Quién te cantarà de Carlos Vermut em va resultar una interessant proposta cinematogràfica per a una trista vesprada de diumenge de tardor. Els seus més de cent vint minuts em van resultar prou suportables, revelant-se les dues protagonistes com a personatges fascinants i inquietants a l'hora. La ficció estranya, somni quasi de tants/tantes fans, ens porta a la casa d'una artista que ha deixat de cantar i a una seguidora que s'ofereix/a qui li ofereixen ajudar-la en el seu retorn als escenaris. Totes dues es troben vora un precipici personal, que tractaran de salvar amb diferent dissort. L'espectador anirà trobant les raons durant el relat ben construït, tot sospitant la cantant reeixirà per l'amistat de qui arriba al seu particular refugi. Per algun lloc he llegit, escoltat, que hi ha cert aire Almodóvar, Pedro, segurament, he trobat un poc de fetitxisme, de megalomania, un cert aire ¿dalinià?, egipci diria també pels pentinats i vestuari. La presència del mar és una constant, agent de metamorfosis, d'una mena d'etern retorn, de cor que diu la seua entre escenes. Tot plegat però, remet a la fragilitat humana, les dificultats d'una carrera artística, de la relació d'una mare i la seua filla, als entrebancs existencials que ens porten sovint a una platja solitària amb les forces al mínim, tot cercant l'inquietant bressolar de les ones marines que et podran salvar, que et podran enfonsar definitivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada