Darrere la finestra

Els paisatges darrere les nostres finestres diria, en general, són pròxims a les imatges que ens arriben dels patis carceraris. Veure a l'altre costat dels vidres un arbre, una superfície vegetal esdevé quasi excepcional, tot i que algunes cases disposen de petits jardins interiors, terrasses poblades de plantes objecte d'acurada atenció pels seus habitadors, tot i que el cel, cal dir-ho, encara no els l'han urbanitzat, i no serà per falta de ganes. L'estat de molts dels arbres dels nostres carrers i places públiques deixen molt que desitjar i alguns semblen patir d'una desnutrició considerable, vorejant l'estat cadavèric en no poques ocasions, del que la vista sembla fugir. Així les coses des de la saleta de la llar, malgrat la transformació del carrer en carretera insuportablement transitada, la vista troba repòs en el teixit esponeròs de les plantes del petit hort. 

Fàstic és el que acabes sentit davant la grolleria de tant de polític i política desfermat, de tant comentarista de part. Haig de dir cal fugir de determinats discursos i les seues fonts (noticiaris no gràcies). Diria s'ha rebaixat el to nacional-emprenyat de les hispàniques dretes, els caldrà molta moderació per tornar al centre reformista o liberal, amb permís d'algun expresident de la Generalitat Valenciana, protagonista de la seua materialització sense escrúpols per aquesta riba de la Mediterrània occidental. 

Sense reg

Sense reg no hi ha horta. Per regar les plantes hem de fer servir l'aixeta pública de la plaça propera i transportar en garrafes de plàstic el líquid element. De tant en tant un bon ruixat assaona la terra i renta les branques dels arbres, ho agraeix generosament la flora reunida. Sovint pense condició necessària de la urbanització al poble ha estat la desaparició de les séquies i que on hi ha solars és perquè s'ha desamantellat tota la infraestructura del regadiu, estrany progrès aquest d'on en algun temps creixia el taronger o es feien collites i avui s'aparquen vehicles o es sembren cagades de gos dia i nit. La parcel·la on creixen algunes plantes difícilment pot ser considerada hort, precisament per la manca d'aigua apuntada. 

Miraculosament les nadaletes, les violetes, el romer floreixen en temps hivernal, donen fruit unes figueres descendents d'aquella grossa arrelada vora la séquia descoberta, el jove arboç, el vell caquier, la vella llimera o les frondoses tapereres. Miraculosament escampa la seua flaire la marialluïsa, ha esclatat el julivert en un racó. La jove olivera llueix a llevant sedosos verds al temps que prepara el cos per donar a llum les primeres olives, mentre els ametllers ofereixen tímidament fulles, flors i fruits sobre un territori que comprenem no són els seu. I sobre tota aquesta flora un pi escampa llur ombratge arrelat des d'un tronc sòlid i gros, mena de fita que recorda altres fites. 

El banc

Segurament el més estrany entre aquelles joves plantes són les restes d'una construcció xapada amb trencadís, on destaquen especialment els colors blau i groc. Sembla una deixalla abandonada a la seua pròpia sort enmig de la vegetació, el bocí d'un cos que impactés contra el solar en un temps no massa llunyà encara, resta arqueològica oblidada qui sap si destinada a esdevenir peça recuperada enmig algun dipòsit museístic. Els/les que ja tenen certes edats saben que es tracta d'un tros considerable del vell banc obrat, que vora l'antiga palmera i la séquia que creuava el carrer en part soterrada, acollia el veïnat quan encara no passaven vehicles, com a molt bicicletes o un carro arrossegat per una mula, quan encara l'asfalt es reservava per a altres espais llunyans. Encara s'hi pot seure, sí, prendre la fresca en moments de calors sufocants, però no deixa de ser un fragment del passat, testimoni callat de vides perdudes o perdent-se, de converses callades, de presències desdibuixades, fonent-se dins el paper fotogràfic, res a veure amb impersonals bancs de fusta o metall instal·lats caòticament ací i allà per places formigonades, desballestats per alguna bretolada nocturna.

Feliç Any Xinès

Vinc llegint Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto d'en Francesc Arabí editat per FOCA i la lectura de les entrades dedicades a Tómbola i a María García García (Bárbara Rey) deurien de ser lectura recomanada per evitar certes temptacions en temps de canvis al capdavant d'Àpunt no el veu ningú per exemple: tot i que en un dels meus darrers viatges en autobús públic una veïna no lectora del volum ressenyat no podia deixar, indiscretament, de compartir amb la resta del passatge el seu malestar amb l'actual alcalde, supose que encara no haurà superat la pèrdua de la seua predecessora; tot i que en una passejada pel llit del Túria una altra veïna no lectora del volum ressenyat s'expressava en els mateixos termes, més o menys deia al alcalde no lo soporto o no puedo con él, disculpeu la fragmentada memòria. En temps de carril bici i publicada reordenació del trànsit del encara no carrer de Colom del Cap i Casal, un no deixa d'alegrar-se per la seua multiplicació quilomètrica, tot i que el voldria ple full time de bicicletes, que no de ridículs patinets elèctrics, i fervorosos i fervoroses ciclistes, amb desaparició dels cotxes, que no deixen de ser una infecció tant mortífera com això del coronavirus asiàtic o la petroquímica tarraconense. Feliç Any Xinès.