Llibres sota la tempesta

Un món feliç. Aldous Huxley. Proa. Aquesta novel·la futurista inquieta al lector des de la descripció, durant les primeres planes, del sistema de reproducció humana en sèrie, com si de la producció d’automòbils de la Ford (amb categoria de déu) es tractés, fins les darreres on el Salvatge portarà a terme la seua escapada d’un món on acaba entenent no podrà ser feliç. Rellegir aquest text vindria a ser altament recomanable, entre altres raons, per descobrir com el que es descrivia aleshores ha anat confirmant-se amb el pas del temps de manera, fins i tot, sinistra. L’educació, després de l’acurada manipulació genètica dels individus, mitjançant la transmissió acurada de missatges durant la infància és un dels fonaments del nou ordre social, com ho és l’adscripció a les diferents classes. En una vida dedicada en part al treball i en part a l’oci narcotitzat pel “soma” (mena de droga de la felicitat) família, pare, mare són paraules que no es fan servir i,  fins i tot, poden resultar feridores, i el coneixement i la tecnologia es troben fortament controlats per les elits.

Tramvia a la Malva-rosa. Manuel Vicent. Austrohongaresa. La traducció de la novel·la del de la Vila-vella, Manuel Vicent, a cura de Miquel Alberola, és una gojosa invitació a visitar la València dels cinquanta i les comarques de Castelló també. El moment del despertar de la personalitat, si se’m permet,  el moment del dubte religiós i l’abandó de déu, el temps de la constatació de l’empenta imparable de l’emoció, la sexualitat i dels sentiments, l’hora de l’explosió física, de la metamorfosi individual, d’una certa presa de consciència, s’exploren per l’autor pels carrers d’una València de colors, diria, reconegudament estellesians, del Castelló de la Plana de postguerra refent-se a recer del conreu exitós de la taronja, on Vicentico Bola proposa a una colla de jovencells del seu poble perdre una innocència que té els dies comptats.

Posats

Salvat el moment d'incertesa de la investidura del president de les Espanyes, avui el cap de l'estat amb posat, quasi militar (firmes ar), assistia a la presa de possessió de l'escollit pel ple del Congrés, sense bíblia ni crucifix, gràcies a déu. S'apunta, justificant el retard en la conformació del nou govern, els llocs difícils de triar tenen a veure amb l'administració de justícia, ara com ara embarcada com mai en una deriva embogida en pro de l'estat, ¿del malestar?, ¿de dretes?, que sembla sentir-se atacat  pels nacionalismes dolents, alguns en diuen perifèrics. La defensa de certs drets polítics com que ni ha estat, ni se l'esperava, alhora que una forta corrent d'opinió escampada per terra, mar i aire, no n'ha volgut saber res i ha fet frontisme, ¿ppopular?, sota el paraigua d'una bandera que anava a ser de tots i totes. Al capdavant de la resistència autènticament espanyola sembla situar-se la presidenta, amb posat seriós, de la comunitat de la Villa y Corte, i esmolen ja els ganivets, i més recursos judicials, els homes de les barbes i la cap del partit mimvant, en plena pujada d'espanyolitat. Alguns/es en descobrir-se del costat fosc de l'hemicicle, han canviat el sentit del vot favorable al candidat por España, clar que sí. S'havia repetit tant que en deixar les armes podria participar-se en la política que ens ho havíem cregut, en realitat se'ls ha esperat amb el potent crit de terroristes, llançat amb rostre una miqueta desencaixat això també, alguns reglament de la cambra en mà. 

Qüestió de classes

S'han llegit aquests dies alguns articles relatius a un nucli dur intocable de l'administració pública, especialment beligerant, diuen, amb el pacte de govern que s'anuncia, veurem en què queda tot plegat, a les Espanyes. Sovint es parla dels funcionaris com a treballadors dolents, no caldrà insistir que hi ha de tot com a tot arreu, argument per altra banda que no pot deixar de banda el reconeixement de la tasca que algunes/alguns porten a terme insubornablement en pro dels serveis públics i la seua qualitat, així com la constatació que molts/moltes tenen una visió patrimonial de la cosa pública, com que només és d'ells/d'elles, i que els drets reconeguts al funcionari/a la funcionària són d'allò més pròxim a un privilegi que ha de passar, sí o sí, per damunt del que es pose per davant, perquè la plaça és meua, en propietat, amén. Quant més amunt en la piràmide jeràrquica, sembla més es confirmen aquestes creències, i encara més sobta, en molts casos, tota aqueixa defensa de drets particulars front a conviccions poc fermes, ans tot el contrari, davant allò públic, o de tots, que sovint sinó es menysté sense pudor, directament s'ignora barroerament. 

Al món feliç de Huxley hi ha classes, i tant que hi ha de classes, i sobre aquestes la pel·lícula coreana Parásitos explica unes quantes coses. La lluita per la supervivència, l'ascens social, la precarització s'exposen amb un detall primmirat i quan et toquen la família com que estàs disposat a fer algunes coses, no precisament boniques per cert, per defensar-te-la. En el constant joc de guanyadors i perdedors, de bonics i lletjos, de llestos i ignorants, es teixeix una densa xarxa de relacions que caldrà disseccionar curosament per entendre alguna cosa, d'això va aquesta cinta amb colps guió que captiven a l'espectador fins la darrera imatge i tocs d'humor de remarcable lucidesa, amb inoblidable paròdia envers els veïns del nord coreà inclosa. 

També de classes va allò del concert d'Any Nou des de Viena, aparador dels ricots del planeta, que sota el patrocini daurat d'una marca de rellotges, exhibeixen luxe  a dojo a ritme de vals i polca, de marxa quasi militar ben pendents de la llista on es comptabilitzen les grans fortunes terrestres. L'execució exacta d'una orquestra d'elit ens transporta per un moment a un conte de fades, que no deixa de ser una interessant manera de començar l'any a l'Europa desafinada en tantes qüestions, tot hi ha que dir-ho, tant mancada d'harmonia en la seua construcció institucional.