Quasi quaranta, d'en David Trueba, un viatge per una Castella primaveral em sembla (road movie), lluny d'aquella joventut primaveral del primer amor, la mateixa terra que caminés per cert n'Espinàs (en castellà avui he trobat el llibre del seu viatge a peu per Sòria). Aposta arriscada (em venia al cap la Broken flowers protagonitzada pel Bill Murray) per un retrobament, que sovint, crec, té molts números per al fracàs, sincerament espanta aqueix mirar enrere, re-visitar. La pel·lícula també és una mena d'anecdotari de contradiccions, no exempt d'humor, de catàleg de pèrdues i guanys, que sembla lloc comú dels i de les que en fan quaranta, certament temps personal d'un grapat de certeses i de fracassos, de plenitud també, encara que sovint no es reconega: moment per la cosmètica ecològica? (plantejament del xic protagonista). Igual millor tornar a cantar les cançons de la nostra vida, guitarra al muscle, quasi a cau d'orella en llocs petits i envoltats de bons llibres, com ho fa la Lucía Jiménez de manera reeixida, si se'm permet (plantejament de la xica protagonista). S'agraeix el to amable, pròxim, açò pot ser un poc allò del diàleg, la senzillesa de la posada en escena, l'aparent manca de pretensions de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada