Entre torró i torró

Fa alguns anys ja, pel Nadal llegia la narració evangèlica del naixement de Jesús, tot esperant trobar en la senzillesa del pessebre algun bocí de fonament per aguantar el que se'ns venia al damunt. Fa alguns anys la preparació domèstica de les festes nadalenques farcia el sentit de les celebracions d'aquestes dates tan entranyables. Al nostre voltant l'explosió festiva en llums, colors, productes acaba produint un estaborniment considerable, fins al punt d'esdevenir quasi impossible agafar-nos a petites coses per salvar un bri de dignitat, gairebé res.

Del discurs reial salvaria la paraula diversitat, encara, malgrat tot l'esforç uniformitzador del nacionalisme espanyol, por tierra, mar y aire. No trobe res de positiu en una homilia escrita des del tro, laudatòria dels vassallatges més deplorables,  farcida de paternalisme gastat, amb insuportable olor a antics règims no superats, pel que es veu. La imatge, perquè d'això va l'objecte social de l'empresa, impecable, sense màcula, des del despatx de palau, sense rastre de la pols del camí diari de supervivència de tants i tants. Quina barra?

Després, la programació de la primera cadena de la televisió de la nación: pura exaltació de los mejores momentos de nuestra vida. Vam ser tan feliços!

La sega. Martí Domínguez. Proa

Mirar al passat, al passat amagat als masos, a les muntanyes septentrionals, on la guerra, que deien havia acabat, continuava entre guàrdies civils i guerrillers, fent més difícil la vida dels habitants d'aquella terra bella i difícil. En Domínguez ara trasllada les seues narracions al territori de les comarques castellonenques, i desplega davant nostre tot un tapís  ric i complex de relacions, testimonis, sensacions, fent aflorar les contradiccions del paisatge, la supervivència, la lluita, les misèries, els ideals.

La història és la de la destrucció d'una família, d'un país viable, possible, on les persones viuen amb certa harmonia amb la terra, fruit d'un esforç de generacions, que les circumstàncies s'emportaran per sempre més, sense possibilitat de continuïtat. L'enfrontament civil esclata fins al punt d'acabar amb la dignitat dels éssers, fent del tot inviable la convivència, resultat, també, de la construcció d'un règim, del desplegament de tots els seus tentacles de submissió i control, front al qual l'individu s'ensorra sense compassió.

El coneixement del medi, de la natura esdevé aportació extraordinària de l'autor que es ben present en les exposicions d'en Gregori, Gori, en les inquietuds que li desperta el mestre d'escola i que li ofereix un entorn de riquesa indescriptible, d'entrada. Ben trobats els títols de les tres parts de la narració, d'agrair l'aparició d'en Carles Salvador i la seua reivindicació de les paraules, el coneixement de les comarques, la replega i ús de vocabulari propi del mas, del maquis.

 

A tombs

Aqueixes setmanes d'aqüeductes al calendari, doncs que no fan més que posar de manifest que hi ha alguns que les fan totes les festes, d'altres que tant fa sia festiu o laboral, que acaben sempre al tall. Si més no, se'm posa de manifest la necessitat de "racionalitzar" els horaris i els calendaris, encara que no veig esforços per dignificar allò del treball i el descans, qüestió fonamental per bastir quelcom amb sentit.

El to dels presentadors i de les presentadores de telenotícies doncs que em fa sovint desconnectar l'aparell, o indignar-me profundament, tot embolicant un relat sobre bons i dolents, on guanyen sempre els nostres, els somriures apareixen en el moment dels triomfs esportius, les incerteses amb les explicacions meteorològiques. Amb les entrevistadores i els entrevistadors em passa que se'm representa sovint un paper de fiscal inquisidor que es planta davant un sospitós habitual o el paper de llepaculs que està disposat a tot amb aquell o aquella que té al davant. Difícil feina en tot cas, avui molt abocada a l'espectacle, a l'exageració i que demana certa distància i molt de rigor.

Als usuaris de l'AP-7 les paraules del senyor ministre, molt somrient ell, de les obres públiques sobre el rescat d'autopistes ruïnoses els deu semblar un insult, dic jo. Quin malbaratament de recursos per fer segons quines operacions, quina manca d'interès públic! I quina barra per justificar el que no té ni cap ni peus. Tot parteix del menyspreu que es té d'allò públic. Però si no es creuen precisament res que porte aital nom, com poden gestionar el que és de tots i totes?

Diàleg en la nit

Igual alguns pensen que l'únic que resta per dialogar amb Catalunya és si allò del referèndum l'organitza l'estat, la Generalitat o entre tots dos. A mi personalment aquesta darrera opció em sembla la més desitjable, a poder ser amb l'observació de les Nacions Unides i la Unió Europea, amb la clara voluntat de què les persones que tenen que decidir ho facen amb les millors condicions i garanties possibles de democràcia, igualtat i participació, que d'això va la democràcia.

Allò de la sobirania de la constitució em sembla que es pot conciliar perfectament amb principis de participació, sufragi, pluralitat, multipartidisme, drets, debat, o el diàleg tant de moda en els darrers temps, per facilitar el referèndum català. Si no recorde malament, en obrir la constitució del setanta-vuit es parlava de la seua aprovació en referèndum. Ara sembla no són bons temps per les consultes, i segons quines qüestions doncs que no toca, que diria aquell. Amb la por es pot fer molt de mal, però ben poca cosa constructiva.

A mi, la veritat sia dita, em sembla veure poca predisposició estatal al diálogo, diálogo, diálogo, com sinó explicar el pas de quatre anys sense ni un bri de diàleg. En tot cas: com entendre ara, aquells de la majoria absoluta es passaran, de la nit al dia, al tarannà dialogant. Em costa un poc veure-ho. La senyora ex-portaveu de l'executiu no em semblava massa dialogant durant les seues intervencions després del consell de divendres, la senyora Ministra de Defensa tampoc em semblava massa predisposada  mentre fugia del micròfon entrevistador d'en Gonzo.

La qüestió catalana és d'autogovern, de saber-nos prou majors per decidir en cada territori unes quantes coses, de pes entenc, compartint la presa de decisions col·lectives, que afecten a territoris i grups humans diversos des de la participació i col·laboració més estretes i responsables. Però no hi ha manera de fer-ho entendre, sobretot perquè d'entrada es nega la diversitat i la diferència, que cal que les comunitats regionals, nacionals, com vulguen dir-se elles, prenguen les regnes de la seua sanitat, educació, justícia, que sí que algunes qüestions caldrà harmonitzar-les, que els drets de les persones, independentment del sexe, la raça, la religió, la nació, s'han de respectar, però que l'espanyolitat és diversa. Bo, o no?

"De Mallorca"

Al Diario de León, veges tu, un columnista expressava la seua opinió, Meseta estant, del canvi de nom de la ciutat de Palma, sense el de Mallorca. Defensava els polítics i polítiques d'aquella illa devien d'ocupar-se de qüestions serioses, això de canviar-li el nom a la capital illenca no tenia clar si li provocava ganes de riure o d'escapar a córrer, ¿nadant?.

El moll de l'os de tot plegat per al periodista és que el topònim, que en la parla de la gent, sobre todo a la resta d'Espanya, ¿i de l'estranger?, el de Mallorca permet evitar la confusió amb La Palma o Las Palmas de Gran Canaria. Afegiria jo mateix amb Palm Beach i totes les Palmas que en el mundo han sido.

Si tant li importava l'atur, l'ensenyament, la sanitat d'aquell territori, hagués pogut dedicar l'article íntegrament a alguna o algunes d'aquestes qüestions o, fins i tot, aprofundir en l'estudi i difusió del topònim d'aquella ciutat, però no hi anava per ací l'escriptor, declarat observador de la cosa pública. I així estem: més que observant i contant allò que observem, ficant-hi cullerada, en aquest cas de Mallorca.