Paradoxes judicials

Tornant a les llengües, a un Jutjat de Madrid una sra Jutgessa impedeix al sr Baños de declarar en català. Deia el senyor no anava a parlar una llengua estrangera i la senyora magistrada li ha vingut a dir que la seua no era ni llengua estrangera. Paradoxalment a l'estat, al Jutjats de territoris de llengua oficial única, sempre el castellà, no es pot declarar en llengües oficials a altres territoris de l'estat espanyol, val a dir que si desconeixes la llengua oficial de l'estat, el castellà, a territoris de llengua oficial única, i la teua llengua no és de les altres oficials a altres territoris de l'estat, podràs declarar amb intèrpret, per exemple de lituà o francès o anglès o  la que sia, amb tot el meu respecte per aqueixes llengües d'altres estats. Segurament la legislació processal podria fer molt més per les altres llengües de l'estat, començant per promoure la veritable presència a totes les resolucions, altres documents i programaris. Ací el legislador dóna una presència indefugible al castellà i respecte del gallec, el basc, el català-valencià-balear no ha gosat anar molt més enllà de permetre'n l'ús, de promoció activa molt poca cosa, de percentatges res de res, abocats a polítiques de promoció dels respectius governs autonòmics, que pel que fa a Catalunya suposen certa presència del català a les oficines judicials d'allà i al País Valencià a una tímida retolació i a un voluntarisme de professionals, m'atreviria a qualificar, de testimonial i avant. Ahir al Suprem la sra Eulàlia Reguant declarava en català amb intèrpret, tribunal d'abast estatal on deuria ser fet totalment normalitzat, al famós judici al procés res de res. Estem parlant senyores i senyors de drets lingüístics. Sovint l'exercici d'aquests es veuen barrats per aquells que els han de garantir i es normalitza, sense gairebé cap obstacle, el no exercici, el silenci, segurament primer administratiu i tot seguit els dels usuaris de la llengua, que acaben "entenent" la llengua pròpia no té cabuda a l'àmbit públic. Només cal veure els polítics a les Corts valencianes (sr Puig, sra Català) fent servir una llengua o altra segons el missatge, l'auditori, perdón por hablar en valenciano. 

Apunts en dilluns

Els resultats de les eleccions a Itàlia porten a forces dretanes i ultradretanes al poder institucional d'aquella república tan pròxima. Les democràcies occidentals són fràgils, la qualitat de la convivència es deteriora per moments, el capitalisme triomfador ens aboca a la desigualtat, a la injustícia, a la ignorància i la superficialitat més insuportables, les guerres només fan que agreujar aquests dèficits. La complicitat amb el sistema ens deixa sovint sense raons per criticar-lo, certament, però renunciar a l'esperit crític ara com ara no és una posició ni desitjable, ni assumible. En tant no posem al centre de les relacions humanes el respecte a l'altre i la solidaritat i fraternitat en la construcció d'alguna mena de bé comú, digueu-me ingenu, no deixarem de davallar envers el col·lapse, qui sap si per manifestar-se inexorablement en forma d' apocalipsi. 

La sra Ministra de Política Territorial del govern de les Espanyes escriu avui a la Vanguàrdia barcelonina un article, que jo llig en castellà, que porta per títol "Las lenguas, un patrimonio irrenunciable", atenció perquè és del mateix partit de la sra Presidenta del Congrés, on literalment està prohibit parlar una altra llengua que no sia el castellà (primera renúncia?), constitucionalment l'única oficial a l'estat (fonament de la resta de renúncies?). Diu aquesta autoritat que treballen per l'impuls de les llengües del nostre país des de la convicció que és la millor forma de vertebrar la societat, tot i amagar-les sovint en pàgines web, publicacions, formularis, resolucions, atenció al públic, cartelleria, publicitat, televisions i ràdios d'abast estatal o no, cinema (segona renúncia?) o fragmentant-les com en el cas del valencià i català que tracta com a idiomes diferenciats (tercera renúncia?), també el gallec i el portuguès. Per no parlar de totes aquelles llengües silenciades, l'asturià, l'aragonès (i ja perd el compte de les renúncies). Tot això diu, contrastant amb aquells que fan servir les llengües com a element de confrontació, amb esperit conciliador, el govern ha decidit, més enllà del Pirineu, avançar en el compliment dels compromisos adquirits per la protecció i impuls de les llengües oficials, diu, escrivint al president del Parlament  europeu per poder usar aqueixes llengües, que, com apuntava, a l'espanyol s'han prohibit expressament per la presidència: un acudit de molt mal gust. 

Sovint les imatges de les pel·lícules que veig el cap de setmana al cinema em persegueixen la nit de diumenge. Ahir veia el documental sobre en Labordeta Labordeta, un hombre sin más i el rostre de l'aragonès l'he tingut present durant força moments d'aquest dilluns. Amb la seua veu tan característica, la claredat de l'expressió el personatge es fa estimar i recordar amb afecte. Amb tot, un deix de tristesa s'escampa pel metratge, s'intueix una profunda decepció, segurament també sabedor que no hi havia més camí que el de cantar plegats, recórrer el país a peu, xarrar amb tots i cadascú i tractar de comprendre. I malgrat la constatació de tantes misèries continuar cap a la terra lliure. 

Bosses

D'altres segurament ja s'ho han preguntat i de segur s'han escrit articles sobre la qüestió, probablement jo mateix dec haver llegit alguna columna periodística sobre el particular. Tot veient a la difunta ja reina del encara unit Regne de la Gran Bretanya, rebent recentment a la nova primera ministra conservadora a palau, la dona ja molt gran l'esperava amb la seua inseparable bossa penjada del braç. Per a què volia aquella dona en aquella sala de recepcions, que se suposa era casa seua, aquell complement. Hi portava el passaport britànic per si de cas, el telèfon mòbil, una capseta amb una píndola contra el maldecap? O és possible no portara res, simplement es tractava d'una peça del vestuari reial sense més utilitat? Difícil donar-vos resposta de primera mà, a un article de la revista Quién a internet (17.200.000 entrades), el dit biògraf de la reina, Sally Bedell, ens dona contestació a la nostra curiositat: espill, llapis de llavis, estilogràfica, pastilles de menta i ulleres. Fa servir sempre una marca determinada i, a més, la bossa de mà li serveix per fer senyals al seu staff de seguretat. Per associació, pobra tot hi ha que dir-ho, d'ìdees m'han vengut al cap aquelles bosses de la, també difunta, alcaldessa de València, complement absolutament necessari de la paròdia d'en Xavi Castillo. Sobre el contingut d'aquesta darrera bossa a internet (baixem a les vora sis milions d'entrades al cercador, que no està malament) més prompte observe se'n diu poca cosa, hi ha més referències a la marca o a tot allò de si era o no un regal de la Gürtel, de tota manera al xou de l'alcoià s'apunta alguna cosa i puc imaginar que més que fer senyals a la Policia Local de València ella mateixa el faria servir, si feia falta, en defensa pròpia. Prou.