De cultura

Sovint en escoltar allò de l'ha faltat que enceta un ban municipal per l'atrotinada megafonia local experimente una mena de sacsejada, de sentiment de pèrdua irreparable. Al costat d'un nom, hi pose un sobrenom, un malnom, un parentiu. Tot seguit vindrà, de segur un record, bé una imatge, bé unes paraules, un comentari, bé uns fets. De manera inexorable el paisatge humà va desfigurant-se, esvaint-se, esdevenint núvol, boira fràgil que la ventada desfarà o s'emportarà lluny. Els vestigis, les restes del pas, sovint apressat, per la vida fixaran momentàniament la memòria de la veïna, del veí, però el temps sabem farà net i la platja restarà novament com un espill on només s'emmirallarà el cel.

La desaparició d'un edifici, d'un arbre, d'un bosquet sovint suposen un sotrac, sacsejada visual i espiritual que molts individus sentiran com una ferida en carn pròpia i de la que la medicina no podrà guarir-nos. Els topònims, els noms amb què coneixíem antigues construccions, esdevenen aleshores fita per no desorientar-se,  però aviat paraula incomprensible que demanarà una explicació. En això estem. La saviesa, l'erudició que tant apreciem es fonamenta en el reconeixement i explicació del passat, no tant en la seua reconstrucció, sospite que molt menys en la seua escenificació, a la que tan donats ens trobem en els darrers temps, arribant a unes quotes d'eufòria difícilment digeribles.

El coneixement es troba a hores d'ara bastant desprestigiat socialment. Defallir en la reivindicació de la cultura per enfortir la societat seria un error imperdonable envers les generacions més joves, i qualsevol esforç en aqueixa direcció ha de ser benvingut, veritables passes envers individus cultes, amb esperit crític, cridats a formar part d'una societat lliure, respectuosa, madura. Sovint cultura s'associa amb elit, amb privilegi, amb minoria selecta, però deuria entendre's com a patrimoni humà, bé col·lectiu, compartit, dinàmic i en cap cas privatiu, cridat a ser devorat per uns possessius  tirans i exclusivistes.

No entenc cultura sense persones, sense llocs, sense noms, sense llengua, sense colors, sense fites, sense poble, sense poesia, sense lletra, sense música. Tot plegat és una pertinença, un reconèixer-se a un mateix, als altres, en cap cas un tancat del que no es pot eixir per sempre més, ni una llosa que deuràs suportar fins la fi dels temps sobre el teu cos. Intent finalment, pretensió, inclinació, actitud, disposició.

Lectures constitucionals

L'enviament de forces armades a Catalunya amb motiu del referèndum d'autodeterminació convocat per les autoritats del país, així com les actuacions de la fiscalia fien a la repressió l'aposta del govern central sobre el conflicte obert en aquella comunitat autònoma. Per molt que m'ho expliquen no deixe de veure en tot plegat una clara vulneració de drets i llibertats que la constitució espanyola de 1978 diu emparar: de participació, de pluralisme, de democràcia, de llibertat d'opinió, manifestació, de divisió de poders, d'independència dels jutges i magistrats, autonomia ... Certament pesa, i molt,  allò també constitucional, de la indissoluble unitat, sobirania, integritat, totalitat del poble espanyol... val era això La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols Amén. Encara que no vindria malament recordar avui l'article nou, apartat dos Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups en els quals s'integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n'impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política... Amén. Veient un dels darrers vídeos distribuïts pel Partido Popular com que no ho acabe de veure açò darrer, de fet com que no es veu per enlloc.  No deuria anar primer una societat, un poble lliure, en plenitud d'exercici dels drets i llibertats individuals i col·lectius, en responsable coneixement i desplegament dels deures, fermament arrelada la convivència en principis democràtics i de solidaritat i tot seguit allò de la unitat, la sobirania? M'apunte a la defensa aferrissada d'una unitat i una sobirania que descansen, que es fonamenten en drets i llibertats vius, responsables, inviolables, no de fireta, no vigilades, quasi atorgades, exercides demanant permís, molt menys consentides per institucions i personatges podrits de corrupció i autoritarisme.

Notes tardorals

Els humoristes han fet el que han pogut per desdramatitzar, per fer més digerible, em sembla que més que alguns polítics per acostar posicions, per possibilitar la convivència pacífica. A les portes de la tardor l'estiuet de sant Miquel porta una certa escalfor on trobar refugi, per preparar-se pels freds que vindran. Als carrers es veuen encara pelegrins caminant envers ponent d'hora, calçats amb botes, manejant els bastons compassadament, motxilla a l'esquena.

Les feines rutinàries ens enganxen a cadires i ordinadors durant les hores del matí, les computadores ens permeten tenir diferents fronts oberts alhora amb els seus finestrals electrònics i el dia resta insuficient per arribar a tantes propostes atractives. Precisament la dependència d'aquestes màquines ens pot fer perdre les referències humanes, deteriorar les relacions amb els altres, tancar-nos en un cíber-món  artificial, fred i impersonal. S'han escurçat distàncies, s'han apropat pobles, països, persones, el coneixement s'ha expandit de manera exponencial. Ningú sembla voler perdre's aquesta capacitat d'abastar imatges, sons, de participar en debats, d'exposar posicions, de llegir, d'escoltar, de mirar, de dir, d'escriure. Tant de bo aprofitem aquestes oportunitats i l'individu i la col·lectivitat milloren, avancen, progressen.

Les fulles dels arbres perden color, prenen tons marronosos, grocs, aviat entapissaran el terra. El sol cedeix en escalfor, els tons rogencs tenyeixen els cels vesprals. Dies de guardar records estiuencs, de cobrir els membres del cos amb mànegues fines, de prendre posicions sota alguna manta al sofà.

Haëndel, Catalunya, dos llibres

Darrerament Haëndel em sembla d'allò més bell i alegre, d'una sensibilitat extraordinària, món per descobrir que va molt més enllà del magnífic Messies tantes vegades escoltat i gaudit. Una pàgina web em permet accedir als programes dedicats per en Sergio Pagán a la Ràdio Clàssica espanyola al mestre d'origen alemany. Ho dic mentre sona en la nit ja fosca i no massa freda de Lleó una de les seues àries, posant un poc de serenor i calidesa a tantes hores de tensions i enfrontaments acumulats.

L'alegria de molts pel desplegament policial del govern espanyol a la Catalunya rebel és veritablement descarada a hores d'ara, gens dissimulada, certament molt tocada ja, sembla, l'organització electoral catalana. Les declaracions dels líders del Principat topen amb el desplegament sense pudor dels cossos i forces de seguretat de l'estat per aquelles comarques. Tot plegat fa por, si estan disposats a barrar el pas als col·legis, a detenir membres de les taules, a reforçar jutjats de guàrdia, de garantir drets constitucionals poc o gens. De quina democràcia estan parlant els senyors i les senyores del Partido Popular?

L'home que somreia és la segona novel·la protagonitzada per Kurt Wallander que he llegit després del descobriment de la sèrie televisiva. M'ha tornat a enganxar en Mankell, cert que a finals de l'estiu m'he traslladat al fred de la tardor sueca, però descobrir el rostre de l'home somrient ha estat tot un plaer lector, amb dosificats colps d'efecte, amb un Wallander que torna a la feina després d'haver matat a un home, que fa servir els recursos de què disposa per explicar-se les morts de dos advocats, d'un funcionari, amb intuïció, fent i refent el trencaclosques que té al davant. amb habilitat, arriscant quan toca.

Abans de viatjar a Escània vaig passar un temps a Turballos, petit llogaret prop de Muro i d'Alcoi, rastrejant les reflexions del pare Vicent Micó, profundes i alhora senzilles, d'innegable esperit evangèlic, inspiració gandiana, tarannà democràtic, ecologisme militant i posicionament crític tant d'agrair en els temps que vivim. Són aquests homes els que fan ric el país, treballant des de petits espais en empreses que tenen destinataris i col·laboradors valuosos i receptius, que es nodreixen entre ells de rica saba. 

Seduccions

La seducción  la darrera pel·lícula que crec ha arribat per ací de na Sofia Coppola em semblà inquietant. Un home ianqui ferit greument, acollit per una institució femenina en terreny rebel durant la guerra civil d'aquells països, esdevé d'alguna manera fil conductor de la història. La presència masculina pertorba els equilibris de l'internat. El que al principi són precaucions prompte es torna atencions, interessos diversos, per transformar-se més endavant en una mena de conxorxa barreja d'insatisfacció, traïció,  freda venjança fins i tot. El protagonista, encarnat per en Colin Farrell, s'hi troba bé entre unes dones virtuoses, ben educades, de les que ben poca cosa transcendeix, sembla les vulga estimar totes alhora i cadascuna d'elles, en alguna mesura, per a elles soles: el conflicte es veia venir des del començ. La compassió i la pràctica religiosa s'avenen malament, tot té un límit. La passió desfermada es pagarà cara, l'amistat es molt fràgil i les proves més dures la posaran a prova fins l'extrem més insuportable. Com deia al principi la inquietud de l'espectador és un sentiment present durant tot el metratge cinematogràfic, i sospite es fonamenta en l'ambigüitat, la manca de definició també, de confiança possiblement. La guerra, també protagonista d'alguna manera, contribueix a alterar els comportaments humans i treure el pitjor que portem dins de nosaltres.

Gens de gràcia

Crec haver llegit unes paraules de n'Andreu Buenafuente tot fent referència que hi ha certes coses que no fan gens de gràcia, per referir-se a les actuacions repressives de l'estat a Catalunya de les darreres hores, i un no pot estar més d'acord. Com ja he escrit en alguna ocasió, escoltar els dirigents del partit governamental espanyol parlar de democràcia, de constitució i de compliment de la legalitat, com que no s'ho creu ningú a hores d'ara, quan a tort i a dret han fet servir tota l'artilleria contra el que no els venia bé, contra el/la discrepant.

Veient com va actuar el PP a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en tot allò relacionat amb l'accident del Metro de València, vetant artistes (en Castillo, en Raimon, n'Ovidi, ara en Pep Gimeno...), silenciant Canal Nou i Ràdio Nou després d'una manipulació que no té nom, portant la política lingüística fins la marginació del valencià en institucions i difusió i ús social, repartint contractes entre amics i coneguts, muntant curses automobilístiques de dubtosa rendibilitat, obrint parcs temàtics amb diners públics per acabar en mans privades, per no parlar de les polítiques de control públic i després venda a qualsevol preu de les caixes d'estalvis del país, de totes les actuacions urbanístiques que han acabat degradant de manera preocupant els nostres entorns naturals més sensibles, vetant i manipulant comissions d'investigació, desviant fons públics cap als patrimonis privats de tants i quants, família reial inclosa, deia que veient tot això i més, contat encara per alguns mitjans informatius, com que l'ús i abús al Principat durant aquests dies ens és molt familiar. La deriva autoritària d'en Rajoy i el seu entorn podrà ser molt ben vista pels seus incondicionals, però segueix el patró ja conegut d'aprofitar l'aparell institucional en favor propi, tot i comptant amb les complicitats d'importants aparells de l'estat, que deurien protegir amb finíssima cura els drets i llibertat de tots i totes.

Criminalitzant

La discrepància sempre l'han vista molt malament. Açò és una mala posició d'eixida per a encetar qualsevol procés de diàleg. Dels articles d'en Pérez Royo publicats les darreres hores, un extreu la conclusió, encara sia provisional, que tampoc l'estat està essent massa curós, des del punt de vista procedimental, en la seua presa de decisions executives, amb la legalitat vigent. Es parla obertament d'aplicació encoberta de l'article 155 de la carta magna espanyola, sense controls, sense decisió al respecte formal, i d'un estat d'excepció sense declaració expressa. Tot el que té a veure amb independentisme i referèndum és il·legal, per se, i ja justifica unes quantes accions, com a mínim, discutibles: sinó com interpretar a aquestes hores la investigació d'actes relacionats amb la gestió com alcalde de Girona del senyor Puigdemont? Un no pot deixar de recordar aquell senyor ministre amb el nom d'una banda terrorista a la boca ara sí, ara també per justificar qualsevol acció. Una justícia independent, un parlament controlador de l'acció de l'executiu, un executiu amb iniciativa política que no repressiva, es troben a mancar en moments com l'actual, veritables termòmetres de la qualitat democràtica del país.

Dues aigües (Detroit. Cousteau)

Aquest cap de setmana he anat al cinema. He passat dues vegades per les sales dels comercials Van Gogh de Lleó. M'he submergit en dues aigües força diferents, les de la violència dels anys seixanta a la ciutat nord-americana de Detroit i les de la vida del comandant Cousteau. Films com el primer citat tornen a situar-nos davant del sense sentit del racisme i la discriminació que se'n deriva. El segon mostra l'aventura vital d'un personatge controvertit, les contradiccions del qual passen al darrere del gran problema medi-ambiental que l'acció humana genera al planeta. Dues històries per  aprofundir en la reflexió i la presa de consciència necessàries que ens reclama el món contemporani. Els anys seixanta, setanta tan actius, em sembla van ser els de la posada de manifest de les grans contradiccions del creixement, entre elles les greus desigualtats socials i les discriminacions per raons de raça, sexe,  les relacionades amb els efectes negatius sobre el medi ambient del món industrial. La riquesa i el benestar d'uns quants tornava a fonamentar-se en la pobresa i el malestar d'uns molts. I això esclata, tant que esclata als carrers on la policia fa servir mètodes intolerables, als mars on suren les deixalles, als entorns degradats, a l'atmosfera irrespirable que embolcalla la Terra. Als Estats Units encara no s'ha superat el denunciat a Detroit pel que ens arriba de tant en tant pels noticiaris; dels oceans, de l'Antàrtida, de l'Àrtic les novetats no són molt més encoratjadores. Encara hi ha molts guardians que es prenen la justícia per la seua mà, encara molts aprofitats només veuen en la naturalesa una immensa pedrera d'on extreure uns recursos que creuen propis.

De pública salut

A Lleó el final de l'estiu ve a ser com el final de la primavera d'hivern o tardor valenciana. Per si fos poca cosa aquests dies m'endinse en la tardor sueca, pròxima a l'hivern lleonès, de la mà d'en Wallander, novel·la arribada del fred per omplir d'escalfor les hores vesprals i els matins soterrats sota un parell de mantes. En Kurt investiga la mort de dos advocats, esquitxades amb un parell d'explosions que sorprenen a la pacífica Escània.

A hores d'ara qui sap quants cartells del perseguit referèndum ha comissat ja la policia per terres catalanes i qui sap qui pagarà les factures de tot plegat. Si se'ns informa del reforçament dels jutjats de guàrdia durant el diumenge electoral és que hi ha intenció de posar molta gent a disposició judicial durant aquell dia. Serà aleshores que es detindrà als col·laboradors necessaris de l'acte prohibit?

Un article de la premsa ibèrica,  a eldiario.es, de n'Antón Losada, portava per títol contundent El estado de deshecho. Podria semblar una provocació, però posa de manifest les greus contradiccions del sistema judicial hispànic. Un té la sensació la deriva criminalitzadora de la discrepància, de la dissidència ha arribat a cotes molt elevades i encara pot fer-ho més. En realitat no s'ha fet més que aprofundir en tendències que venien posant-se de manifest en el passat, fins ahir mateix, arrossegant ara a molts que s'han vist obligats a prendre partit per algun dels trens que tant es diu són a punt de xocar.

Igual no hem fet prou d'autocrítica, igual no ens hem adonat de la potència del nacionalisme soterrat que pertot és present (què diu aquest ara?), no precisament el valencià, ans aquell espanyol, que amaguen tant com poden alguns d'aquells que fustiguen el català (vinga home, vinga, catalanista!) nigth and day. Aqueix espanyol que sembla tan natural, tan innocent que algú no ha dubtat en parlar d'abducció, mena de possessió malèfica, per referir-se a l'estat de molts dels habitants de la província rebel, territori malalt (t'hauràs quedat ample xiquet!). Igual part de la solució sia qüestió de salut pública i no policial, precisament ara que una dona catalana fa de ministra del ram a la capital del regne.

Escepticisme variable

Les percepcions de vehicles de la Guàrdia Civil als voltants de mitjans de comunicació i impremtes, el to dels missatges dels responsables dels poders de l'estat, de participants en programes de ràdio i televisió de les principals cadenes amb seu a Madrid, episcopals o no, són poc edificants, els titulars dels periòdics exposats als quioscs propers no resten enrere. El tema de la unitat d'Espanya no m'ha apassionat mai, l'exhibició d'armes i uniformes em causa inquietud i neguit. Amb els texts constitucionals em passa un poc com amb els evangelis, no em serveixen de res sinó me'ls faig referència d'actuar diari, quotidià. Quan freqüentava els temples catòlics era dogma l'estimaràs al proïsme com a tu mateix, em deia: a partir d'ací tot el demés. L'apropiació de constitucions o evangelis per personatges poc dels drets humans i de l'amor universal, com que et fa posar-te en alerta permanent, passar-te inexorablement al bàndol dels escèptics i descreguts. T'enganyen una vegada, potser una altra, però t'apartes de més oportunitats de ser-ho. Fer-te gran és també enfortir el criteri per saber què vols i què no, per tenir molt clar allò que estàs disposat a fer, allò del que t'abstindràs sempre, allò a què has renunciat per sempre més, sabent són coses diferents madurar, envellir, créixer, tot i que amb punts de contacte evidents. Has trepitjat, com tants i tants, unes quantes estacions, agafat diversos trens i autobusos per arribar enlloc o al mateix lloc, saps de l'encís del viatge, dels seus paranys, de les dificultats per trobar, dels receptes de la recerca. Malgrat tot et lliures, encara, a la tasca de contar, als reptes del viure, de les descobertes.

Manifestació? Quina manifestació?

En la, li diré, qüestió catalana, alguns comentaristes posen l'èmfasi en allò de en què han fallat, i molt, els polítics. La darrera notícia que llegesc al respecte, sobre la suspensió judicial d'un acte de Madrileños por el derecho a decidir de suport al referèndum a la Villa y Corte, posa el focus sobre el judicial, clarament posicionat en la defensa de la legalitat vigent: sense esquerdes? Un altre capítol on es posarà de manifest tot allò de la parcialitat i independència proclamades constitucionalment. La rapidesa d'actuació en segons quins temes com a mínim provoca alguns, o uns quants, dubtes sobre el funcionament del conjunt institucional de l'estat. Aquells que demanen fermesa veuen cada colp de l'ofensiva com un pas envers una victòria, final, que no s'entén d'altra manera que en termes de posar a l'altre en fora de joc. O tu o jo.

Ni vint-i-quatre hores des de la celebració de l'onze de setembre s'ha trigat en convocar policies per posar ordre a la comunitat rebel, en cridar a l'ordre als mitjans públics catalans. El Partit Popular ja ha demostrat la seua habilitat per posar-se en jardins dels que en surt força retratat, un pensa ja els hi té igual. Manegen molt bé els mitjans en aquesta banda d'Ebre estant, això els dóna un avantatge considerable, però les seues nueses cada vegada són més visibles: o no? Certament que la premsa en paper presenta sense fissures el seu missatge cada matí als quioscs, ni vull pensar el que a hores d'ara predicaran les seues columnes d'opinió o es dirà des de les trones radiofòniques. També el govern central sap que en la seua estratègia protegeix tota una manera d'organitzar i portar els assumptes del poder, que en cap mesura es pot deixar en mans d'aventures secessionistes. Tot plegat bastant agre.

Qui diga que el projecte no està clar igual no veu una societat sovint submisa, alienada pel treball explotador, buida, majoritàriament, de valors espirituals i comunitaris, poc respectuosa amb el medi que habita, rendida a un consumisme sovint absurd, dirigida per uns mitjans controlats per grups de pressió poderosos, molt al·lèrgica a allò públic, força desconfiada en les institucions representatives, allunyant-se de la cultura com a element d'elevació i formació integral dels individus, tristament xenòfoba, poregosa dels canvis d'estatus que alguns gosen proposar. Un poc negre, deixem-ho en gris.