dimarts, 29 de novembre del 2022

Temps i llibretes

De la Justícia sobten els temps, els terminis, tant ràpids per segons quins pronunciaments, per segons quines decisions, tan lents i reposats per d'altres. Dels polítics sobta la doble moral, allò del si ho faig jo, o un dels meus, cap problema, si ho fa un dels altres aleshores com que no toca (em venen al cap uns quants, unes quantes). El cap de l'estat com que també es deixa veure allà on creu que pot treure alguna cosa, vestidors d'un estadi del mundial de futbol a país de dubtosa reputació inclosos. Així les coses, la ciutadania quina confiança pot tenir en les seues institucions? Doncs com que cada dia que passa, la veritat, menys o cap. La degradació democràtica sembla evident i l'observador acaba vorejant un fàstic insuportable, que el pot portar des de l'abstenció més activa fins la indiferència quotidiana militant. Així les coses escriure Dret amb majúscula esdevé qüestió de fe, més encara si ho mirem des de la teranyina del dens ordenament jurídic vigent.

L'executiu espanyol, un sospita que a les portes de la diada constitucional, l'esperat dimarts 6 de desembre del pont, per allò de què nosaltres sí complim la Constitució, ha optat per la designació, lluny ja dels terminis legals, dels seus magistrats, dos, del Tribunal Constitucional: Al·leluia! Els membres, els i les conservadors i conservadores, del caducat Consejo com que s'ho estan pensant, s'estan pensant a quin dels seus proposar i, sembla, pensant quan convé més de proposar-lo, en això estan, és una feixuga decisió i ja porten mesos pensant-ho, els hi va el sou, força ultrapassats els terminis legals, reconeguem-ho: no és fàcil, tot i que igual ara se n'adonen comença a ser un autèntic escàndol la demora en la proposta, els ha passat el gobierno. Diuen, per cert, alguns articulistes l'escàndol podria venir del tribunal dit de garanties, en no acceptar, el seu plenari, el moviment ¿constitucional? del president Sánchez, Sanxis a aquesta riba de la Mediterrània occidental. Veurem els nous capítols.

També han estat força ràpids els pronunciaments d'algunes juntes judicials respecte de la llei del sí és sí. Ací com que ja es troben força qüestions, que si la llei està o no ben feta, qüestió que necessita d'uns coneixements tècnics, que jo no tinc, que si és una de les lleis estrella de Podemos, que si la senyora Ministra açò o allò, fins i tot l'apel·lació parlamentària d'una superioritat qualitativa i quantitativa. Tot considerant el Dret Penal és una qüestió molt seriosa, sobretot allò de les penes i el seu compliment, caldria posar una miqueta de trellat i pensar en els béns jurídics protegits per les normes i en la dignitat de les víctimes, perquè, em sembla, açò és el que més cal protegir, sí o sí. Portat tot al fang de l'enfrontament acabarem com Camot. 

El líder del partit conservador al País Valencià, que ell anomena d'una altra manera, que jo li respectaré, més estatutària certament, diu tenir dues llibretes, una de roja on apunta, aplicadament, tot allò que vol desfer i una de blava on apunta, il·lusionadament, com el presidente Aznar,  tot allò que vol fer en arribar a la presidència de la Generalitat, valenciana. A hores d'ara ignore si la senyora que fa de número dos, també té dues llibretes o només una o més de dues. Només en desfer carrils bici ja en tenen per uns quants mesos, o en privatitzar sanitat o en concertar escoles, tot i que allò del requisit lingüístic per l'any 25, que per cert molts no tenen ni en grau elemental o bàsic, ni tindran l'any susdit, figura en el primer lloc de la llista de desfer, com sempre tot sia dit de pas.  


dilluns, 28 de novembre del 2022

Analògic, digital

De vegades pense el pas d'allò analògic a allò digital, com que encara no l'he paït del tot. Per exemple la lectura dels diaris en paper no és el mateix, mai, que la lectura dels digitals, la presa de notes amb l'estilogràfica a un quadern que la redacció d'un text al blog, o les anotacions al bloc de notes del telèfon mòbil. Del llibre digital ni parlar-ne, malgrat la necessitat d'espai físic per emmagatzemar els volums. És tot plegat una mena de por a la pèrdua dels objectes, de la corporeïtat, com si s'acabarà el món conegut, com si restàrem orfes de l'ambient que hem conegut sempre i on hem desenvolupat l'existència. Tot i això continue veient gent a l'autobús llegint llibres en paper, quasi sempre mullers, continue comprant diaris i llegint-los a la taula d'un bar mentre menge alguna cosa o assegut a l'engronsadora, vora el balcó, gaudint dels rajos del sol matinal del dissabte. Tot i que reconec per llegir és necessària una disposició ferma, m'acoste a la premsa diària cercant interpretacions, parers crítics, també amb el deler de llegir la notícia, la crònica dels fets, fins i tot d'algun partit de futbol, si bé de tant en tant.  


dimecres, 23 de novembre del 2022

Mort civil

Es "celebra" el centenari Fuster i ressona dins meu allò de la "mort civil",  després de l'esclat d'una bomba assassina i terrorista, mort civil a la que ens aboca l'oblit, el fracàs, la dimissió col·lectiva. Llegint a Antoni Martí Monterde a La Veu (La veu de Joan Fuster) com que les celebracions no poden ser altra cosa que llegir i, sobretot, rellegir a l'il·lustre suecà.  Certament que la resistència i l'autoestima s'imposen per garantir-nos un mínim de dignitat, certament que la memòria demana d'un exercici constant, en això estem. De ponent no es pot esperar res, el projecte espanyol ja s'ha revelat únicament uniformitzador i centralista, l'adhesió de les elits i oligarquies de per ací és irrenunciable de fa molt de temps i la massa s'afegeix cegament a comprar productes made in Spain. No es pot construir des de l'exclusió, ha restat molt clar dir Espanya és dir Castella, a partir d'ací tot el paquet. Allò dit transició va resultar un engany, be que ho van saber de seguida qui més esperances tenien en els canvis. La monarquia va ser imposada pel dictador i allò de parlamentària era una mena vestit per homologar-se internacionalment. Prompte els governants van posar-se descaradament del costat del poder econòmic, la polèmica descentralització restà en un repartiment de molles i la justícia com que ni estava, ni se l'esperava, sota falses proclames d'independència i imparcialitat. Un pensa des de la foscor del franquisme, viu el dictador, s'albiraren esperances que després, ja mort, resultaren amargues desil·lusions. Vingué la mort civil, una trista derrota o una supervivència, sinó censurada, sinó vigilada, sí precària, marginal. 



Em pose mal

Hi visite en dissabte el consultori mèdic d'Almàssera, escrit a la porta Almássera . A dins advertiments sobre les agressions al persona...