No val tot. O sí?

Al president del govern de les Espanyes actual algú l'ha qualificat com a supervivent, killer també, que li ho pregunten a en Pablo Iglesias o a la senyora Díaz Pacheco, Susana, expresidenta de la Junta d'Andalusia, cèlebres rivals caiguts en combat polític al camp de batalla. Bo, avui, per cert, torna a sobreviure a una votació crítica, ell sabrà a canvi de què.

Tot el tema de les escoltes a polítics catalans es desplega davant nostre amb clars i obscurs que, pel que a mi fa, em retorna al debat aquell de la plenitud de la democràcia espanyola (Espanya és una democràcia plena, ¿de micròfons?, ¿d'espies?, ¿de corrupció?) o a allò del fi justifica els mitjans, el fi, la sacrosanta unitat nacional, els mitjans, el programari espia Pegasus. 

El parlamentari del PNV, sr Esteban, interpel·lava ahir a las Cortes a la sra Ministra de Defensa, magistrada en altre temps, sobre on havia restat la jurista progressista que en altres temps vetllava per drets fonamentals. 

Tot plegat és una desconfiança creixent, una manca d'escrúpols per tirar endavant que podreix el que toca, una guerra bruta que degrada institucions i compromisos, deixant la ciutadania força decebuda, vorejant l'abstencionisme i la indiferència. 

La construcció de la identitat. Josep Fontana. Base. 2005

De la relectura del llibre subratllaria la claredat, la capacitat de síntesi, el rigor, la formació d'en Fontana que recorren aquestes Reflexions sobre el passat i el present. Els sis capítols del volum ens acosten a qüestions com ara la identitat (nacions, estats-nació), la societat civil, la globalització, les migracions, els llauradors, la llegenda de la transició espanyola (transacció) i ens permeten aprofundir en temes que són ben al centre dels debats contemporanis. L'autor d'obres tan recomanables com ara Por el bien del imperio o La época del liberalismo, continua força lúcid entre nosaltres, fent de la feina de l'historiador sòlid fonament de la construcció d'una societat millor.  

Nova etaPPa

Per baix de la porta de casa llancen un fullet subscrit pel PP de Bonrepòs i Mirambell, datat a l'abril, porta per títol Junts pel poble i s'hi llegeix Bonrepós i Mirambell, nuestro precioso pueblo, que desde su nacimiento en la época de los romanos a visto correr mucha agua por sus acequias, asiste con ilusión a una nueva etapa. 

En llegir aquestes primeres línies, constatar la presència entre els lectors i lectores d'algunes faltes d'ortografia, millor corregir-les, ¿no?, per encetar l'etapa nova. Vinga! Tot i que això del precioso pueblo com que és com a mínim discutible, una preciositat, si més no en allò arquitectònic i urbanístic diria que no ho és, però ja se sap que sobre gustos. Venint de llegir alguna cosa sobre el propi poble, açò del naixement en època romana, escrit amb tanta rotunditat no deixa de sobtar una miqueta, no estaria malament desenvolupar l'afirmació de la indiscutible romanitat originària, per saber d'on venim veritablement. De ben segur s'ha vist córrer força aigua per les sèquies del terme, però també que amb el "progrés" municipal de les darreres dècades la xarxa s'ha vist considerablement minvada, mutilada. 

Escrit l'anterior, l'assistència amb il·lusió a una nova etapa com que per un més bé és assistència preocupada a l'etapa que s'augura... Van a restaurar la xarxa de regadiu, augmentar-ne la superfície de conreu, es tracta la nova etapa d'un retorn a la romanitat originària proclamada? 

MASS. Fran Kranz

El dolor que provoquem els humans. La destrucció que devasta el món que hem creat. La necessitat, el constant repte que tenim de tancar les ferides, de guarir les malalties que ens devoren per dins. Mirar-se a la cara, pronunciar les paraules. Preparar-se per mirar-se a la cara, per dir els mots. D'això va MASS, ¿missa?, (d'alguna manera, pense avui, també Maixabel de la Icíar Bollaín). També de la supervivència, de continuar, del sentit. Uns éssers destrossats per la pèrdua del més valuós, els fills, han de tirar endavant amb llurs vides i fan la passa valenta de seure a taula amb l'altre. Ací rau la humanitat, en l'enfrontament del conflicte entre persones adultes, tot i la constatació del sorollós fracàs institucional. Cada dia que passa sense seure, sense escoltar l'altre, sense un intent sincer de construcció, de convivència és una pèrdua difícilment reparable. Les paraules diàleg, diplomàcia, negociació les estem buidant de sentit, empenyorats com estem en la lluita, en la confrontació, en la guerra, en l'anihilació de l'altre, en la submissió incondicional. S'ha de dir prou, hem de dir prou, deixar enrere l'espiral de destrucció, desplegar totes les estratègies necessàries per evitar tanta pèrdua humana injustificable, totes les morts innocents. L'odi, el ressentiment, la venjança no són camí, no fonamentaran mai res sòlid, sense entendre-ho no hi ha futur, no hi ha humanitat, progrés si volem dir-ho així.

El tercer toc. Toni Mollà. Vincle

Som allò que llegim, que mengem, diuen. L'autor de Meliana, veí de Massalfassar, ens ofereix un dietari sobre els llocs que habita físicament i intel·lectualment. Des del temps de la recentment encetada jubilació,  en Mollà ens escriu des de noves rutines personals, força pròxim pels paisatges (l'Horta, la ciutat de València, el Palauet de Nolla...) on el lector es pot també reconèixer, on cada referència literària apareix com un convit a la lectura (els seus imprescindibles Pla, Roth...), cada viatge (Londres, el País Basc...) com una invitació a explorar, descobrir nous territoris, cada amic (Rafa Ninyoles...) com un valuós tresor. Pàgina rere pàgina, dia rere dia, tot plegat configura la pròpia existència, rica, diversa, complexa i senzilla alhora, irrenunciable.  

Excuses

Un fet tràgic sovint té més d'una causa, quan els actors en la presa de decisions són més d'un, l'atribució de responsabilitats exclusives a un d'ells si més no sembla en principi agosarat, quan no d'una simplicitat desbordant. Si en una vista participen un advocat o una advocada, un o una fiscal, un o una jutge, un tribunal, com que en major o menor grau la seua intervenció, la de tots i totes, tindrà algun grau d'influència en la decisió final. Volen dir que alguns ho fan sempre bé i alguns sempre malament? Dir que el lletrat és qui ha de portar davant del tribunal tots els elements de judici em sembla una miqueta excessiu, l'exercici del dret de defensa és força exigent. Vetllar per l'interès públic, pels drets violentats implica a tots els actors en la vista, tot fent servir de totes les ferramentes de què es dispose, que deurien ser les adequades. 

La pandèmia ha posat de manifest les limitacions del funcionament de les oficines judicials, que quan ha tocat tele-treballar han tingut que deixar enrere clixés propis del segle XIX i posar-se a teclejar ordinadors a distància. Com és possible el manteniment en paper dels expedients judicials i la gestió de l'expedient digital alhora? Quin és el veritable expedient? Per què la resistència de tants actors a les notificacions electròniques o la signatura digital? Per què aqueixa por a la pèrdua de la informació dipositada a les bases de dades? Cal aleshores mantenir un paper imprès que cada vegada es consulta menys? Certament que els programes són millorables, certament que les limitacions són presents, però la duplicitat del treball en paper i en digital llastra encara més les malmeses plantilles, els recursos materials. Tot això amb una despesa en paper i cartró, amb la desbordant ocupació d'espai físic de les oficines que ens podríem estalviar des fa mesos. 

Des de fa temps que un troba a faltar una veritable voluntat d'anar tothom a una, per una justícia de qualitat, superadora de voluntarismes aïllats, deixant enrere reticències corporatives sovint prescindibles, engrescant-se en la modernització d'una administració de la que tant depèn la solidesa de l'estat de dret i la construcció d'una veritable societat democràtica i avançada.

 

Arrels

Al poble del costat, en passar el Carraixet, a l'alçada de l'ermita de la Mare de Déu dels Desemparats fa setmanes penja una pancarta Vuelve a tus raíces. Compra en Tavernes Blanques. Al dia passen centenars de persones sota el missatge comercial i alguns, algunes ho hauran llegit, no sé quants, quantes s'hauran vist esperonats a comprar al llogaret de l'Horta o a tornar a sus raíces. 

Primera qüestió: és un missatge adreçat als que hi tenen sus raíces només o pot anar-hi a comprar tohom?  Segona qüestió: I això de tus raíces exactament què vol dir? Reflexió primera: Poques arrels resten ja a un poble el terme del qual pràcticament ha estat formigonat en la seua totalitat. Reflexió segona: Plantejada la publicitat d'aquesta manera sembla va de raíces només quan deuria anar, també, d'arrels, bo, els creadors o creadores del missatge sabran, la meua impressió lectora és que de raíces o d'arrels en tenen una idea sinó equivocada, almenys no coincident amb la meua, ho escric perquè tinc algunes arrels familiars al terme veí, malgrat el formigó, i no tenen, per cert, res a veure en comprar o no a Tavernes Blanques. Ara bé, si l'arrelament té a veure ara amb el lloc on fas o deixes de fer les compres...

A la part superior del cartell es llegeix en castellana llengua Conta la llegenda que Tavernes Blanques és un poble de grans comerciants que amb els seus productes han repartit alegria, bellesa i felicitat per tot el món. Molt bonica aquesta llegenda, però com que un no està per llegendes, ni  enganys sobre el comerç, ans per alguna mena d'intercanvis més racionals i respectuosos.