Cert deix

Al carrer dic bon dia amb un somriure als veïns i veïnes que em trobe, fins i tot, avui, als desconeguts i desconegudes. A la porta de l'oficina de correus complimente uns impresos amb bona lletra tot fent servir una estimada estilogràfica que transporte a la butxaca de la vella jaqueta. Camine lentament, procure portar a terme les meues accions lentament, amb un deix mescla de gaudi, relaxació, resignació. 

Abans m'havia trobat amb l'agranador municipal que em comenta les darreres notícies sobre un judici mediàtic. L'agranador porta habitualment la bandera de la banda de música del poble, m'ha vingut la seua imatge com si d'un llamp es tractés, és com una presència indefugible en els nostres carrers: ara com a membre de la brigada municipal de neteja, ara passejant el petit gos que acompanya, ara encapçalant un passa-carrer, ara fent d'agent de protecció civil a un encreuament, ara posant a una fotografia del grup de teatre... 

Fa sol, un sol que vol acabar amb la frescor notable del matí, un sol on encara aixoplugar-se abans de la suau nit hivernal que vindrà. Veig els arbres demanar-nos a crits s'eixample el buit on els hem encabit per desenvolupar un tronc fort i segur, presoners d'un urbanisme insuportable, ho veig i no puc deixar de maleir les conductes de formigó dels governants de la cosa pública.

Nus

Aquella revista coneguda per mostrar-nos cossos nus femenins s'anuncia, a bombo i platerets, que va a deixar de fer-ho. Hi ha tant de cos nu exhibint-se que, sembla, cal reinventar la publicació en paper, tapant-los clar.

Durant la diada nacional s'obrin els museus militars, es fa una desfilada armada i una recepció al palau reial. Ara: tots i totes vestits, mudats per l'ocasió. 

Aquell purpurat que convoqués la feligresia per pregar per la unitat de la pàtria, la tornà a convocar per pregar més per la unitat i dies després per tornar a pregar per la nació. L'hàbit no fa el monjo: o sí?

Els demanaren els polítics que es posaren la toga per investigar allò del 9N, ara els togats demanen als polítics no els la lleven per poder investigar allò del 9N. Ara al carrer i al palau de justícia criden INDEPENDÈNCIA!

Gràcies

Avui una banda de cornetes i tambors ens ha donat el bon dia al més pur estil casernari, tot encetant la diada bonrepostina d'Acció de Gràcies: moltes gràcies per ajudar-nos a despertar. 

Als llenços de l'església parroquial, recentment restaurats, es recull el que crec motivà l'inici de l'agraïment: la intercessió de la Verge del Pilar per canviar la direcció de les aigües d'una sèquia i permetre apagar el foc que prenia a unes barraques del terme. Gràcies per recordar el miracle nostrat. 

De sèquies ja no en resten moltes avui dia, de barraques tampoc, la Verge del Pilar no té massa devots vista la dificultat per renovar els clavaris que la festegen. Agraïts com som de mena, encara donem les gràcies per la memòria històrica i patrimonial. 

A les celebracions religioses festeres, alguns polítics que no es veuen, diuen, sovint pels actes del temple, aprofiten per fer-s'hi presents a l'indret sagrat i a les desfilades processionals. Gràcies per representar-m'hi. 

Pilars bonrepostins

A primera hora del matí s'escoltaven pel carrer els sons del Rosari de l'Aurora. Aquesta tradició obri les celebracions del Pilar al poble. Faran una missa solemne, una disparada, una processó, uns focs nocturns, si no plou. Les famílies s'aplegaran en un dinar al voltant d'una paella. 

Em sembla s'estalviarem a les llars allò del qualificatiu nacional i el mudar-se per l'ocasió posarà de manifest el caràcter especial de la diada. El goig de trobar-nos, de reunir-nos finalment serà allò reeixit. 

Lluny de les banderes, lluny de les desfilades militars, dels precs per la unitat de la pàtria, dels missatges triomfadors restarà la reposada mirada de la gent gran, la guspira trapella dels infants, les constatacions dels adults, les carícies dels joves festejadors, el desfici adolescent. 

Posem-li un bon vi, gaudim de les delícies de la taula, retirem-nos a fer la migdiada a plaer, apaguem els televisors replicants. Atrevim-nos amb un poema, una contalla, un acudit, feu sonar una melodia antiga, enceneu l'espurna d'una història. No cal cap solemnitat, ni cap discurs engolat, qualsevol uniforme serà sobrer, en les medalles i triomfs s'aigualirà l'alegria. 

Segon origen. Carles Porta-Bigas Luna

A jutjar per les úniques presències, les del meu germà i jo mateix, a la sala de cinema, podíem pensar s'havia acabat el món ahir a la nit, mentre veiem aquesta pel·lícula d'en Carles Porta, ideada per en Bigas Luna. El molt llegit text d'en Pedrolo, en altres temps, pels estudiants valencians, avui sembla desconegut per la majoria dels habitants d'aquesta part del planeta, mecanoscrit perdut a les nostres biblioteques.

Hi ha signes d'una possible desfeta i els ignorem, aprofundint les agressions al medi dia rere dia. La mateixa notícia del trucatge dels motors alemanys, que ens ha sorprès recentment, ens posa darrere la sospita de què tot plegat està molt podrit. La nostra cabuderia destructiva té unes conseqüències catastròfiques.

La pel·lícula és una història d'amor, la darrera història d'amor, la primera o la segona gran primera història d'amor de la humanitat. Un amor que topa amb una violència que de sobte desperta els instints més primaris de l'animal que mai hem deixat de ser. Com a espectador tot trontolla quan s'espatlla la història d'amor supervivent, d'harmonia, demanava una resolució ràpida.

L'adaptació de l'ésser humà passa per aprofitar el que ofereix la natura, sense perdre la fidelitat al coneixement, al pensament. La vida es manifesta en tota la seua fragilitat, la soledat apareix amb cruesa, en el context de després de l'apocalipsi. 

El segon origen comença a l'interior, després d'un viatge iniciàtic per conèixer el món i revelar-se com un indret bell i alhora perillós. La gran pregunta què ha passat?  o haurà sobreviscut el pare? provoca la primera migració, narrada, dels nous temps desconeguts. Migració que no serà testimoniada sobre el paper sinó amb un telèfon mòbil per la nova cronista de la humanitat. 

Apunts

Una miqueta de saó, un llaurador conegut rascant el carxofar, plantons, xufars daurats, taronges madurant, corredors i ciclistes perdent-se per camins empolsegats, dues puputs voleiant solemnement sobre el meu cap, l'alqueria del Pi mantenint llur façana de llevant, sèquies buides.

A la premsa he llegit tanca la llibreria Valdeska del carrer la Mar, tot mostrant la seua façana amb l'atractiu i ordenat aparador, també que uns coneguts obrin parada de productes de l'Horta al mercat de Russafa, contemple la fotografia de l'alqueria de Falcó il·lustra un article de M. Carmen Sáez.

Continue enganxat a la història d'Ignatius Reilly, comença a sonar la sintonia del Fantasma de l'Òpera. 

Paella o bollit?

La commemoració de la conquesta del territori pel rei cristià en Jaume, el primer d'aquella nissaga, s'ha convertit al poble on visc en el dia de les paelles. Un veí em comentava ahir la seua família aprofita per reunir-se a un baix que tenen. Uns parents dinen amb els amics al corral de casa. 

Sonarà un himne, desfilaran els moros i els cristians, les mores i les cristianes, que les deixen, algú farà un viatge a terres llunyanes per ser-hi ben lluny de la comunitat no autònoma, de l'anti-país, del regne vassall, d'altres no voldran eixir de casa, a les pregàries eclesials s'insistirà en la unitat arquebisbal de la pàtria aquella. Aniran i vindran les processons, combregaran els feligresos i les feligreses, aplaudiran els presents i les presents, s'enlairaran unes banderes, se n'amagaran d'altres, pujarà i baixarà la senyera coronada,  es ballarà un pasdoble, es muntarà una filada. 

Es tirarà una traca, uns coets, agafarem un pet per oblidar, es regalarà una mocadorada amb piulets i tronadors, ens donarem un bes per sant Donís, ens mascararem la cara, farem festa direm. No repartirem carnets de valenciana pàtria, però poc faltarà. Farem país es dirà. Vam xalar...: tant de bo.  

Finalment no s'han acomplit els pronòstics meteorològics pel que fa a la pluja destorbadora, el sol ha fet presència entre les restes del darrer front amenaçador de la bonança litoral: tot acaba bé. 

Quin bollit! 

Bon profit. Bom apetite!

No sóc portuguès

No sóc portuguès, potser m'agradaria ser-ho. Portugal és un país la independència del qual ha atret a alguns dels habitants d'aquesta riba de la Mediterrània. Portugal és un país ignorat, un país sense meteorologia a jutjar pels mapes del temps exhibits a les pantalles de les televisions del centre peninsular.

Així les coses si algú em pregunta perquè tracte d'aprendre língua portuguesa li respondria amb una altra pregunta: per què no? Tan prop, però tan lluny, les distàncies mentals són inabastables. A qui o a què convé la separació?

Tinc moltes raons, moltes per aprendre, començant per la fascinació per les paraules, pels sons, pels tons, pels accents. I avui les possibilitats d'aprenentatge, d'acostament són molt grans, és qüestió de voluntat.

La cultura portuguesa ve a ser una mena d'espai de silenci, ermot d'imatges, desert de sons a la que secularment donem l'esquena a consciència, absolutament despreocupats del que s'hi mou o cuina al seu territori. Som hi!

Entitats col·laboradores

Sí, són entitats col·laboradores si tu hi tens obert un compte. Sí, són entitats col·laboradores si hi vas a l'horari fixat per col·laborar. Sí, són entitats col·laboradores mitjançant una màquina que necessita de la teua col·laboració per empassar-se la paperassa. 

La col·laboració o ja no és el que era o demana quelcom de desconegut, per mi, per rebre aquest qualificatiu. En tot cas no deixa d'ésser una col·laboració interessada, allunyada del treballar en comú que recull el diccionari que he consultat. Treballar tampoc és el que era i el comú no passa pel seu millor moment.

Quan li he demanat a la funcionària pel llibre de reclamacions, per fer-hi constar les meues queixes sobre la col·laboració anunciada per l'administració per pagar una taxa, aquella m'ha demanat raons i finalment m'ha enviat a l'entitat col·laboradora per formalitzar el meu desacord. A bones hores queixar-se!

Casualment, l'entitat col·laboradora titular de la màquina on he formalitzat el pagament porta per nom Bankia: no he pogut deixat de pensar en el senyor Rato i en les seues declaracions d'ahir al·legant tots els diners detectats a l'estranger són d'una herència familiar. Raons que m'han sonat a les del senyor Pujol: tindran la mateixa estratègia de defensa?

Programa de festes

Fa uns dies arribava a casa el programa de festes. Més o menys és el mateix programa que hem conegut els darrers anys. Bé que algun creador local s'ha ocupat de la portada, previ concurs públic d'idees, també s'inclou un nostàlgic recull de fotografies antigues a les pàgines centrals. Les salutacions vénen a ser les habituals, encara que han canviat els rostres. La publicitat i el calendari fester són els continguts amb més presència en número de fulles. 

Així les coses, alguns veïns han posat el crit en el cel pel monolingüisme de les fulles dedicades a la programació estricta, altres trobem a mancar haver desaprofitat una publicació local per llançar propostes més agosarades, per exemple algun estudi local, algun relat, alguna entrevista, una presentació de fotografies amb certa idea de conjunt.

Tenim el que tenim i les pròpies festes em sembla deurien sotmetre's a una reconsideració en el seu conjunt. De moment s'ha plantat un tendal al mig del poble amb el destorb que tot plegat suposa per la circulació de vehicles i persones, despesa innecessària en disposar de múltiples espais per la celebració dels actes proposats. 

La confusió entre festes religioses i paganes se'ns ofereix amb tota la seua esplendor aquests dies d'octubre, consagrada aquest any encara més per la inesperada visita de la Mare de Déu dels Desemparats pelegrina. La polèmica festera està assegurada, mane qui mane, s'organitze com s'organitze tot plegat, no té remei. Una vegada més el dilema és: o restar (participant o no) o marxar.

El preludi que les jornades taurines van suposar va portar un trist episodi d'enfrontament entre taurins i anti-taurins. Esperem els dies que vindran aporten més de punts de trobada que de conflicte, encara que les ferides polítiques els amenacen desgraciadament. 

Cansaments

Un es cansa de veure comportaments oportunistes en càrrecs de representació, de repetir celebracions buides, d'actes massius sense ànima, de discursos amenaçadors. Un es cansa de músiques tocades sense esma, de balls sota els efectes d'estupefaents diversos. 

Un es cansa i finalment sense dir-ho s'absenta, marxa, plega, abandona. I fent-ho té al cap no caldrà cap explicació, i fent-ho s'aparta del que no desitja i s'exclou, es reclou finalment en un cau fosc i miserable, segurament. Quan creus haver vist una vegada i una altra la mateixa pel·lícula les imatges et colpegen els ulls fins al fàstic, sents la necessitat de fregar-te'ls desesperadament i això et farà mal, et neguitejarà. 

I no et valen les justificacions, tampoc els intents de diàleg que no prosperen perquè acabeu sabent-se-les totes. És difícil refer-se, és difícil recuperar-se, ens neguem fins i tot el descans, el repòs guanyat. 

Seria erroni voler equiparar aquest cansament del que parle, amb no voler viure, en renunciar a l'existència. Són les formes, són les maneres les que acaben col·lapsant el nostre actuar. Posant-ho tot sota una sospita preocupant.