Falles d'orxata i fartons

Escolte en Monleón parlar sobre la primavera valenciana i m'adone cada paraula que va dient avui, ara sona diferent: carrer, plaça, falla, ninot, bunyol, Micalet, pasdoble. Guaite al balcó i recorde boirosament aquells dies de sant Josep del desaparegut carrer de la Barraca, com de lluny en el temps. Veig una tórtora i una merla entre les plantes del solar familiar, alienes a les cabòries dels humans. Tot i reconéixer els esforços d'alguns de fer present la festa gran, el silenci ensordidor escampa llur mant arreu, cobrint-ho de profunda tristesa, malgrat dicursos de la por i de l'heroisme. Tant de bo aquest any les falles, com un faller manifestava fa uns dies, siguen d'orxata i fartons. 

Alarma, alarma

I demà què ens diran des de la casa reial que ho senten molt, que s'han equivocat, que no tornarà a ocòrrer? Igual ja només, en aquest moment crític, s'entèn la dimissió, reial. Ens demanen confinament i responsabilitat. Alguns/algunes porten ja molt de temps apartats, confinats, exclosos, no ha fet falta cap reial decret, ni cap estat d'alarma, per elles/per ells l'alarma no ha deixat de sonar, cada dia, des de fa molt temps, des del principi dels temps. Desconfie de les propagandes nacionalistes, dels discursos encesos, dels que aprofiten qualsevol circumstància per exhibir muscle. Tot és imperfecte i millorable, molt imperfecte i molt millorable: en això estem. Em costa concentrar-me en la lectura, escoltar música, veure o escoltar segons quines programacions: esperar còmodament des de casa què?, qui? La injustícia ara colpeja més prop, es deixa sentir més a la vora, amenaçant les nostres fràgils seguretats. Tot adquireix un altre color, altres tonalitats. Ella no ho va poder suportar i ahir es va treure la vida. 

Entre alarmats i confinats

I de sobte una amenaça al nostre estil de vida. I de sobte un senyal gegant d'STOP davant els nostres nassos. Un altre rastre, evidència del col·lapse profetitzat. Superat el moment de distesa, o no, tertúlia igual ens trobem en el de profecia complerta. Massa tard? Confíem en la troballa científica per aturar la desbocada criatura vírica, que no sia massa tard. Anit, pel carrer Colom de València s'escoltaven els aplaudiments del veïnat, un viva E., un captaire em va demanar almoina tot sostenint la corretja d'un petit gos i una xica vora la trista façana de l'Estació del Nord repartia mascaretes entre estranys vianants, encara els missatgers repartien paquets pel carril bici, ara sí, ara més transitat que l'autovia. Malgrat la crida a l'aïllament molts avui no ho poden fer, a risc de perdre, entre altres coses, la feina. Ací també ha hagut classes, sacrificats i sacrificades. En temps més de "tele" que mai, en temps més "individuals" que mai. 

Florides

La flor del taronger és a punt de despertar i expandir el seu perfum per les atmosferes més pròximes. Alhora el cirerer ha florit generosament les petites branques despullades encara. L'ambient faller esclata des dels primers minuts del jove març per donar la benvinguda a una primavera que es desitja gojosa. Veiem envellir el nostre voltant, el propi rostre, ens neguiteja tot el muntatge absurd al que ens dediquem per sobreviure. El vent que escombra aquestes comarques costaneres porta records del rigoròs hivern d'altres contrades i el cos demana guardar abrics al fons de l'armari, habillar-lo amb robes més lleugeres, tot arribarà. 

Vam veure morir televisivament el Merlí en reivindicació d'un inconformisme juvenil, d'un esperit crític conreat des de les aules d'un institut. El seu adéu va ser com el trencament de la llavor dins del solc, instant del part intel·lectual gojós. La televisió dirigida per l'Empar Marco ha demostrat era possible un producte d'ací, de qualitat i rigor, clarament diferenciat del que coneixem com teleporqueria, finalement formativa i entretenidora, en valencià, en legítima oferta en un mercat plurilingüe. 

Entre les fulles

Ciudadano Zaplana, en rememoració d'aquell cèlebre ciutadà Kane, és el títol d'una frenètica crònica de la pujada i caiguda del ex-president de la Generalitat dels valencians i valencianes que ens proposa amb pèls i senyals en Francesc Arabí. L'aclamat amic del cantant melòdic resident a Miami, Julio, ho tenia molt clar i de segur que la seua ambició s'encomanava de tots aquells que el van envoltar fins al final judicialitzat dels seus dies. Que ell necessitava diners, molts, per viure no ho va poder amagar a les anul·lades gravacions del Cas Nasseiro, que tot plegat acabà en bandositats i vendetes pròpies del que hem vist com a màfia al cinema el llibre ho testimonia aclaparadorament. I sí, certament, aquella Comunidad Valenciana que ell heretés dels socialistes d'en Lerma, lo que quieras Joan, no la va conèixer ni la mare que la va parir, després del pas d'aqueixa força transformadora que es diu encara Partido Popular, tot i les complicitats recents del de Cartagena amb els Ciudadanos d'en Rivera i Arrimadas, una altra força transformadora i regeneradora, liberal, fins i tot de la suposada neutralitat de la Junta Electoral Central, deo gratias. 

Si aquest carrer fos meu d'Stefanie Kremser (Edicions de 1984, amb il·lustracions de la pròpia autora) és un carrer de carrers, un itinerari vital, un passeig en ocasions, un carrer que s'eixampla en un bosc frondós o un mar de vida. El to autobiogràfic es barreja amb el to nòmada, d'algú que es busca en les geografies que ha viscut, que l'han acollit, per on ha desplegat un jo que és tots els "jos", cressol de colors diversos, altaveu de llengües amb les que dir un ésser complex, ric. L'ésser que es deixa entreveure entre línies es cerca a ell mateix constantment, l'impuls existencial és l'acceptació de l'oferiment riquíssim dels espais viscuts, dels éssers coneguts. La riquesa d'una persona són totes les que ha sigut, el tresor que s'amaga en una caixa forta que custodies fidelment, de la que ignores la combinació per obrir-la. Reivindicació de la possessió preuada, ans que de la propietat fortificada. 

Darrere la finestra

Els paisatges darrere les nostres finestres diria, en general, són pròxims a les imatges que ens arriben dels patis carceraris. Veure a l'altre costat dels vidres un arbre, una superfície vegetal esdevé quasi excepcional, tot i que algunes cases disposen de petits jardins interiors, terrasses poblades de plantes objecte d'acurada atenció pels seus habitadors, tot i que el cel, cal dir-ho, encara no els l'han urbanitzat, i no serà per falta de ganes. L'estat de molts dels arbres dels nostres carrers i places públiques deixen molt que desitjar i alguns semblen patir d'una desnutrició considerable, vorejant l'estat cadavèric en no poques ocasions, del que la vista sembla fugir. Així les coses des de la saleta de la llar, malgrat la transformació del carrer en carretera insuportablement transitada, la vista troba repòs en el teixit esponeròs de les plantes del petit hort. 

Fàstic és el que acabes sentit davant la grolleria de tant de polític i política desfermat, de tant comentarista de part. Haig de dir cal fugir de determinats discursos i les seues fonts (noticiaris no gràcies). Diria s'ha rebaixat el to nacional-emprenyat de les hispàniques dretes, els caldrà molta moderació per tornar al centre reformista o liberal, amb permís d'algun expresident de la Generalitat Valenciana, protagonista de la seua materialització sense escrúpols per aquesta riba de la Mediterrània occidental. 

Sense reg

Sense reg no hi ha horta. Per regar les plantes hem de fer servir l'aixeta pública de la plaça propera i transportar en garrafes de plàstic el líquid element. De tant en tant un bon ruixat assaona la terra i renta les branques dels arbres, ho agraeix generosament la flora reunida. Sovint pense condició necessària de la urbanització al poble ha estat la desaparició de les séquies i que on hi ha solars és perquè s'ha desamantellat tota la infraestructura del regadiu, estrany progrès aquest d'on en algun temps creixia el taronger o es feien collites i avui s'aparquen vehicles o es sembren cagades de gos dia i nit. La parcel·la on creixen algunes plantes difícilment pot ser considerada hort, precisament per la manca d'aigua apuntada. 

Miraculosament les nadaletes, les violetes, el romer floreixen en temps hivernal, donen fruit unes figueres descendents d'aquella grossa arrelada vora la séquia descoberta, el jove arboç, el vell caquier, la vella llimera o les frondoses tapereres. Miraculosament escampa la seua flaire la marialluïsa, ha esclatat el julivert en un racó. La jove olivera llueix a llevant sedosos verds al temps que prepara el cos per donar a llum les primeres olives, mentre els ametllers ofereixen tímidament fulles, flors i fruits sobre un territori que comprenem no són els seu. I sobre tota aquesta flora un pi escampa llur ombratge arrelat des d'un tronc sòlid i gros, mena de fita que recorda altres fites. 

El banc

Segurament el més estrany entre aquelles joves plantes són les restes d'una construcció xapada amb trencadís, on destaquen especialment els colors blau i groc. Sembla una deixalla abandonada a la seua pròpia sort enmig de la vegetació, el bocí d'un cos que impactés contra el solar en un temps no massa llunyà encara, resta arqueològica oblidada qui sap si destinada a esdevenir peça recuperada enmig algun dipòsit museístic. Els/les que ja tenen certes edats saben que es tracta d'un tros considerable del vell banc obrat, que vora l'antiga palmera i la séquia que creuava el carrer en part soterrada, acollia el veïnat quan encara no passaven vehicles, com a molt bicicletes o un carro arrossegat per una mula, quan encara l'asfalt es reservava per a altres espais llunyans. Encara s'hi pot seure, sí, prendre la fresca en moments de calors sufocants, però no deixa de ser un fragment del passat, testimoni callat de vides perdudes o perdent-se, de converses callades, de presències desdibuixades, fonent-se dins el paper fotogràfic, res a veure amb impersonals bancs de fusta o metall instal·lats caòticament ací i allà per places formigonades, desballestats per alguna bretolada nocturna.

Feliç Any Xinès

Vinc llegint Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto d'en Francesc Arabí editat per FOCA i la lectura de les entrades dedicades a Tómbola i a María García García (Bárbara Rey) deurien de ser lectura recomanada per evitar certes temptacions en temps de canvis al capdavant d'Àpunt no el veu ningú per exemple: tot i que en un dels meus darrers viatges en autobús públic una veïna no lectora del volum ressenyat no podia deixar, indiscretament, de compartir amb la resta del passatge el seu malestar amb l'actual alcalde, supose que encara no haurà superat la pèrdua de la seua predecessora; tot i que en una passejada pel llit del Túria una altra veïna no lectora del volum ressenyat s'expressava en els mateixos termes, més o menys deia al alcalde no lo soporto o no puedo con él, disculpeu la fragmentada memòria. En temps de carril bici i publicada reordenació del trànsit del encara no carrer de Colom del Cap i Casal, un no deixa d'alegrar-se per la seua multiplicació quilomètrica, tot i que el voldria ple full time de bicicletes, que no de ridículs patinets elèctrics, i fervorosos i fervoroses ciclistes, amb desaparició dels cotxes, que no deixen de ser una infecció tant mortífera com això del coronavirus asiàtic o la petroquímica tarraconense. Feliç Any Xinès. 

Llibres sota la tempesta

Un món feliç. Aldous Huxley. Proa. Aquesta novel·la futurista inquieta al lector des de la descripció, durant les primeres planes, del sistema de reproducció humana en sèrie, com si de la producció d’automòbils de la Ford (amb categoria de déu) es tractés, fins les darreres on el Salvatge portarà a terme la seua escapada d’un món on acaba entenent no podrà ser feliç. Rellegir aquest text vindria a ser altament recomanable, entre altres raons, per descobrir com el que es descrivia aleshores ha anat confirmant-se amb el pas del temps de manera, fins i tot, sinistra. L’educació, després de l’acurada manipulació genètica dels individus, mitjançant la transmissió acurada de missatges durant la infància és un dels fonaments del nou ordre social, com ho és l’adscripció a les diferents classes. En una vida dedicada en part al treball i en part a l’oci narcotitzat pel “soma” (mena de droga de la felicitat) família, pare, mare són paraules que no es fan servir i,  fins i tot, poden resultar feridores, i el coneixement i la tecnologia es troben fortament controlats per les elits.

Tramvia a la Malva-rosa. Manuel Vicent. Austrohongaresa. La traducció de la novel·la del de la Vila-vella, Manuel Vicent, a cura de Miquel Alberola, és una gojosa invitació a visitar la València dels cinquanta i les comarques de Castelló també. El moment del despertar de la personalitat, si se’m permet,  el moment del dubte religiós i l’abandó de déu, el temps de la constatació de l’empenta imparable de l’emoció, la sexualitat i dels sentiments, l’hora de l’explosió física, de la metamorfosi individual, d’una certa presa de consciència, s’exploren per l’autor pels carrers d’una València de colors, diria, reconegudament estellesians, del Castelló de la Plana de postguerra refent-se a recer del conreu exitós de la taronja, on Vicentico Bola proposa a una colla de jovencells del seu poble perdre una innocència que té els dies comptats.

Posats

Salvat el moment d'incertesa de la investidura del president de les Espanyes, avui el cap de l'estat amb posat, quasi militar (firmes ar), assistia a la presa de possessió de l'escollit pel ple del Congrés, sense bíblia ni crucifix, gràcies a déu. S'apunta, justificant el retard en la conformació del nou govern, els llocs difícils de triar tenen a veure amb l'administració de justícia, ara com ara embarcada com mai en una deriva embogida en pro de l'estat, ¿del malestar?, ¿de dretes?, que sembla sentir-se atacat  pels nacionalismes dolents, alguns en diuen perifèrics. La defensa de certs drets polítics com que ni ha estat, ni se l'esperava, alhora que una forta corrent d'opinió escampada per terra, mar i aire, no n'ha volgut saber res i ha fet frontisme, ¿ppopular?, sota el paraigua d'una bandera que anava a ser de tots i totes. Al capdavant de la resistència autènticament espanyola sembla situar-se la presidenta, amb posat seriós, de la comunitat de la Villa y Corte, i esmolen ja els ganivets, i més recursos judicials, els homes de les barbes i la cap del partit mimvant, en plena pujada d'espanyolitat. Alguns/es en descobrir-se del costat fosc de l'hemicicle, han canviat el sentit del vot favorable al candidat por España, clar que sí. S'havia repetit tant que en deixar les armes podria participar-se en la política que ens ho havíem cregut, en realitat se'ls ha esperat amb el potent crit de terroristes, llançat amb rostre una miqueta desencaixat això també, alguns reglament de la cambra en mà.