Es "celebra" el centenari Fuster i ressona dins meu allò de la "mort civil", després de l'esclat d'una bomba assassina i terrorista, mort civil a la que ens aboca l'oblit, el fracàs, la dimissió col·lectiva. Llegint a Antoni Martí Monterde a La Veu (La veu de Joan Fuster) com que les celebracions no poden ser altra cosa que llegir i, sobretot, rellegir a l'il·lustre suecà. Certament que la resistència i l'autoestima s'imposen per garantir-nos un mínim de dignitat, certament que la memòria demana d'un exercici constant, en això estem. De ponent no es pot esperar res, el projecte espanyol ja s'ha revelat únicament uniformitzador i centralista, l'adhesió de les elits i oligarquies de per ací és irrenunciable de fa molt de temps i la massa s'afegeix cegament a comprar productes made in Spain. No es pot construir des de l'exclusió, ha restat molt clar dir Espanya és dir Castella, a partir d'ací tot el paquet. Allò dit transició va resultar un engany, be que ho van saber de seguida qui més esperances tenien en els canvis. La monarquia va ser imposada pel dictador i allò de parlamentària era una mena vestit per homologar-se internacionalment. Prompte els governants van posar-se descaradament del costat del poder econòmic, la polèmica descentralització restà en un repartiment de molles i la justícia com que ni estava, ni se l'esperava, sota falses proclames d'independència i imparcialitat. Un pensa des de la foscor del franquisme, viu el dictador, s'albiraren esperances que després, ja mort, resultaren amargues desil·lusions. Vingué la mort civil, una trista derrota o una supervivència, sinó censurada, sinó vigilada, sí precària, marginal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada