En el ple de la calor?

He viatjat apressadament per les ciutats invisibles de les que li parla en Marco Polo a Khubilai Khan. M'he acostat a les Conjectures, consideracions i altres reguinys d'en Manel Hurtado. He seguit els raonaments del pessoà banquer anarquista i torne als contes d'en Sergi Pàmies embolicat en una gavardina que em sembla porta amb força art, tot i trobar-nos en el temps d'anar mig despullats i no fer servir l'esmentada prenda ni per casualitat.  

L'estiu m'ha trobat a les restes de la Imperial Tàrraco, recorregudes per fileres de turistes desfeïnats, passa-volants, molts dels quals diria provinents de la llunyana Rússia, devots del temple de totes les botigues de la Rambla amb noms presidencials. Necessitava aquesta calorada, aquest aterratge vora mar, entre vaixells a l'espera davant el port més inflamable, un poc com jo mateix.

El corredor mediterrani deixa de córrer a Vandellós, ja ho sé bé, l'arribada a la primera de les capitals catalanes des del sud, passades Tortosa i Amposta, es fa esperar massa i la que encara és via única esdevé camí estret, només salvable per algunes vistes sobre certs racons aparentment verges, si més no a la construcció desfermada de segones residències.

El juliol s'acaba amb l'agredolça maniobra d'investidura d'un guanyador d'eleccions gens disposat al pacte, tot exposats a una mediocritat de líders i maneres de fer que entenen la política com un joc, ja del tot llunyana de persones i propostes de construcció social justa. La decepció em pot portar a dir no votaré si convoquen eleccions anticipades, a ells la frustració no els impedirà de presentar-s'hi.

Alè compartit

Com el mateix autor apunta a la Justificació del petit Quadern per a Joan la senzillesa és present al llarg dels XXXIV poemes del petit volum. Els versos, un ram d'esperances (XXXII) basteixen presència, Som ací (XIII),  pel destinatari, el també poeta en Joan-Baptista Campos, l'ocell poeta (X) que sempre torna, amb l'autor unit en afanys recollint pels carrers/material per a construir somnis (XV), havent jurat fidelitat eterna a la bellesa (XI), tot molt més que un grapat de paraules (XXVI). La música cercada per en Joan és troba precisament en les paraules, ell mateix és amb la seua obra (XXI). 

Invitació al viatge. "Cabotatge mediterrani". Josep Pla. La butxaca

Al març del 1956 en Josep Pla s'embarca al Città di Messina. El vaixell el portarà per les costes catalanes i valencianes, més tard a Marsella i Nàpols, Sicília, Grècia (Atenes...). Observador agut, sovint solitari, també donant testimoni de les seues trobades amb múltiples personatges (membres de la tripulació, el violoncel·lista Boadella i el seu amic el violinista Colassis) res a afegir al que ja s'ha dit i escrit sobre l'empordanès, autèntica delícia literària resseguir aquest cabotatge, especial per mi, per les circumstàncies de la descoberta, aquest estiu entre Tàrraco i Valentia: els dos primers ports de la travessia nàutica, lluny de la capital lleonesa, a més de vuit cents metres sobre el nivell de la mar, mesurats crec des d'Alacant. La postguerra encara hi és present, són moments de reconstrucció, amb certa presència del turisme acostant-se a les restes de la bellesa tafanerament, encara lluny de les masses enfervorides que envaeixen ara la Mediterrània.

Acostaments

M'ha portat el destí a la ciutat de Tarragona uns quants estius després d'aquell juvenil on col·laborava en tasques, diguem-ne arqueològiques, a l'antic amfiteatre a tocar de la platja del Miracle. I quasi alhora tafanejant en una de les poques llibreries que hi he trobat, l'Adserà de Rambla Nova, m'ha arribat un recull d'articles d'en Josep Pla, Cabotatge mediterrani, les primeres entrades del qual es dediquen a la ciutat esmentada i a la de València. Recomane el viatge, si més no, literari.

La mar quan la mire apareix esguitada de sòlids vaixells que ancoren davant aquest port principal i em recorden, esperant sobre les aigües tranquil·les del juliol, els petits dragons que en fosquejar s'apleguen a la façana de la casa familiar al voltant de la farola. La gent s'acosta a la balconada que inicia la rambla susdita, al costat de l'estàtua dedicada a en Roger de Llúria, cercant la frescor de les brises, una vista privilegiada des de la talaia, un lloc propici per les declaracions amoroses o no, per les besades i les abraçades d'amants i novençans per exemple.

Ramat

Davant les paraules d'alguns tot remetent a noves eleccions el bloqueig de la investidura del presidente Sánchez, tot suggerint l'abstenció d'uns i altres per afavorir-la, defugint pactes, acords, especialment amb catalans independentistes, sobten els silencis de la dreta d'aquests darrers dies, tot maniobrant per bastir governs tripartits des del centre fins l'extrema dreta sense fer massa soroll, que el soroll el fan els del tripartit valencià, quina barra.  Sí, tenen representació parlamentària, representen ciutadania disposada a participar en el  joc democràtic, però sembla l'adscripció a tesis d'autodeterminació impedeix qualsevol mena de votació conjunta admissible pels fidels consumidors de literatura constitucional.

El primer que em demana el cos en veure tanta manca de determinació per constituir majories a la dita esquerra és la meua determinació a no participar en més eleccions, tot demostrat que si no ix el que no volen certs actors privilegiats del sistema cal repetir-les fins l'extenuació, llegiu fins que guanyen els nostres, en això semblem estar: en una mena d'organització del ramat, pels que en saben, per posar-lo dins del corral del PSOE o del PP, tot i saber moltes, algunes, ovelles les perdran pel prat, els gossos semblen no donar a l'abast amb tanta divisió, l'abstenció els afavoreix diuen i saben.

Que s'ha acabat el bipartidisme com que no t'ho acabes de creure, tot veient en un horitzó no massa llunyà s'acosten temps de la seua sòlida re-fundació. Abandonades doncs moltes decisions a mans d'una administració de justícia de dubtosa (?) imparcialitat, cuinada l'opinió pública per mitjans convenientment manipulats d'orientació més prompte conservadora, limitada la participació a eleccions cada quatre anys i gràcies (amb els seus vots ja farem el que ens interesse a nosaltres), no sobta llegir l'ex-alcaldessa de Madrid marxa, dignament, dient que ja no és ningú i tampoc adonar-se del trist paper que se'ns reserva als que mai vam ser-ho.  

El poble a punt

El carrer s'ompli de taules i cadires, de colles de veïnes i veïns amb motiu del sopar popular que coneixem com la tomatada (només fregida, encara no llançada, empastifada uns contra els altres), mena de preludi de les revetlles santjoaneres, porta de l'estiu total, catàrquic. Amb les finestres obertes s'instal·la a la llar familiar tot el soroll de la festa i tems la matinada amb invasió orquestral indefugible, violadora de la sacrosanta hora del descans, del repòs corporal. Ens volen furtar la paella i més. La calor apreta, les brises reconforten els cossos, alleugereixen els neguits. El poble, segons el noticiari d'àpunt, és un dels tres del territori autonòmic que avui encara no tindran ajuntament constituït, estant en procés de resolució la impugnació d'una papereta de votació, que segons ens expliquen des de fa dies podria fer davallar el nombre de regidors assignats al Partit Popular (4) en favor de la candidatura de Compromís (2). Així les coses hem estat notícia per l'absència de ple de constitució de la nova corporació municipal.

Fi de curs

Al llarg del matí per casa s'escoltaven les veus dels diputats, diputades al parlament valencià. La dreta grollera espatllava les enteses, el diàleg constructiu, ja et dius no saben fer altra cosa. La disposició a la desqualificació del contrari i la manca d'autocrítica són els vímets de què semblen disposar alguns, algunes per bastir discursos. A hores d'ara no veure el propi nacionalisme (l'espanyol) i criminalitzar el contrari (el valencià, el català, el basc, el gallec), parlar d'imposicions lingüístiques per aquest territori després de tanta discriminació, renúncia i minorització, de supremacismes en terminologies gruixudes que deuríem reservar per a autoritarismes no tan llunyans, enyorats per partits amb els que es pactaran governs a les Espanyes, remet a allò del veure la busca en l'ull aliè i no la biga en el propi. Diguem-li hipocresia, cinisme, tot i la legítima, tot i que quasi inconstitucional, aspiració a centralismes de matriu castellana, unilingüisme i altres grans novetats que porten a les butxaques els libres e iguales. Malgrat unes quantes coses, al País Valencià s'ha posat en marxa un govern de pacte, s'han assegut i han arribat a acords.

En escoltar parlar la Fiscalia al judici del procés de colp d'estat, tot agafant la terminologia d'alguna premsa hispànica i de certs polítics i polítiques, un es referma en la percepció de l'alineació política del ministeri públic i en la sensació més que qualificar penalment fets, directament d'editorialitza. Seguint una altra premsa, altres comentaristes s'arriba a intuir el judicial pot tenir la temptació de legislar, d'acollir la tesis exposada sobre una nova violència, desconeguda fins al dia de la data, sostenidora de la rebel·lió catalana. Algun periodista s'esquinça les vestidures davant la qualificació de l'Advocacia de l'Estat, perquè certes argumentacions no es poden sostenir. Com a ciutadà m'escandalitza tant de comentarista transvestit, transvestida de periodista oferint versions dels fets tan extremes, màrtirs és de les coses més boniques que els han dit als processats, clarament escorats cap a la dreta, com si no fos d'escàndol l'acusació popular d'un partit ultradretà, el maneig de la prova amb restriccions i limitacions d'una parcialitat injustificable, una presó preventiva innecessària, unes limitacions de drets polítics del tot inconstitucionals, les menystingudes veus d'organismes internacionals.  

Camí poètic

Després de moltes sessions sense assistir, vaig participar el proppassat sis de juny al Club de Lectura macareller, convocat al voltant del llibre En el decréixer de la pluja, de M. Carme Arnau i Orts, quarantè premi Marià Manent de poesia, editat per Cossetània Edicions dins la seua col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, un exemplar del qual teniu a la vostra disposició a la Biblioteca Municipal. L'autora d'Alfara, creadora tenaç i multi-premiada, ens ofereix al poemari esmentat, estructurat en quatre parts (Anunci, Com les urpes de la pluja, Ocells de l'aire, La complicitat del vers) amb pròleg d'Alfons Navarret, un camí poètic des de la pròpia experiència constatant tanta injustícia (Tornes a casa amb un fosc desassossec) envers l'auto-coneixement, tot deixant enrere la nit, el dolor, la por (la por que et fa ser nàufrag), fets presents arreu,  cercant complicitats (Si puguera trobar algú/que comprenguera l'amarg silenci), des d'aspiracions de llibertat (RECLAME LLIBERTAT) i progrés  (Mai més els nens naixeran nus, El bressol de braços et protegirà), des de la fragilitat d'un mateix (Ésser humà la pell et batega/amb tremolor), agafant-se a la creació com una mena de lluita (He d'escriure franquejant fronteres) a la recerca de la poesia (la poesia és un oasi de paraules,/o una senda estreta cap a l'horitzó).

A mitges

Havia vist el volum d'Ediciones  Eolas La vida a medias a la llibreria Alejandría de la ciutat de Lleó, el dibuix de la portada m'atreia estranyament, el petit volum de l'Avelino Fierro actuava com una mena reclam que, en el meu cas, demanava alguna informació (?) complementària per la seua adquisició. Arribà el dia de la recepció del llibre, en concret el meu darrer dilluns laboral a la capital del vell regne. Crec una casual trobada, uns dies abans, amb la lliuradora pels voltants de la llibreria Pastor anticipà el regal literari. Ella em demanà de prendre un cafè i aleshores amb les seues paraules de comiat arribà aquell diari avelinià, llavors vaig conèixer l'autor treballava al mateix edifici on nosaltres tramitàvem els expedients judicials sobre anul·lació de clàusules hipotecàries. Amb la lectura vaig pensar segurament alguna vegada ens devíem haver creuat a l'estació de trens, als carrers de l'Húmedo, als voltants del Cuervo, entre les prestatgeries  de les llibreries lleoneses que amb certa periodicitat, especialment divendres a la vesprada, recorria. Qui sap. Més o menys al temps de llegir ... pisé en el borde del escaloncito y me vencí hacia delante. Me di de bruces contra la columna del lavabo impactava en el vidre exterior d'una finestra pròxima del vagó, aturat a l'eixida de Valladolid-Campo Grande, un objecte contundent que l'esmicolà en mil bocins. Un plaer aquesta veu de lector persistent, de dibuixant inquiet, d'observador fi i sensible. Diaris 2015-16, pàgines dels meus darrers dies lleonesos, porta per tornar a la poesia, tot llegint el petit volum de l'Hermini Pérez Edo Descarnat a Mossos (Neopàtria). Gràcies C. .

Ressaca electoral

La ressaca electoral ens deixa la gojosa victòria d'en Ribó a l'ajuntament del cap i casal, la confirmació del pensament que el manteniment de regidors (3) del Compromís al poble ja era un bon resultat, i el seu lema municipal imparables deixaria pas a l'avancem més contingut dels socis de govern, tot i que no sabem exactament fins on a hores d'ara, segurament fins enlloc. M'ho mirava tot plegat convençut aquests resultats ja s'han donat abans al poble, caldrà revisar les sèries històriques em deia abans de la pèrdua d'un regidor del PP en favor dels taronges, la història, si més no electoral, es repeteix cíclicament: tornàvem als vuitanta? L'empenta de l'onada dels dits socialistes valencians ha arribat fins aquest diumenge magnífic de maig, no sense notables entrebancs a l'acostament al col·legi electoral, on els crits de l'afició valencianista portaven la celebració copera fins al deliri, ni més ni menys que contra el Barça d'en Messi, formació futbolística en hores baixes des d'allò que coneixíem com Els Quatre de Liverpool. Maig porta unes brises reparadores, una temperatura ben agradable, de bon dormir a les nits, ambient ben propici per llegir al terrat cercant el raser de les plantes abundants, entretenir l'oïda amb els cants dispersos d'un teuladí, un estornell, la vista amb el vol acrobàtic d'una oroneta.

Comptant els vots (1)

Un, imagina, que aquell dimecres 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions dites democràtiques des de la mort del dictador, van parar les taules electorals (en diuen meses) a les dependències de l'edifici del vell ajuntament, enderrocat, a major honor i glòria del patrimoni desaparegut, fa ja alguns anys. Si més no, allà s'ubicà normalment el col·legi electoral municipal i d'aleshores un no recorda gran cosa, tot i que formava part de les 2131 ànimes censades al municipi, però no de les 1432 amb dret a vot. Un espectacular 87,22% del cens (xifra més alta de participació a unes eleccions generals fins 2016) va acudir a la convocatòria per configurar un congrés nou de diputats i diputades (la participació al total estatal es situà en un 78,83%), l'abstenció local es quedà en un magre 12,78% (21,17% a tot l'estat): que hi havia ganes de participar, vaja.

De les dades que facilita al curiós o a la curiosa el Ministeri de l'Interior del govern de les Espanyes, es dedueix, d'un simple recompte, es van presentar 19 candidatures a la circumscripció provincial de València, la nostra. 441 bonrepostins i mirambellans i bonrepostines i mirambellanes van votar al PSOE, la llista més votada aquell jorn (30,8% del cens), per cap a l'AET, Agrupación Electoral de Trabajadores, única formació que no va rebre sufragis del veïnat. El PSOE obtingué aquell dia set diputats provincials.

La segona força més votada va ser la del President (entre 1976 i 1981) Suárez, la Unión de Centro Democrático, recollint 352 vots (24,58% del cens). Per darrere dels centristes el Partido Comunista de España va ser l'opció triada per 108 veïns i veïnes (7,54% del cens). Si fem comptes un 62,92% del cens votà a tres candidatures de les 19 que es van presentar, aquestes per tant es van emportar més de la meitat dels suports. Les dues formacions esmentades van obtenir 5 i 1 diputats respectivament per la circumscripció valenciana.

Un total de set formacions (21,24% del cens) van obtenir més de deu vots, amb més pes electoral les tres primeres (més de cinquanta vots cadascuna), es tractava de: Coalición Electoral Equipo de la Democracia Cristiana (96), on s'integra la Unió Democràtica del País Valencià (participació destacada pel professor Aguiló, al seu estudi El vot nacionalista al País Valencià, publicat per la Fundació Jaume Bofill dins el primer volum d'actes de Col·loqui de Sociologia Electoral celebrat a Barcelona els dies 21 i 22 d'abril de 1978, pàgina 56),  Partido Socialista Popular-Unidad Socialista (89), Alianza Nacional 18 de Julio (63), Partit Socialista del País Valencià (20), Federación de Partidos de Alianza Popular  (15), Reforma Social Española (11) i Asociación Nacional para el Estudio de Problemas Actuales (10). Dels partits relacionats van obtenir sengles diputats valencians AP i el PSP.

Finalment huit candidatures van obtenir entre 1 i 9 vots (2,42% del cens): Alianza Socialista Democrática (9), Falange Española de las Jons Auténtica (7), Federación Laborista (3), Candidatura Independiente (3), Asociación Círculos José Antonio (2), Partido Radical Socialista de Valencia (2), Frente Unidad de los Trabajadores (2), Frente Democrático de Izquierdas (2). Cap d'aquestes formacions va obtenir diputats valencians.

Dir, perquè també són dades del procés electoral, que a les dades ministerials s'hi reflexen, dos vots en blanc i dotze nuls.

Amb aquestes eleccions s'inicia la rotunda hegemonia del PSOE a les eleccions al Congrés de Diputats al nostre municipi, que abastarà els darrers anys de la dècada dels setanta, i les dues dècades següents, set convocatòries consecutives (1977, 1979, 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996), trencada finalment pel PP l'any 2000. 

El comportament electoral del poble es situaria clarament en el que apuntava el professor de la UAB en Josep M. Vallès, per aquestes eleccions per al conjunt de l'estat: participació alta, grau elevat de concentració del vot, orientació moderada d'aquest, irrupció poderosa de l'esquerra, representació desigual de les reivindicacions nacionals.

Fonts consultades: Ministeri de l'Interior del Govern d'Espanya, Distribució territorial del vot a Espanya entre 1977 i 1982: un comentari de geografia electoral. Josep M. Vallès (publicat dins El comportament electoral a l'Estat espanyol (1977-1982), DD.AA., Barcelona, 1984) i Wiquipèdia.