referent indiscutible, les polítiques d'esquerra segurament molt tocades ja. La volantada sembla serà cap a la dreta, però primer han de passar pel centre i ací al País Valencià és possible l'ocupen el socialistes, si més no provisionalment, donant per segur el reagrupament del vot al voltant del PP a costa de Ciutadans, los liberales, que amb moltes ganes de dimissions podien demanar, per exemple, la de la seua cap a Madrid.  

L'adéu d'Oltra m'ha fet recordar la marxa d'Iglesias, ¿víctimes d'una persecució implacable? Possibilistes fins on els han deixat, que ha estat poc... han tastat el joc del poder dels socialistes, tant de l'abraçada primera efusiva, poc disposats a fer concessions de fons que posen en qüestió el règim monàrquic, neguitosos de ser titllats de radicals si van més enllà, sotmesos nigth and day a la pressió mediàtica de Madrid. 

La pandèmia ha deixat molt més tocats que no semblava a Sánchez i companyia i la manca de projecte ¿regenerador? per un estat en seriosa crisi institucional, amb una constitució amortallada, amb evidents desequilibris territorials, desigualtats socials creixents, ens aboca a la desmobilització d'un creixent gruix de ciutadans i ciutadanes escèptics, als qui s'ha enganyat reiteradament, lliurant-los al terreny  de l'auto-exclusió, el de tots aquells que no s'identifiquen amb l'Espanya uniforme, triomfant, venuda com a únic producte ciutadà del supermercat polític peninsular.

Andalusia

Destacaria de les eleccions andaluses la participació de poc més del 50% del cens i la mà del sr Sánchez, Pedro, per triar al cap de llista del PSOE a presidir la Junta d'aquell país.  S'ha acomplert la predicció de la desaparició del partit Ciutadans, condemnat a la irrellevància pels seus actes i omissions, perdonada definitivament la corrupció popular, arribats a la conclusió per la dreta cal concentrar el vot en l'opció més solvent, açò és el PP de sempre. Les abraçades dels populars al partit que fora d'Albert Rivera l'han acabat extingint, com segurament passarà, a la llarga o a la curta, amb Vox, nascut des de la pròpia formació conservadora, segurament finançat generosament per ¿desconegudes? forces "ultres". Si l'anàlisi del cos dels votants conservadors és interessant, no ho són menys les motivacions que han desmobilitzat una part significativa, quasi la meitat, dels abstencionistes. Ja en temps post-pandèmics, pre-crisi econòmica la gent ¿vota centre?, els ex-votants d'esquerra ¿resten a casa desmotivats pel curt recorregut del canvi, sentint-se un prou estafats?. L'efecte Feijóo igual té a veure amb l'efecte centre... moderació dretana, que va fent, sense fer soroll, en això estan, clar que força recolzat per uns mitjans al seu servei i molt de control interior. I insistir en l'error de triar líders ¿regionals? des de la capital del regne, lluny del veritable país, mentalitat provinciana ¿superada?. Pels mitjans valencians arriba amb aquesta elecció andalusa al ciutadà, l'augment de la pressió sobre la vice-presidenta Oltra, cada vegada amb cara de pomes més agres, difícilment cara de cap de cartell electoral, veurem.   

Dialecte que és vosté un dialecte, que jo parle una llengua, la llengua...

Que ell no parlava un dialecte, que ell era de llengua, doncs que sí, i per molts anys, que la seua llengua no té dialectes i es manté ferma, única, unitària, incorruptible, forta, acadèmicament impol·luta i impecable, esplendorosa. 

Molts allà dalt en la talaia del seu castellà, rebatejat com a espanyol, allò que, tot i no voler-ho o negar-ho alguns, es negava a la valenciana llengua, doncs es sentien bé, protegits, de qualsevol amenaça d'imposició lingüística. Que no voy a hablar en valenciano, nunca, nunca es never.

Que ella eixia per aquella porta, perquè com que estava retolada la prohibició en vernacle i ella l'ignorava i no tenia cap intenció de conéixer-lo, la prohibició com que no anava amb ella i jajà, jajà... 

El valencià per alguns sindicats a l'administració devia ésser un mèrit (doncs que sí que en té de mèrit la cosa) dels funcionaris, i prou, no pas cap obligació, molt menys, ni pensar-ho, una de les virtuts que el servidor o la servidora públics devia desplegar davant la ciutadania portadora de drets, també lingüístics...

Per just dret de conquesta, que és com s'acaben imposant les llengües, que els ho diguen a aquells musulmans i musulmanes que poblaven aquestes terres com a pròpies...

Llengua i justícia

Llegia al Temps fa alguns dies un article de la periodista Violeta Tena sobre el valencià a l'Administració de Justícia. Com en tants en àmbits de la vida se l'amaga, l'amaguem i per algunes escletxes sura a la superfície, amb dificultats caldria afegir. Alguns ciutadans i ciutadanes, funcionaris entre ells i amb els ciutadans el fan servir de manera habitual i desacomplexada. Els cognoms i alguns noms en la nostra llengua apareixen als papers, igual que la toponímia, en la retolació conviuen també, sovint, valencià i castellà. Certament que els programaris específics plantegen més obstacles. Així, alguns programes com Arconte o Lexnet tenen l'opció del valencià, o el programa de fitxatge. Ara bé, les opcions del programari de gestió d'expedients em sembla no hi són o no se les espera, tot i que es present a la publicació d'edictes al BOE o DOGV, a la documentació dels registres civils. Dels sindicats que es presenten a les eleccions de Juntes de Personal de Justícia a les eleccions de demà, només un ens ha facilitat en valencià el seu programa, m'han arribat cinc programes. Tot i que alguns entenen el valencià com un mèrit a la funció pública, amb això difícilment arribarem a una normalització del valencià a l'Administració de Justícia, respectant uns drets que deurien ésser objecte d'especial protecció per Jutjats i Tribunals. La millor porta dir cada matí Bon dia clar que sí, però no obstaculitzar-ne l'ús i fer present la llengua als escrits.