Inquietats pels resultats de les converses entre partits, reconfortats per la publicació de la darrera necrològica de la cartellera Túria, arribava la notícia de la detenció de tot un senyor Delegat del Govern amb seu a la Villa y Corte.
Segurament els motius eren ja coneguts pels lectors habituals de diaris, però aquest senyor, protagonista del poder valencià de les darreres dècades és el mateix al que fa algunes nits s'agafés la senyora Alcaldessa dient-li a cau d'orella allò de la ja famosa hòstia.
Al meu poble, quan un home gran volia fer palès el seu disgust afegia a la paraula en cursiva l'adjectiu "consagrà". Deixem l'adjectiu a disposició del detingut per si li ve la temptació de no acollir-se al seu dret, constitucional, quasi sagrat, de guardar silenci.
El que, semblava les darreres hores, anava a ser el darrer supervivent de l'enfonsament popular, va i resulta que deurà ser posat a disposició judicial les properes hores, i és possible se'n tinga que anar abans que els encara caps provisionals.
Afortunadament per alguns, l'agricultura ja ocupa part del temps de cada dia, i han canviat les tensions de la burocràcia per l'aire lliure del que resta d'horta i secà.
divendres, 29 de maig del 2015
dijous, 28 de maig del 2015
Després
Tenim ja la fotografia de municipis, de comarques, del país. Amb els resultats s'ha de governar. Sembla clara la necessitat de posar fi al domini de la dreta conservadora a gran part del territori valencià. Tant de bo poguérem decidir-ho amb propostes alternatives clares.
Com a votant demane responsabilitat als representants a les institucions, paciència, articular propostes amb trellat. Hem aprés molt sobre com no s'han de fer les coses, hem aprés molt de necessitats i misèries. Quan es diu que per davant de tot s'ha de situar la gent i les persones açò demana d'una gran generositat.
Tant de bo elegits i electors estem a l'alçada, cal posar-se a la feina, des d'un respecte molt gran, però defugint baralles innecessàries, espectacles infantils. Cert que torna a funcionar un instint de supervivència malaltís i que moltes dignitats demanen el gest de la dimissió, el reconeixement explícit de mancances i fracassos: sense açò no pot haver avanç i progrés.
Passats els moments de les eufòries, sovint difícils de controlar, cal el de l'alegria serena, el de la canalització de la passió en un esforç constructiu seriós, amb idees clares, mirada neta.
La inquietud dels taurons dels diners per mossegar les tendres flors de la primavera no ens ha de fer recular en les esperances bastides a colp de vot, a colp de reivindicació col·lectiva, de lluita ciutadana.
dimarts, 26 de maig del 2015
Tossudament
De vegades sembla els polítics conservadors ho fien tot a l'emprenedor. Cert que aposten molt per la franquícia, però els seguidors de l'empresa privada, de l'home de negocis s'omplin la boca apel·lant a la llibertat del mercat i bla, bla.
Així les coses, en llegir com s'han articulat algunes propostes electorals les darreres setmanes, un no pot deixar d'admirar-se per l'èxit de certs emprenedors, certes emprenedores en política. Circumstància que deuria fer-nos reflexionar, especialment a perdedors i perdedores, habituals de la majoria absoluta i d'allò de l'ordene i mane.
Què vull dir, doncs que té molt de reconeixement, electoralment parlant, allò del treballar-se una candidatura, una llista. No ens deuria sorprendre ateses les lluites portades endavant durant els darrers temps per diverses plataformes, diversos moviments ciutadans que han posat damunt la taula, que han portat als debats públics veritables violacions de drets col·lectius d'abast monumental.
La política també té a veure amb emprendre, amb posar el millor de nosaltres en pro d'una causa comuna, i definitivament deuria allunyar-se de ser una activitat orientada a teixir xarxes de corrupció, clientelars. Aquesta és la urgència de les nostres institucions, dels nostres representants, retornar a les persones les estructures pensades per la seua defensa, protecció, promoció.
Els ulls vidriosos dels candidats derrotats en la nit electoral, apel·lant a un orgull ferit, només em fan constatar el patetisme d'uns personatges que han manipulat a tort i a dret, als que encara, se'ns diu, caldria agrair-los tant i quant.
De tant en tant amb gestos, amb accions, amb actituds combatives es palesa l'esperança, i encara sia per un moment ens reconciliem amb la condició humana, tot recuperant dignitats perdudes.
Així les coses, en llegir com s'han articulat algunes propostes electorals les darreres setmanes, un no pot deixar d'admirar-se per l'èxit de certs emprenedors, certes emprenedores en política. Circumstància que deuria fer-nos reflexionar, especialment a perdedors i perdedores, habituals de la majoria absoluta i d'allò de l'ordene i mane.
Què vull dir, doncs que té molt de reconeixement, electoralment parlant, allò del treballar-se una candidatura, una llista. No ens deuria sorprendre ateses les lluites portades endavant durant els darrers temps per diverses plataformes, diversos moviments ciutadans que han posat damunt la taula, que han portat als debats públics veritables violacions de drets col·lectius d'abast monumental.
La política també té a veure amb emprendre, amb posar el millor de nosaltres en pro d'una causa comuna, i definitivament deuria allunyar-se de ser una activitat orientada a teixir xarxes de corrupció, clientelars. Aquesta és la urgència de les nostres institucions, dels nostres representants, retornar a les persones les estructures pensades per la seua defensa, protecció, promoció.
Els ulls vidriosos dels candidats derrotats en la nit electoral, apel·lant a un orgull ferit, només em fan constatar el patetisme d'uns personatges que han manipulat a tort i a dret, als que encara, se'ns diu, caldria agrair-los tant i quant.
De tant en tant amb gestos, amb accions, amb actituds combatives es palesa l'esperança, i encara sia per un moment ens reconciliem amb la condició humana, tot recuperant dignitats perdudes.
dilluns, 25 de maig del 2015
PProu
El silenci s'enganxava al terrat de casa durant la matinada de dilluns, després d'hores d'incertesa per uns resultats electorals que semblaven increïbles. La dreta estava tocada, ferida des de fa setmanes, dessagnant-se de fet, però la mort no venia anunciada amb claredat, amb contundència.
A l'esquerra hi ha partit, un partit difícil, però no impossible. Les males cares dels vells manaires ho deien tot, igual que la gentada que prengué el centre de la ciutat de manera espontània: una certa esperança.
La nit avançava i l'absència de veus crítiques, d'informació contrastada, plural continuava estenent-se pel país dels valencians amb la complicitat de tots aquells empenyorats en tapar-nos la boca durant tant de temps: açò devia canviar, calia llum per eixir del pou.
Un pensament em deixava intranquil en gitar-me: no anava a ser fàcil, no els deixaran fer, ni per terra, ni per mar, ni per aire. Em consolava allò de per fi un correctiu, un toc d'atenció: PPROU! Em preguntava per què hem trigat tant?
Segurament és l'hora de ser forts i de ser generosos, de tenir visió de país, de no oblidar les persones, el territori, de mantenir-se ferms en els principis democràtics, de lluita contra la corrupció, de foment de la participació i la transparència.
Hem aprés molt durant aquests anys absolutistes, impresentables, hem aprés molt de com no s'ha d'actuar, de com cal entendre allò públic. Ha arribat l'hora d'invocar l'esperit republicà, el tarannà democràtic, de xafar de peus a terra, de fer-ho nosaltres ara i ací.
diumenge, 24 de maig del 2015
Ens havien portat fins ací
Quan les paperetes s'amuntegaven a les urnes buides, quan les mirades serioses dels primers instants s'havien transformat en rostres indiferents, de cop i volta es feia més i més forta aquella voluntat de fer el recompte de vots.
Amb la campanya s'havien encès totes les propostes per captar adhesions al preu que fos, amb la campanya fins i tot les iniciatives més inversemblants, penso en firetes infantils electorals, s'havien tingut per bones per esperonar a un electoral més prompte adormit.
Doncs bé, tocava votar, exercir allò que en deien dret constitucional al vot, que no passava de ser una enquesta de parers o opinions que es feia cada quatre anys, el resultat de la qual es tractava de cuinar per terra, mar i aire, durant setmanes i setmanes, mesos.
No volia perdre-me-la aquest any, tampoc, diria la meva, però una veu interior, la pròpia, em demanava d'escriure qualsevol grolleria sobre la tirallonga de paper que habitaria per unes hores un petit sobre. Si coneixem la fórmula per resoldre certs conflictes, democràticament, per què no la fem servir més habitualment?, em deia també la veu interior... mira què n'han fet a la Catòlica Irlanda amb allò del matrimoni entre persones del mateix sexe?: en una qüestió difícil ha decidit (?) la ciutadania.
Cert, crec, que si s'ha de passar per damunt de decisions parlamentàries es passa, mireu sinó allò del senyor ministre demanant a un senyor danès que se n'obliden de la qüestió catalana. D'aquesta durant les darreres jornades sembla s'ha consensuat perd força, sembla ha donat bons resultats l'estratègia Podemos i la sensació pot ser encara més dolça, per als nacionalistes espanyols, els nacionalistes innominables, si allò dels Ciutadans dóna la campanada al Principat: DONG!
Prompte es donaran dades oficials de participació, i sabrem alguna cosa de com va tot plegat, alguna cosa de la fita on s'agafarem, on s'agafaran, per tirar endavant un cert temps. Alguns hauran de decidir a què dedicaran el temps lliure, potser ja aquest vespre alguns calaixos comencen a perdre pes, a aprimar-se alguns discs durs. Segurament és prompte per fregar-se les mans o posar-se-les a les butxaques com si res no hagués passat. Hi ha partit sembla.
Amb la campanya s'havien encès totes les propostes per captar adhesions al preu que fos, amb la campanya fins i tot les iniciatives més inversemblants, penso en firetes infantils electorals, s'havien tingut per bones per esperonar a un electoral més prompte adormit.
Doncs bé, tocava votar, exercir allò que en deien dret constitucional al vot, que no passava de ser una enquesta de parers o opinions que es feia cada quatre anys, el resultat de la qual es tractava de cuinar per terra, mar i aire, durant setmanes i setmanes, mesos.
No volia perdre-me-la aquest any, tampoc, diria la meva, però una veu interior, la pròpia, em demanava d'escriure qualsevol grolleria sobre la tirallonga de paper que habitaria per unes hores un petit sobre. Si coneixem la fórmula per resoldre certs conflictes, democràticament, per què no la fem servir més habitualment?, em deia també la veu interior... mira què n'han fet a la Catòlica Irlanda amb allò del matrimoni entre persones del mateix sexe?: en una qüestió difícil ha decidit (?) la ciutadania.
Cert, crec, que si s'ha de passar per damunt de decisions parlamentàries es passa, mireu sinó allò del senyor ministre demanant a un senyor danès que se n'obliden de la qüestió catalana. D'aquesta durant les darreres jornades sembla s'ha consensuat perd força, sembla ha donat bons resultats l'estratègia Podemos i la sensació pot ser encara més dolça, per als nacionalistes espanyols, els nacionalistes innominables, si allò dels Ciutadans dóna la campanada al Principat: DONG!
Prompte es donaran dades oficials de participació, i sabrem alguna cosa de com va tot plegat, alguna cosa de la fita on s'agafarem, on s'agafaran, per tirar endavant un cert temps. Alguns hauran de decidir a què dedicaran el temps lliure, potser ja aquest vespre alguns calaixos comencen a perdre pes, a aprimar-se alguns discs durs. Segurament és prompte per fregar-se les mans o posar-se-les a les butxaques com si res no hagués passat. Hi ha partit sembla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)