A l'esquerra hi ha partit, un partit difícil, però no impossible. Les males cares dels vells manaires ho deien tot, igual que la gentada que prengué el centre de la ciutat de manera espontània: una certa esperança.
La nit avançava i l'absència de veus crítiques, d'informació contrastada, plural continuava estenent-se pel país dels valencians amb la complicitat de tots aquells empenyorats en tapar-nos la boca durant tant de temps: açò devia canviar, calia llum per eixir del pou.
Un pensament em deixava intranquil en gitar-me: no anava a ser fàcil, no els deixaran fer, ni per terra, ni per mar, ni per aire. Em consolava allò de per fi un correctiu, un toc d'atenció: PPROU! Em preguntava per què hem trigat tant?
Segurament és l'hora de ser forts i de ser generosos, de tenir visió de país, de no oblidar les persones, el territori, de mantenir-se ferms en els principis democràtics, de lluita contra la corrupció, de foment de la participació i la transparència.
Hem aprés molt durant aquests anys absolutistes, impresentables, hem aprés molt de com no s'ha d'actuar, de com cal entendre allò públic. Ha arribat l'hora d'invocar l'esperit republicà, el tarannà democràtic, de xafar de peus a terra, de fer-ho nosaltres ara i ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada