Que ell no parlava un dialecte, que ell era de llengua, doncs que sí, i per molts anys, que la seua llengua no té dialectes i es manté ferma, única, unitària, incorruptible, forta, acadèmicament impol·luta i impecable, esplendorosa.
Molts allà dalt en la talaia del seu castellà, rebatejat com a espanyol, allò que, tot i no voler-ho o negar-ho alguns, es negava a la valenciana llengua, doncs es sentien bé, protegits, de qualsevol amenaça d'imposició lingüística. Que no voy a hablar en valenciano, nunca, nunca es never.
Que ella eixia per aquella porta, perquè com que estava retolada la prohibició en vernacle i ella l'ignorava i no tenia cap intenció de conéixer-lo, la prohibició com que no anava amb ella i jajà, jajà...
El valencià per alguns sindicats a l'administració devia ésser un mèrit (doncs que sí que en té de mèrit la cosa) dels funcionaris, i prou, no pas cap obligació, molt menys, ni pensar-ho, una de les virtuts que el servidor o la servidora públics devia desplegar davant la ciutadania portadora de drets, també lingüístics...
Per just dret de conquesta, que és com s'acaben imposant les llengües, que els ho diguen a aquells musulmans i musulmanes que poblaven aquestes terres com a pròpies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada