Un es cansa de veure comportaments oportunistes en càrrecs de representació, de repetir celebracions buides, d'actes massius sense ànima, de discursos amenaçadors. Un es cansa de músiques tocades sense esma, de balls sota els efectes d'estupefaents diversos.
Un es cansa i finalment sense dir-ho s'absenta, marxa, plega, abandona. I fent-ho té al cap no caldrà cap explicació, i fent-ho s'aparta del que no desitja i s'exclou, es reclou finalment en un cau fosc i miserable, segurament. Quan creus haver vist una vegada i una altra la mateixa pel·lícula les imatges et colpegen els ulls fins al fàstic, sents la necessitat de fregar-te'ls desesperadament i això et farà mal, et neguitejarà.
I no et valen les justificacions, tampoc els intents de diàleg que no prosperen perquè acabeu sabent-se-les totes. És difícil refer-se, és difícil recuperar-se, ens neguem fins i tot el descans, el repòs guanyat.
Seria erroni voler equiparar aquest cansament del que parle, amb no voler viure, en renunciar a l'existència. Són les formes, són les maneres les que acaben col·lapsant el nostre actuar. Posant-ho tot sota una sospita preocupant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada