Saplana se'n sortirà

El president Saplana se'n sortirà. Amb més vides que un gat l'exministre de Treball, precisament d'aquest negociat, apareix ara detingut diuen que per blanquejar. I un es pregunta: ara?  Enrere els temps de passejades triomfals per la comunidad, els prodigiosos anys benidormers, el cèlebre pacte del pollastre, l'entrada triomfal al Canal nueve i l'acrobàtica inauguració d'aquella terra que de tan mítica esdevingué pou de deutes sense fons. Blanquejar? Qui ha dit blanquejar? De idees clares, el personatge fidel a ell mateix deixà enrere a molts dels qui vingueren després a gestionar el territori valencià, i ara el fan fora del partit quasi o ja el tracten com ese señor del que usted me habla. Les ganes que té l'ara detingut per veure guanyar al seu equip una altra copa europea... Saplana se'n sortirà, fa anys que prepara la defensa, fa anys que mou fils darrere l'escenari, té amics influents, bons advocats. I el seu equip guanyarà, i tant que sí. En paraules del seu amic n'Iglesias, en Julio, la vida sigue igual i es que yo amo la vida, amo el amor...

Concerts

Dues poetesses, n'Ana Isabel, na Julia, és possible que tres, fins i tot més de tres, una vesprada de maig, un concert de dos cors, universitaris, de Lleó  i Burgos, al recer de dos temples bellíssims,  és possible que tres i quatre cors també, després de travessar el bell racó del jardí del Chantre i Un concierto para violín y cuerpo roto, i  una matinada amb els versos d'un poemari que quasi no gosava llegir, preludi per baixar a les profunditats, estimat senyor Mankell, el dia que expressaria alguna cosa semblant a l'agraïment pel regal del grapat de versos d'aquell volum que m'acompanya des de la meua segona visita a San Miguel de la Escalada, el volum dels peixos, símbol d'una primitiva fe, probablement més autèntica i sentida: Peces transparentes. Avui, quasi a trenc d'alba, resseguint les passes florentines d'en Ramon Ramon, escoltava el primer moviment del concert, me l'imagine com un concert per a quartet de corda, amb el violoncell, greu, lúcid, savi, suportant tota l'arquitectura musical, la viola esbossant meditativament i vigorosa les melodies que els dos violins protagonistes reprendrien brillantment com un sol cor. Un poc més lliures entre els llibres, un trio de músics de jazz ens oferia sons per rebre la nit, amb lluna i estrelles.

Requisit lingüístic

La voluntat de normalitzar una llengua topa sovint amb la ferma voluntat de fer-la anormal. De poc valen llavors les apel·lacions als drets lingüístics quan l'administració ha de redactar documents, ha d'atendre des d'un mostrador, que me hable en cristiano. Superada l'oposició i presa possessió de la plaça, en propietat, la llengua ja és cosa del propietari. L'estat fa política de llengües tot i afegint una pestanyeta a les seues fulles ministerials que, per cert, no et deixarà anar massa lluny en la llengua co-oficial. Si està malalt a l'illa o al ferm territori continental caldrà diga com es troba en la parla de qui l'examina: desnúdese por favor. I com que el cor no entén d'imposicions doncs ja li valdrà simplement deixar-se auscultar o que li facen una radiografia, les paraules sobraran aleshores. Las lenguas cooficiales com que o s'han d'ignorar, o amagar, llarg ha estat el camí de les renúncies, de la negació com perquè ara siguen requisit, matèria obligatòria d'imposició universal. Més subtils ara les imposicions (?), és el temps del triomf de las lenguas no cooficiales. Com que nunca fue el castellano lengua de imposición en joancarlista fórmula dels asnarians temps, tampoc ho ha de ser ara el valencià, tan propi d'aldeans habitants en recordada expressió d'una diputada del país comunidad: llamadme Francisco.

Ara en Torra

Ara en Torra. Feixista és del més suau que se li ha dit al recentment votat president de la Generalitat. La contundència contra alguns contrasta amb el laissez faire, laissez passer aplicat a d'altres personatges públics. Sembla clar l'enfrontament entre els nacionalismes espanyol i català. Les vies conciliadores resten superades, soterrades, pel dur combat dels darrers mesos. El sistema institucional s'alinea descaradament amb uns o altres. Els mitjans de comunicació difonen consignes i propaganda a dojo. Tu has dit, tu has escrit, vas dir, vas escriure, fins ací arriba el periodisme d'investigació, ¿d'acusació? L'espai de reflexió ni està, ni se l'espera. La imposició no pot esperar, la discrepància no és admissible. Qualsevol reivindicació de drets de minories i individuals igual és vista com sospitosa i tendenciosa. No voler entendre's, pactar models de convivència ens ha portat fins ací. L'imperi de la llei no garanteix la solució del conflicte. L'immobilisme dels conservadors, la neutralització de l'esquerra no presagien cap avanç, aviat més capítols d'enfrontament i distanciament. La situació, com tantes altres abans, demana conciliació, reconeixement de l'altre, convivència pacífica i enriquidora, integració i repartiment de recursos i esforços, exercici de drets en llibertat.

Escola de lladres

Mare vull ser lladre, li va dir el xiquet a la progenitora. Insistent com era el menut en el propòsit cleptòman, la dona vinga a pregar a la Verge Maria que li llevara a la criatura la vocació del cap. Un dia davant l'altar major la devota muller va i escolta una veu que li diu amb veu neta i segura: Doncs lladre dona, doncs lladre ha de ser. Total que resolta porta al fill amb el cap dels lladres i aquest el posa a prova tot demanant-li, primer, com li fotria el pa a un forner, explicant-li l'aspirant doncs faria un forat pel sostre de l'estança on es guardava el pa, i amb un pal llarg amb un punxó a la punta, vinga, a treure les peces de pa, rotllo amunt, rotllo amunt fins buidar-li tot l'obrador. Molt bé xiquet, molt bé observà l'examinador, posant-li una altra prova amb un xic de desconfiança i un punt de sorpresa després d'escoltar el seu pla d'acció: com li furtaries el ramat d'ovelles al pastor? Bo, doncs és molt fàcil mestre, contestà l'alumne, amb dues espardenyes ben noves. Sí, li'n poses una pel camí per on passa cada dia amb el ramat i en trobar-la l'home, tot dient-se que no li aprofita per res la llançarà ben lluny. Aleshores tot és qüestió de, a cosa d'un quilòmetre, deixar-li l'altra espardenya. Quan el pastor es trobe aquesta segona l'agafarà i eixirà disparat a per la primera, sense pensar, ni per un moment, en les ovelles, deixant-les-hi totes soles. Serà el moment d'eixir de l'amagatall i de furtar-li les ovelles al pastor. Escoltats els clarividents raonaments del deixeble el mestre de lladres li va dir: Molt bé xiquet, com ja saps tantes coses de l'ofici ja pots anar a furtar tu tot sol.

Vint-i-tres efe

Ara, crec, li diuen catequesi, de xiquets al poble anàvem a la doctrina sense la c que el corrector ha encaixat entre l'o i la t. Quan llegim que el Partido Popular al País Valencià llança la seua campanya contra l'adoctrinament a les aules valencianes, el primer que faig és anar al diccionari i llegir una definició d'adoctrinar, em trobe: Fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions. Malpensat que arribes a ser, tot seguit em pregunte ¿en quines doctrines senyores i senyors populars?. De les declaracions transcrites dels portaveus de la campanya, dedueixes es tracta de doctrines polítiques i a més separatistes, en concret catalanistes, transmeses mitjançant mapes, per exemple, dels Països Catalans i fullets d'Escola Valenciana, llegesc (m'estarà adoctrinant?) a l'ara.cat. Els responsables de la campanya es presenten com a ferms defensors de la llibertat, la Constitució i l'Estat de Dret (Santíssima Trinitat!). Dit açò, el que sempre sobta és que les campanyes d'alguns/algunes sempre es produeixen contra el mateix, el mateix que sol començar per c, o per v, o per ll, interessant-los només el que es produeix en certes aules, sota responsabilitat de cert conseller n'M.. Aquesta obsessió fiscalitzadora té la pell molt fina i vol traure profit indissimuladament ara a les comarques valencianes de la persecució que es porta a terme al Principat contra alguns professors i professores per allò del dos d'octubre. Un no deixa de donar-li voltes als records grisos de l'endemà del vint-i-tres efe quan a l'aula de l'escola pública on teníem un vell televisor, crec dels d'en blanc i negre encara, amb el professor de ciències veiem les inintel·ligibles imatges de la fi televisada del colp d'en Tejeroquietotodoelmundo. Avui em pregunte: Ens adoctrinava en Boronat amb aquell visionat en hores lectives?

Riverisme

Na Rosa Mª Artal subratllava l'ultranacionalisme d'en Rivera a eldiario.es i en Jordi Barbeta a elnacional.cat escrivia amb el president ciutadà tot saltaria pels aires. Crec va ser la nit del triomf del partit taronja a les darreres eleccions autonòmiques catalanes polsereta al canell el crit de celebració dels seus dirigents era yosoyespañolespañolespañol: Ostres, i molta més gent! Arribats a aquest punt algú pot dir que allò del taronja ja ho feia servir alguna formació valencianista, ¿el Bloc?, abans que els riveristes o que l'expressió ¿qué pone en tu dni? ja la festejava el partit aquell de les lletres UPD, que no és cap universitat on es puga cursar un màster sobre dret autonòmic. Aparèixer com el rei de la pista de ball quan qui deuria ballar es passa el dia pendent de les celebracions futbolístiques del país no té cap mèrit, i exhibir-se com el Macron hispànic quan es comença a estar més prop de la candidata del Front Nacional, com s'ha escrit i llegit les darreres hores, doncs tampoc. El també conegut com el Suárez del segle XXI no deixa de ser un espavilat al que fan nosa unes quantes coses a l'hora de plantejar mocions de censura o demanar dimissions, o qui apareix el primer per condemnar segons que, o treure pit quan es tracta de fer front contra l'independentisme català o el terrorisme, pur oportunisme conjuntural, exhibició de múscul de qui ara com ara s'ignora com gestiona. A força de presència en mitjans de comunicació tocat per un quasi diví dot de la ubiqüitat n'Albert ha seduït a un grapat de gent per la seua contundència verbal, ratllant l'excés sovint, si més no, i una presència de líder que sembla saber on va quan el seu projecte uniformista i uniformador no deixa d'estar al servei de l'elit i l'oligarquia dominants, un poc cansades d'un Partit Popular sense nord, resistent, de circumstàncies a hores d'ara, enfonsant-se en lluites internes poc comprensibles des de fora. Per les notícies que arriben, al País Valencià el projecte també taronja, arriba carregat del vell anticatalanisme de sempre, fent proclama d'un fals plurilingüisme que no es creu ningú, un ball de líders que demana titulació superior per la seua comprensió i una buidor evident. Tot i tenir un pes parlamentari a l'estat força important, el bloqueig d'iniciatives per millorar la televisió pública, reformar la legislació electoral, desfer la legislació popular limitadora de drets i llibertat constitucionals, assegurar les pensions ha trobat complicitats en les accions i omissions dels defensors i defensores del constitucionalisme d'avantguarda, desvergonyidament unionistes. Tot el seu discurs de transparència i democratització no deixa de ser propaganda, que millor començaren per aplicar-se a ells mateixos. En descobrir l'ombra del senyor Aznar darrere d'alguns dels seus missatges pense s'hi troben pel costat fosc de la força que tanta destrucció ha produït ja.

Variable

A alguns uns temes els assemblen el tema que fa nosa i d'altres temes simplement allò normal. Bo, sobre les preferències de cadascú no m'hi posaré, ni pronunciaré, les preferències legítimes ja diuen alguna cosa de cadascú de nosaltres, de certs programes de televisió. Tinc al cap el que cantava n'Ovidi tot aquest món ja és ben divertit i sovint faig allò d'agafar distància, em diran cínic.

Remenant pel rastrell lleonès comprava un volum amb un conjunt d'articles de n'Octavio Paz, Puertas al campo. Vaig llegir les paraules introductòries al sol del carrer la Rua, vaig aturar-m'hi i gaudir d'un moment gojós, llegia un fragment de l'article sobre la novel·la Doctor Jivago d'en Pasternak vora el Bernesga, em sorprenia amb unes notes sobre un poema de n'Apollinaire, en tots idees, pensament sobre literatura, creació, coneixement crític, il·luminació per llegir i entendre, gaudir també.

Passat l'episodi expresidenta ja de la regió madrilenya, va arribar el capítol sentència navarresa i ara arriba la seqüela ministre espanyol amb cognom català, de les poques coses catalanes que semblen restar pel govern de l'estat. Algú ha assenyalat que el president deixa morir tots sols els seus col·laboradors i col·laboradores, s'ha subratllat l'abraçada mariana esdevé letal, alguns/es s'agafen al que tenen oblidant allò de la decència, de la dignitat. A hores d'ara va per ací el corrent de fons de la política hispànica: resistir, manar, no sotmetre's i tot val. Amb paraules gruixudes s'explica la crisi ja és constitucional, tant els fa, perquè la constitució no se l'han creguda mai. Les protestes de carrer ara posen en qüestió la judicatura, poder estatal que pareix sense autocrítica tanca files corporativament. Cert que l'executiu porta amb més o menys sistemàtica estratègia un enfonsament del judicial, i la seua independència resta a hores d'ara molt malmesa, per no parlar de la imparcialitat: un pensa les condicions d'aqueixes premisses són ara com ara fràgils, molt fràgils.

Els qui tenen treball aprofiten el dilluns vespra de la festa del treball per fer festa també. Els que no tenen treball és possible ni celebren la festa del dilluns ni la del dimarts. Treballem per sobreviure en un ambient consumista, on les satisfaccions vénen del que comprem amb els diners guanyats a colp d'hores d'activitat per compte d'altre. Tot es compra i es ven. Estar dins del circuit és senyal d'existir. Estem educats en això, avaluats a tota hora en la matèria. Són els valors triomfants, els de l'esforç i el guany, la recompensa i l'aparença. Parlar de plenitud de l'existència, de projectes individuals i col·lectius de progrés i creixement harmònic, de coneixement compartit, aspiració a l'equilibri i la bellesa doncs que no toca, que fa nosa.