S'han llegit aquests dies alguns articles relatius a un nucli dur intocable de l'administració pública, especialment beligerant, diuen, amb el pacte de govern que s'anuncia, veurem en què queda tot plegat, a les Espanyes. Sovint es parla dels funcionaris com a treballadors dolents, no caldrà insistir que hi ha de tot com a tot arreu, argument per altra banda que no pot deixar de banda el reconeixement de la tasca que algunes/alguns porten a terme insubornablement en pro dels serveis públics i la seua qualitat, així com la constatació que molts/moltes tenen una visió patrimonial de la cosa pública, com que només és d'ells/d'elles, i que els drets reconeguts al funcionari/a la funcionària són d'allò més pròxim a un privilegi que ha de passar, sí o sí, per damunt del que es pose per davant, perquè la plaça és meua, en propietat, amén. Quant més amunt en la piràmide jeràrquica, sembla més es confirmen aquestes creències, i encara més sobta, en molts casos, tota aqueixa defensa de drets particulars front a conviccions poc fermes, ans tot el contrari, davant allò públic, o de tots, que sovint sinó es menysté sense pudor, directament s'ignora barroerament.
Al món feliç de Huxley hi ha classes, i tant que hi ha de classes, i sobre aquestes la pel·lícula coreana Parásitos explica unes quantes coses. La lluita per la supervivència, l'ascens social, la precarització s'exposen amb un detall primmirat i quan et toquen la família com que estàs disposat a fer algunes coses, no precisament boniques per cert, per defensar-te-la. En el constant joc de guanyadors i perdedors, de bonics i lletjos, de llestos i ignorants, es teixeix una densa xarxa de relacions que caldrà disseccionar curosament per entendre alguna cosa, d'això va aquesta cinta amb colps guió que captiven a l'espectador fins la darrera imatge i tocs d'humor de remarcable lucidesa, amb inoblidable paròdia envers els veïns del nord coreà inclosa.
També de classes va allò del concert d'Any Nou des de Viena, aparador dels ricots del planeta, que sota el patrocini daurat d'una marca de rellotges, exhibeixen luxe a dojo a ritme de vals i polca, de marxa quasi militar ben pendents de la llista on es comptabilitzen les grans fortunes terrestres. L'execució exacta d'una orquestra d'elit ens transporta per un moment a un conte de fades, que no deixa de ser una interessant manera de començar l'any a l'Europa desafinada en tantes qüestions, tot hi ha que dir-ho, tant mancada d'harmonia en la seua construcció institucional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada