Reivindicacions

Les millors pomes són les dels llauradors catalans, però em negue a comprar-les per tot el que estan fent allà dalt. Aquest criteri, diria polític, per comprar segons quins productes funciona i molts consumidors l'apliquen en llurs compres quotidianes. Certament que molts compren fruita i verdura atenent simplement a les seues impressions o sensacions davant el producte presentat a la tenda, quan no el preu, d'altres a les procedències geogràfiques, llegir el que es diu llegir més enllà de les xifres com que tampoc es llegeix molt, quant a l'etiquetatge la lletra menuda com que para bastant als/a les possibles lectors/lectores. Que no és el mateix un espàrrec de procedència xinesa o peruana que navarresa ningú m'ho ha de dir, preferesc els navarresos sincerament i pagaré un poc més per aquesta qualitat, faig el mateix amb quasi tot el que compre. El concepte globalització o mercat mundial em sembla bé, però m'apuntaria amb més devoció si es respectaren els drets de treballadors d'ací i d'allà, una dignitat bàsica, i per ací és per on no van els tirs o les pràctiques comercials i laborals. Tornant als llauradors catalans hi haurà de tot, igual que entre les pomes d'aquelles comarques. Haig de dir que sé del cert enlloc menjaré taronges com les del meu país o paelles com les de l'Horta. Evite l'adjectiu millor o pitjor, però m'identifique amb allò propi o particular, sense cap ànim competitiu, no va per ací la meua "reivindicació".

Antoni Martí Monterde proposa en el seu L'Erosió un viatge a Buenos Aires. La recomanació vingué dels correus que envia de tant en tant 3i4 farcits de bons suggeriments literaris. El petit volum editat ara per minúscula és tot un descobriment d'aquella ciutat de migracions, urbanisme i arquitectura fascinants, cafès per descobrir i habitar, de temps i ritmes propis. L'autor pensa la ciutat i en la ciutat, res a veure amb la plaga dels nostres dies que és el turisme. Itinerari literari, espai de vida i per viure, memòria que cal esbrinar.

Post-eleccions

Un dels efectes remarcables de la prescindible i capriciosa convocatòria electoral de diumenge passat és l'eixida del panorama polític del senyor Rivera, representant destacat de la marca Espanya, ahora y en la hora. Tot i la fragmentació i color del parlament de les Espanyes, inclosa l'aragonesa Teruel existe, alguns continuen tancats en aqueixa idea uniforme, monocolor, unilingüe predicada pels que s'etiqueten de constitucionalistes, monopoli de la Castella eterna o de les elits i oligarquies de sempre. Aprofundir la divisió, conrear la provocació ha estat bandera dels que, sempre preocupats pels problemes de la gent deien, han repartit a tort i a dret carnets de ciutadania.

Sobre eleccions va escriure a Un dia d'eleccions Italo Calvino. El protagonista fa d'interventor del Partit Comunista Italià al col·legi electoral del Cottolengo de la seua ciutat. Els electors són persones amb deficiències i limitacions considerables que, tot i dificultar la participació electoral, exerceixen el vot guiats per mans que tenen un evident interés en la victòria de la totpoderosa Democràcia Cristiana. Diumenge passat en veure les cares de molts/moltes presidents/presidentes de taula portar els sobres de les taules dels col·legis al Jutjat competent de la ciutat on visc, veia força cansament, més prop d'una sentida demanda de pacte constructiu, que de la gastada festa de la democràcia que alguns diuen celebrar, ja no cada quatre anys per cert, sinó cada mig any, assessorats per consellers experts en l'art de la demoscòpia.

Canvi de matalàs?

Les propostes cinematogràfiques de Costa-Gavras són un reclam indefugible per alguns espectadors, per mi ho són. Reseguir les passes del ministre Yanis Varoufaquis davant les institucions europees, després del triomf de Siritza  a les eleccions gregues, fins a la seua dimissió, en capgirar els governants el resultat del referèndum on triomfà el no a les propostes comunitàries, defensat per l'equip d'Alexis Tsipras,  posa llum als tripijocs d'una política que només pretén protegir interessos oligàrquics, tot prostituint el que puga restar de democràcia als nostres estats. Afegir que l'esquerra ja no governa a Grècia avui. Veient la pel·lícula a un li poden arribar al cap els crits d'abril demanant al guanyador de les Espanyes Con Rivera no. No entenen res alguns polítics o no ho entenem nosaltres? Si volen els nostres vots pels seus negocis post-electorals, igual la nit electoral de novembre pot portar alguna amarga sorpresa amb canvi de matalàs al palau de la Moncloa inclòs. El president provisional de les Espanyes pot tenir el moment més trist de la seua carrera política i ja ningú no entendrà que no dimitisca, la dreta de tres caps no deixarà passar l'oportunitat de tornar al govern. Si els independentistes guanyen al Principat la tensió augmentarà.