La voluntat de normalitzar una llengua topa sovint amb la ferma voluntat de fer-la anormal. De poc valen llavors les apel·lacions als drets lingüístics quan l'administració ha de redactar documents, ha d'atendre des d'un mostrador, que me hable en cristiano. Superada l'oposició i presa possessió de la plaça, en propietat, la llengua ja és cosa del propietari. L'estat fa política de llengües tot i afegint una pestanyeta a les seues fulles ministerials que, per cert, no et deixarà anar massa lluny en la llengua co-oficial. Si està malalt a l'illa o al ferm territori continental caldrà diga com es troba en la parla de qui l'examina: desnúdese por favor. I com que el cor no entén d'imposicions doncs ja li valdrà simplement deixar-se auscultar o que li facen una radiografia, les paraules sobraran aleshores. Las lenguas cooficiales com que o s'han d'ignorar, o amagar, llarg ha estat el camí de les renúncies, de la negació com perquè ara siguen requisit, matèria obligatòria d'imposició universal. Més subtils ara les imposicions (?), és el temps del triomf de las lenguas no cooficiales. Com que nunca fue el castellano lengua de imposición en joancarlista fórmula dels asnarians temps, tampoc ho ha de ser ara el valencià, tan propi d'aldeans habitants en recordada expressió d'una diputada del país comunidad: llamadme Francisco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada