Les oligarquies dominants, multinacionals, grups de pressió, estats, ideologies neoliberals, neo-conservadores al servei del poder, d'interessos egoistes i particulars, que justificaran guerres, explotacions diverses, al preu que calga, les trobem a la Colòmbia de la que parla Boaventura de Sousa Santos en l'assaig ja comentat Izquierdas del mundo, ¡uníos!. Les democràcies occidentals rebutgen les persones que arriben als seus territoris fugint de tanta destrossa, arribant al cinisme més insuportable amb tot el ventall de discursos del feixisme més groller, de la mà dura més ultradretana. Així no hi ha democràcia que valga, que es puga dir democràcia, així ens esclaten totes les contradiccions a la cara, el sistema de drets individuals i col·lectius s'ensorra. La vella violència es desferma sense cap tipus de contemplacions ni de compassions, amb una duresa sense límits. Haurà fet massa tard qualsevol estratègia educativa, orientadora, formativa i tornar a començar serà càrrega feixuga que no podrem suportar. Tot plegat ens instal·la en el dur camp de la supervivència egoista, de l'aïllament estèril. Aquestes idees planaven pel meu cap després de veure Dogman, una pel·lícula italiana del director Matteo Garrone. Marcel·lo, el protagonista es veu arrossegat pel Simone a la delinqüència, malgrat les seues resistències, perdrà amics, perdrà la llibertat, perdrà la salut i un sospita que la poca dignitat que li quedava, després de rebre per dalt i per baix. La mirada del home dels gossos és una interpel·lació constant a l'espectador: ulls de la derrota, ulls de l'abandó, ulls de la misèria, il·luminats puntualment per la presència de la filla o del joc de futbol amb els amics, per la seducció femenina d'un local nocturn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada