Sense estar-se quets

Comentàvem que per començar bé la paella era fonamental daurar bé la carn, que l'avi insistia molt en aquest punt. La verdura i el brou vindrien després i l'arròs més tard. Al periòdic La Vanguardia llegia una entusiasmada ressenya de n'Antoni Puigverd de El llibre daurat d'en Josep Piera, l'autor saforenc a qui sempre trobe tan encertat, savi, els diumenges que puc llegir-lo a Levante. Un altre Piera, n'Emili, tornava a escriure sobre un territori al que m'he acostat recentment físicament (el riu Sil) i literària (n'Antonio Pereira), El Bierzo, el de Sueca sembla haver explorat aquell país i encapçalava la seua columna de dijous amb el títol Castaños del Bierzo. Vaig viatjar cinematogràficament a Islàndia dimecres tot veient la cinta Buenos vecinos (H. G. Sigurösson, 2017), comèdia negra crec han dit o escrit sobre la nòrdica proposta, que la convivència va com va i el veïnatge no passa pels seus millors moments, i tot sembla engegar-se amb una parella que pràctica el sexe o fa l'amor o té relacions físiques amb poca discreció, tot alterant l'harmonia dels habitants, especialment de la parella protagonista, del bloc de pisos que habiten (primer punt de l'ordre del dia de la reunió de la comunitat). Al primer dels diaris referits vaig llegir un article (Xavi Ayén) sobre l'escriptor argentí en Néstor Sánchez (Nosotros dos, Siberia blues), el rodamón del boom, que va acabar vivint al carrer, amb esment de la publicació del seu Diario de Manhattan i de la biografia Sobre Sánchez a cura de Osvaldo Baigorria. Durant el meu darrer viatge ferroviari  llegia la valenciana Lletraferit amb un tot de propostes sobre la ciutat d'Alexandria. Avui l'Alfons Cervera s'acostava a les cremors del foc devastador sobre el país i en Piera, Emili, al camí de sant Jaume. Anit vaig perdre per alguns moments la gravetat amb Sandra Bullock i George Clooney sobre el planeta Terra (Gravity, Alfonso Cuarón, 2013), sabedor de la fragilitat de les nostres existències, les limitacions de la tecnologia terrícola, la perseverança per sobreviure en un ambient sovint limitat.

Viatge a la ficció

Escriu en Verdú, Vicente,  que el color del capitalisme de ficció (La vida en el capitalismo de ficción. Anagrama) és el blau, color que indueix a la paràlisi... tot seguit constate és el color dominant entre la roba del  meu armari, de la roba que porte posada sovint, per si fos poca cosa que la bossa on guardava les quatre coses que portava en llegir les darreres fulles  del volum duia enganxada una etiqueta garantint era de comerç just (contradictio in terminis?). Aleshores, captiu i desarmat l'exèrcit roig, conquerits els darrers objectius militars: la guerra s'acabat?, definitivament la meua vida és capitalisme de ficció?, continuem vius?, és ja tot ficció?

Els centres històrics els veig ja com a perillosos paranys, per víctimes, a més a més, amb voluntat de ser-ho, altrament coneguts amb el nom de turistes. Arriba un moment que m'incomoden, que els evite, camine seguint itineraris perifèrics on sé rarament me'ls trobaré amb els seus planells per anar enlloc, agrupats en ramats seguint desficiosament la narració d'un guia sobre la suposada història local i regional, tot sovint adobada amb una apreciable dosi de llegenda i tòpics gastats. Aquest espai és l'espai aparador, decorat darrere els murs del qual ja no hi viu ningú, condemnat al lloguer inacabable, la fotografia repetida fins l'enderroc, abandonat de qualsevol rastre de vida continuada, fons de pel·lícula sense argument, on tothom és figurant. Quan travesse la porta cada matí la catedral hi continua dempeus. Dissabte mentre menjava un entrepà a la plaça major de Simancas una dona gran preguntà vàries vegades a les persones que l'acompanyaven Com es diu aquest poble?

N'Espinàs regalava fa un temps a les seues lectores i als seus lectors el seu viatge a peu per Sòria, terres castellanes, paisatge que tracta d'entendre i explicar. El volum en castellà m'arribà tot remenant volums a un mercat de llibres de segona mà a una placeta d'Oviedo, ara em demane si no seria el que va adquirir un dels joves que troba durant les darreres jornades de l'itinerari a la llibreria que trobarà tancada en creuar la ciutat al final del viatge, m'incline per pensar pertany a una biblioteca particular d'algú que s'estimava el país i els llibres, desballestada després de la seua mort solitària en un vell casalot castellà.  Els llogarets que visita l'autor català es troben mig despoblats, el territori s'ofereix amb tota la seua duresa al caminant, l'escriptor exposa vivències i impressions amb precisió, aconseguint transportar-nos a la particular experiència, i s'agraeix el viatge petit, de les trobades senzilles, amb una remarcable disposició a escoltar, a tractar d'entendre malgrat tantes distàncies i desfetes, a deixar-se també portar i sorprendre.

Pics de calorada

Certament que l'episodi de l'avió presidencial al fantasmal aeroport de la Plana no contribueix massa a les expectatives renovadores del cap de l'executiu espanyol. A hores d'ara l'accent devíem posar-lo, crec, més en un gran pacte progressista, de democratització social i institucional, que en campanyes d'imatge, i en aqueix gran pacte devien anar tots i totes a una. Els advertiments dels observadors i observadores, d'analistes i experts apunten, em sembla en aqueixa direcció, a la portuguesa diguem-ne. El president amb nom del primer dels papes recorda, amb algun dels seus comportaments, a un nen amb un joguet nou, ben instal·lat sobre l'escenari del poder, tot pa mi.

L'operació Casado topa amb allò del màster, episodi gens nou i que pensen no passarà factura, total és una qüestió curricular i una vegada tens el lloc desitjat te'n fots dels títols. La corrupció s'emportà en Rajoy, finalment, després d'un setge llarg al castell de Gènova, el pols Aznar-Rajoy l'ha guanyat el primer, s'intueix, però tanta dreta deixa desprotegit un centre que pot empassar-se el socialisme marca Espanya, pensen altres ara com ara, a la dreta tant li farà el màster o la Gürtel si torna al poder.

La intensa calorada d'aquests dies ens porta a la relaxació de moviments, al recolliment interior, a la dosificació de forces, a la recerca de llocs  ombrívols i frescos, a l'espera d'alguna brisa reparadora, a l'aguait d'aires renovats i renovadors. La lleugeresa s'encomana del menjar, el líquid guanya terreny al sòlid, la nuesa al cobriment. Ja instal·lats ens apliquem a una resistència passiva, a una observació detallista si cal, a una comprensió omniscient.

Dos llibres, dues pel·lícules, dos països, dues famílies

Si fa uns dies m'endinsava literàriament en el país de Pouet, de la mà d'en Manel Alonso (Entre les urpes del gat), els darrers dies ho feia, resseguint les petjades de n'Antonio Pereira, en el país de la Cábila (Cuentos de la Cábila): l'Horta i el Bierzo. El primer autor proposava la investigació d'un crim, l'assassinat del professor Eduard Galcerà , el segon un conjunt de contes des de la primera joventut vilafranquina. Dos països llunyans, diferenciats, que les mirades de sengles autors observen detingudament per oferir itineraris literaris personals, valuosos, territoris de creació, alhora que de coneixement i creixement personal.

Anit, després del Happy end d'en Haneke, vaig trobar al segon canal de la televisió espanyola Fanny & Alexander d'en Bergman. Dues famílies, dues realitats de negociants, d'actrius i actors, dues infanteses, dins de la pel·lícula del suec dos mons ¿el de la llibertat (el del teatre) i el de les castracions (el religiós)?. Sensacions sobre la vida i les celebracions, sobre l'amor i l'odi, sobre la mort i la desesperació, sobre el crim i el creixement, la infantesa i la maduresa, la innocència i la seua pèrdua.  

Setze jutges i jutgesses

Ignore si es van menjar el fetge del penjat, ignore si eren setze o tres o quatre jutges o jutgesses, però com que de voluntat de defensa de drets lingüístics de minories no en veig massa als tribunals i jutjats de la comunitat autònoma, del País Valencià. Que es deixa molt clar quina és la llengua es deu conèixer sembla una evidència, subratllada en sentències múltiples constitucionalment sense pudor, i que les precaucions per preservar-ne l'ús i la preferència doncs que també. Sobta l'agilitat d'alguns per saltar davant retolacions monolingües, davant tímides normatives per dignificar la llengua d'algunes ciutadanes i d'alguns ciutadans. La balança justiciera es decanta sovint envers el mateix costat i un ja volguera més posar l'èmfasi en la riquesa de les llengües hispàniques, el seu coneixement i creixement, amb una voluntat ferma, també jurídica i jurisprudencial, sobretot constitucional, per fer possible una convivència pacífica, lluny d'imposicions i polítiques d'amagar i esborrar, de reduir i finalment marginar qualsevol expressió en llengua co-oficial. La co-oficialitat sens dubte reclama alguna cosa més que un mèrit o un títol de la junta que puntue en unes oposicions i la dignitat de les persones va també en la de la seua llengua escrita i parlada. La clara tendència del ser jutge, part i, a més a més, filòlegs o filòlogues d'alguns i algunes, posa en qüestió la tasca dels, de les qui deurien d'administrar justícia, incloent-hi també la lingüística, senyories.

No ho llegirà ningú

El relleu al govern espanyol es va culminant amb nomenaments publicats al BOE quasi diàriament: programa quítate tú pa ponerme yo.  On són els canvis? Estètica Sánchez-Castejón? El govern és fràgil al parlament, ens endinsem a l'estiu, tempestuós al país lleonès, les celebracions futbolístiques mobilitzen les masses i les nacions i els presidents republicans, vive la France, Puigdemont és el dimoni, ¿tornarà? Diuen el dictador no dormirà molt més al seu nínxol marmori a la sierra, alguns i algunes han pelegrinat a demanar la intercessió de déu i els màrtirs per aturar la intolerable maniobra funerària socialista, la neta forma part de la noblesa pàtria a major honor i glòria. La monarquia trontolla, de moment l'emèrita necessita crosses és una evidència, gràcies al periodisme d'investigació tan arrelat entre nosaltres. I continuem empassant-nos una bona dosi de mentides i mitges veritats noticiari rere noticiari. Per veure una pel·lícula a la Sexta (Begin again, A most wanted man), a mesura que s'acosta el final, t'has de buscar ocupacions alternatives a l'abocament de publicitat indiscriminada sobre el teu cos instal·lat al sofà, anti-cinema, si guaites a la finestra dels bisbes pots rebre una bona descàrrega de defensa de la concertada o de l'administració de justícia made in Spain davant jutjats provincians de la bàrbara Germania, tot sia per la llibertat d'expressió. 

El derecho de autodeterminación no existe

Quan la ministra va dir en castellà allò de el derecho de autodeterminación no existe, el xiquet descarat va amollar-li a la pantalla allò de perquè vostè ho diga senyora, la xiqueta que ho qüestionava tot no pogué deixar anar un i per què no?, l'home d'ordre soltà el seu rotund quan els majors parlen els xiquets callen, algú o alguna dels/de les qui passaven per allí mateix no va poder reprimir un autodeterminació, qui ha dit autodeterminació? Gose escriure possiblement en Jesucrist hagués començat la seua intervenció divina amb un clar en veritat us dic germans i germanes que el dret ... a més a més, el ministre aquell del blanc i negre no hauria pogut reprimir l'impagable españoles el derecho de autodeterminación ha muerto... o aquell altre senyor ministre hauria afegit Si haguéssim espanyolitzat quan tocava aquestes coses no passarien, en Suárez ho diria més amb un puedo prometer y prometo que el derecho de autodeterminación no existe, en Felipe introduiria el discurs amb el ja conegut por consiguiente, en Pujol ho encetaria amb el ara no toca, de M. Rajoy s'esperava alguna al·lusió al veí i l'alcalde, o als plats o altres elements de l'aixovar domèstic. Quines coses que es diuen i escolten  a les conferències o rodes de premsa, amb preguntes o sens, de plasma o sense. I això que s'havia afirmat per terra mar i aire que s'anava a poder parlar de tot, sí però el derecho de autodeterminación no existe. Quines coses que tenen aquests polítics, aquestes polítiques, reunir-se i no poder-se parlar de tot. O aquells altres polítics i polítiques, que segons quines reunions no es poden fer, perquè és clar: el dret d'autodeterminació no existeix.

Fa vint anys que en tenien vint

Quasi quaranta, d'en David Trueba, un viatge per una Castella primaveral em sembla (road movie), lluny d'aquella joventut primaveral del primer amor, la mateixa terra que caminés per cert n'Espinàs (en castellà avui he trobat el llibre del seu viatge a peu per Sòria). Aposta arriscada (em venia al cap la Broken flowers protagonitzada pel Bill Murray) per un retrobament, que sovint, crec, té molts números per al fracàs, sincerament espanta aqueix mirar enrere, re-visitar. La pel·lícula també és una mena d'anecdotari de contradiccions, no exempt d'humor, de catàleg de pèrdues i guanys, que sembla lloc comú dels i de les que en fan quaranta, certament temps personal d'un grapat de certeses i de fracassos, de plenitud també, encara que sovint no es reconega: moment per la cosmètica ecològica? (plantejament del xic protagonista). Igual millor tornar a cantar les cançons de la nostra vida, guitarra al muscle, quasi a cau d'orella en llocs petits i envoltats de bons llibres, com ho fa la Lucía Jiménez de manera reeixida, si se'm permet (plantejament de la xica protagonista). S'agraeix el to amable, pròxim, açò pot ser un poc allò del diàleg, la senzillesa  de la posada en escena, l'aparent manca de pretensions de tot plegat.

Urnes de cartró

Doncs ja veuen, la democràcia, almenys la interna d'alguns partits, està una miqueta tocada, i gràcies que encara han fet unes eleccions, però de tot menys creure-se-les. Els temps del poder dels partits, de les oligarquies dels partits porta espectacles com els d'ahir, quan de centenars de milers d'afiliats hem passat en hores a milers, deixarem allò del pagament de quotes a banda, discursos que canvien de parer sobre la llista més votada a més velocitat que el penell d'un campanar enmig d'una tempesta estiuenca, o teixeixen discursos d'unitat navalla en mà. Per si fos poca cosa, per muntar aquest procés participatiu no tenien ni urnes, ni d'octubre, ni de plàstic, ni de juliol i damunt unes taules hem pogut veure, quasi a les fosques, quatre caixes de cartró tunejades per l'ocasió, amb unes cintes adhesives i uns segells del partido a major honor i glòria dels redactors de la normativa electoral popular. La senyora ex-ministra de defensa es va entretenir, abans de parlar del que s'esperava que parlés, donant les gràcies a todos los participantes: ara mare.

Frustrant

Més que recomanar llibres em va millor dir he llegit i m'ha enganxat. Les darreres hores llegia les darreres fulles del volum España: la historia de una frustración (Anagrama) de Josep M. Colomer, que vaig escoltar es recomanava al Més 3/24 i vaig adquirir amb la convicció d'un convers. Haig de dir no m'ha decebut. Amb l'atracció per la història, de sempre, he fet un recorregut per Espanya des dels temps dels reis aquells tan catòlics fins l'actualitat, per entendre un poc, per posar llum a tants esdeveniments aparentment dispersos i inconnexes, però conductors de la frustració espanyola. Em sembla haver entès part d'aqueixa frustració es deu a un imperi que va impedir l'articulació d'un estat homologable als "grans" estats europeus, un imperi desastrós. La militarització, el pes de l'església catòlica, tradicionalismes varis, la corrupció, el caciquisme i les oligarquies partidàries, els partits oligàrquics, la feblesa democràtica (sistema electoral, representació, governs en minoria/de minoria), les qüestions basca i catalana, les fretures nacionals, el blindatge ferri de la constitució actual apareixen darrere de les problemàtiques actuals, que semblen perpetuar-se sense aturador. Alguna finestra sembla obrir l'autor en allò de la desaparició, afebliment, de les sobiranies nacionals i enfortiment de les institucions supranacionals, per nosaltres les europees. Què hi ha algú?  

Vaig a tancar la finestra

Avui les nuvolades i un apreciable descens tèrmic per terres de Lleó m'han portat a sintonitzar la televisió autonòmica de les Illes Balears, on un rosari d'informacions sobre platges, turistes, aeroports, ocupacions hostaleres m'han retornat al començ del mes de juliol. Ha estat un exercici mental només, que m'ha fet dir-me a mi mateix ja m'està bé aquest diumenge meteorològicament variable, lluny de tant de despropòsit. El turisme perjudica seriosament la salut, la individual dels turistes i dels habitants dels llocs visitats, a més de l'estat del territori sobre el que es practica.

El pastisser de Berlín és una pel·lícula que es deixa veure tot i la versió doblada de la cartellera lleonesa, doblada vol dir manipulada, per entendre'ns. Així i tot, els silencis tenen un protagonisme remarcable, igual que  tot allò que té a veure amb la cuina, els sabors i la feina ben feta. Els protagonistes tracten de donar sentit a les existències i de vèncer la soledat, els afectes són teixits amb extraordinària tendresa i l'espectador igual rep de massa explicacions per entendre allò que passa o ha passat.

Del carrer arriben els crits d'espectadors de partits de futbol, que segueixen allò del mundial de seleccions nacionals, asseguts davant les grans pantalles que els bars i cafès han instal·lat a les seues terrasses entre banderes bicolors i altres elements de clares referències esportives. Toca ja tenim alguna cosa en comú! Nacionalisme en pantaló curt com escriu algú als digitals? Per si n'érem pocs ara s'escolta el Viva España cantat per n'Escobar. Mare de déu, senyor! Vaig a tancar la finestra.