Darrer dilluns d'octubre

La mar és talment una bassa d'oli, lluny ja de les darreres tempestes que desbordaren el Francolí. Un estol de vaixells vetlla prop de la costa, sembla esperar alguna mena de torn de les petro-químiques. Passa un tren carregat de cotxes de la Seat cap al sud. Vote per correu, compre un bitllet per marxar quan encara acabe d'arribar, quina cordialitat darrere les finestres, de vegades l'atenció sembla una mena d'agressió enlloc d'això una atenció, que si pots certs personatges els evites, que més que un client ets vist com una mena d'invassor.

Ara que s'ha acabat l'acte central de campanya, allò de l'exhumació del dictador, caldrà fer alguna cosa per guanyar vots, més vots. Els activistes catalans continuen les seues lluites, perseverants de mena difícilment es resignen a imposicions i segons quins discursos. S'oblida fàcilment l'eixida aèria del difunt i torna l'anticatalanisme de sempre. El PSOE s'apunta perquè és on li fan mal les dretes i els seus altaveus mediàtics: en això estan i no en faran més.

He votat per correu i el funcionari m'ha recordat que ho he fet, que ho estava fent, sols li mancava donar-me l'enhorabona, jo no sentia res, cap tipus d'emoció especial, més prompte una profunda decepció per l'exercici reiterat d'un dret trepitjat, menystingut per uns i altres: Per a què tanta burocràcia electoral? Què volen comptar ara? Quina funció volen que representem? És la festa o la comèdia de la democràcia?

 

Alguna cosa es mou

Tinc que escriure (més?) sobre formigó. Tot consultant el diccionari de la Acadèmia de la Llengua Valenciana haig de tenir en compte no és el mateix el ciment que el formigó, sense ciment no hi ha formigó. Cimentar és una paraula que em transmet més sensacions positives que el substantiu formigó o el verb formigonar. Certament que formigó em porta a la paraula formiga, i no caldria confondre-la amb les pròximes formicació, ni fornicació. Ho deixe ací mateix, ara, per trobar-me prop de les ¿arenes movedisses? de la filologia et alia.

Que el moviment es demostra caminant diuen, i al teatre Micalet porten movent-se des de fa molt de temps, en èpoques certament difícils, envers la direcció de la difusió de la cultura i el foment de la creació amb pas ferm, és una constatació destacable, remarcable,  motiu d'alegria cada vegada, com ahir, que gaudim de les seues propostes escèniques. Ahir oferien El moviment, del prolífic Manuel Molins, sota direcció del perseverant i reeixit Joan Peris. Els joves actors, les joves actrius del repartiment (les/els alumnes), juntament amb un madur Ximo Solano (professor de secundària) porten a la sala una agosarada proposta sobre la joventut, la política, la manipulació, la docència en els temps present, l'esperit crític, l'adoctrinament, totalitarisme i democràcia, la relació adults-adolescents... Seria molt fàcil dir el relleu està assegurat, preferesc escriure hem de continuar endavant, cal més públic, cal més promoció, més sales... crec haver llegit a una entrevista a Rodolf Sirera el moment teatral a València és interessant...

Canviem l'hora i com sempre tant de bo l'hora no ens canvie a nosaltres. Alguna cosa es mou meteorològicament parlant aquestes primeres setmanes de la tardor, envers el temps de les foscors, dels freds, de la blancor, dels tancaments.

El prolífic escriptor mallorquí Valentí Puig ens porta a Memòria i Caos una lúcida aproximació a temes com ara el victimisme, l'agraïment, la lectura, la reivindicació de la cultura i la civilització, el respecte, els valors com a punts de fonament i partida de la suficient entitat i recorregut per no deixar-nos portar per la banalització imperant, la tecnificació aclaparadora, la superficialitat triomfadora arreu. En temps de foscor i crisi, en temps de contestació i posada en qüestió d'allò heretat i valuós alhora, d'alguna manera el petit volum editat per Proa esdevé territori fecund per tornar i entendre, per pouar significat i reforçar el terra que xafem. Intel·lectual de referència, home inquiet, esperit crític, voluntat entenedora i d'entendre, paga la pena la seua lectura i hem d'agrair pose a l'abast del lectors el seu coneixement.  

Més capítols

A Un mestre del valencianisme: Vicent Soler n'Abelard Saragossà (Àrbena) ofereix als lectors i lectores la seua particular lectura d'un altre llibre  L'ofici de raonar de l'ara conseller valencià el rocafortí en Vicent Soler. Llibres que tracten sobre altres llibres, invitació a la lectura en definitiva. Perfilar, explicar què sia o puga ésser això del valencianisme demana temps, reflexió i molt de raonar segurament, l'acostament implica si més no tractar de llengua, símbols, de territori, de política, d'economia, de relacions amb els pobles veïns, de present, passat i futur, i molta presa de consciència a partir de la qual orientar la conducta, en el plànol tant interior com exterior.

Al teatre Rialto podem visitar aquestes setmanes Dinamarca, proposta teatral dels germans Sirera, dirigida pel solvent Carles Alfaro, que esdevé tot un reeixit desplegament actoral, on els personatges mostren un complet catàleg de contradiccions i passions humanes desfermades. La Dinamarca que pacta amb els nazis no ser invadida, mantenint la seua monarquia, parlament, sistema de partits és un escenari on la vida es desbordarà, amb una pèrdua de credibilitat i contingut que l'espectador sospita serà difícil de recuperar.

Es veia venir. Després dels intensos capítols Quanta violència aquesta setmana comença l'esperat i anunciat Traslladant al dictador. Semblen episodis menors de la sèrie La sentència i Escorcoll a ca l'advocat. Els plànols finals del president visitant un policia ferit i els de la no telefonada de l'altre president, semblen escrits apressadament amb la vista posada en aquell diumenge de novembre a on la dreta cada dia que passa s'acosta amb més vots sota el bras.

Veredicte final

Els carrers seran sempre nostres cridaven els joves asseguts a la Imperial Tàrraco, aturat el trànsit, mobilitzades algunes unitats dels mossos d'esquadra. Sóc dels que volen els carrers de tots i totes, sóc dels que no desitja viure sota vigilància constant, en cap cas em resulten indiferents les seues reivindicacions i proclames.

Aquesta justícia suprema, creativa, ens aboca al desprestigi de la institució que vol administrar-la maldestrament. Embolcallats per la toga, els magistrats esdevenen intocables i, a més, es mostren infalibles dins la construcció argumental. O hi ha delicte o no hi ha. I delicte és el que diu el codi penal, deixem la ficció per altres gèneres.

La guerra encara

Unamuno va ser un d'aquells autors del batxillerat que associava amb crisi religiosa. Sense dubte per la lectura a les palpentes d'aquell petit volum San Manuel bueno y mártir. Llegir aquest autor abans que molts altres, precisament aquest, era alguna de les coses que em demanaven una explicació i ningú me la va donar mai. Crec després vaig llegir Niebla i ja anys més tard algunes referències al voltant de Catalunya i el País Valencià, la llengua pròpia d'aquests territoris, aquestes m'incomodaren, ho haig de confessar. Recentment caminant per la Salamanca universitària crec una placa feia referència a la casa que habités, igual que una altra documentava sense cap pudor la seu del nou cap de l'estat, aquest per gràcia de déu, entre altres gràcies. La pel·lícula d'Amenábar Mientras dure la guerra m'acostava novament al vell rector salmantí, la seua postura al voltant del cop militar em feu venir al pensament Blasco (Els quatre genets de l'apocalipsi) i allò de la implicació o el mantenir-se al marge davant el conflicte (la primera guerra mundial a la novel·la del valencià). Els avalots d'alguns davant les sales de projecció a València, les manifestacions dels responsables del govern autonòmic madrileny, posen de manifest que encara duren algunes coses d'aquella guerra fratricida.