Ser persona. Joan Garí. Afers

El dietari arrenca amb els cinquanta anys de l'autor. Tot d'una ens endinsarem en el món del narrador, les seues inquietuds, neguits, impressions, sensacions... Home de lectures, home madur, que ja sap qui és, que sap el que vol i el que no vol, arrelat al seu país, a la seua Borriana natal, a la seua Vilafranca refugi, viatger, professor de secundària, escriptor, lector voraç, però també pare, fill. L'any 2015 és l'any del canvi polític al País Valencià, d'una certa esperança tot i les múltiples mancances i desfetes col·lectives. La vida paga la pena, les menges, els llibres, els éssers estimats ens fan ésser qui som, el dietari ens permet conèixer-nos, fixar-nos en el text quotidià. Com a lector ho passe bé recorrent aquestes fulles, en la contemplació, en la troballa, en el seguiment del discurs vital, em sé tot deixarà el seu rastre, fins i tot algunes llavors, en forma d'aforisme, sentències, frases reeixides. Els cinquanta segurament són el temps d'una experiència que ha donat solidesa a la personalitat, són també, segurament, un mig camí, moment per aturar-se perquè sí. 

Quin festival!

La premsa informa del retorn, en breu, del rei emèrit al territori nacional, arxivades els expedients oberts per la Fiscalia sobre presumptes irregularitats patrimonials. Pare i fill s'han telefonat per comunicar-se tan bona notícia i així s'ha traslladat als súbdits del reialme. 

El cap de setmana portava una nova edició d'aquell festival de la cançó, que aplegava a l'hora, això sí sense els russos i les russes, una de les manifestacions més reeixides de l'europeïtat i la reafirmació, any rere any, de l'Europa, no de les nacions, sinó dels estats-nació, amb predomini d'un anglès incomprensible per la majoria dels espectadors i espectadores, desitjosos i desitjoses de conèixer el resultat final d'unes votacions que ens apropaven una mica a allò de la participació i la decisió per majories, no cal abusar.

Al diari avui m'assabentava d'una jura de bandera de personal civil ahir a l'Albereda de València, que per l'autoritat militar que la va presidir demostrava el compromís amb la societat, la protecció dels drets i llibertats, i, en definitiva, amb l'ordre constitucional d'aquells que hi van jurar. 

La lluna vermellosa, aliena a cerimònies nacionals, a la matinada protagonitzava un eclipsi total, bastant visible des del terrat de casa, de les primeres coses que he vist avui. És temps de despullar-se, la llum guanya espai.

Eleccions 2011

Els últims dies de 2009, havia mort l'alcaldessa na Vicenta Bosch i Palanca, essent assumida l'alcaldia del poble fins les municipals de la primavera de 2011 per en Jesús Raga i Ros. Aquell maig de 2011 el Partit Popular guanya per majoria absoluta a Bonrepòs i Mirambell les eleccions locals, esdevenint cap de la municipalitat en Fernando Traver i Sanchis, al temps que en Camps guanya les autonòmiques per tercera vegada consecutiva, tot i que el faran dimitir mesos després esquitxat per la corrupció dels populars. 

L'inici, arran de les eleccions del 20 de novembre de 2011, del que alguns anomenaren Marianisme es produeix durant la crisi econòmica iniciada el 2008 als EEUUAA, la posada en marxa a tota la Unió Europea de fortes polítiques d'austeritat i retallades, l'esclat del Moviment del 15 M.

El primer que sobta d'aquesta convocatòria és que minven les candidatures presentades a la circumscripció electoral provincial valenciana, en concret en seran 15, quan venia essent habitual estar per damunt de les vint; tot seguit cal subratllar el cens electoral en relació a 2008 puja, encara, en 177 votants. 

Dit açò, l'aclaparadora victòria del Partit Popular (1028 sufragis, 1,71% més que en 2008 sobre el cens) contrasta amb la patacada històrica dels socialistes (519 vots, un 17,13% menys del cens que en 2008). 

Per l'esquerra del PSOE pugen Compromís-Q (185 vots, 2,62% més del cens que en 2008) i Esquerra Unida (135 vots, 2,09% més).

Molt probablement part de la fuita de vots socialistes va cap a Unión Progreso y Democracia, formació que rep 120 suports, 3,96 punts percentuals més que el 2008, la que més creix.

Tenim per tant cinc formacions que superen els 100 vots (més del 4% del cens), les ressenyades, i per darrere set més que rebran algun sufragi, destacant la irrupció del PACMA (10 vots ara, per 0 el 2008), la pujada de España 2000 (9 vots per 4 el 2008), única candidatura d'extrema dreta que es presenta per cert, així com també el suport d'Escons en Blanc (8 vots, per 0 el 2008).

Esquerra Republicana del País Valencià puja de 2 a 7 vots el seu recolzament local. El regionalisme dretà es concentra en una única candidatura UnitsxValència que rep 5 vots (n'havia aplegat 21 el 2008, probablement en fuita, en part, cap al PP). L'espai comunista recollirà 5 vots (3 el 2008) representat pel Partido Comunista de los Pueblos de España y Unificación Comunista de España. 

Cinquantè aniversari

1972 és l'any del primer concert de l'Orfeó Valencià. Avui a la ciutat de València s'inaugurava una exposició commemorativa de l'aniversari, concretament a la seu de la Societat Coral el Micalet. L'acte obert amb parlaments del President de l'Orfeó, de Josep Guia en nom de la Societat i del Mestre Director Josep Lluís Valldecabres, ha estat també temps de retrobament d'orfeonistes al voltant dels testimonis materials d'una llarga i fecunda trajectòria de treball pel Cant Coral. 

Després de dies de pluja, entre les flaires poderoses de la flor del taronger, submergits dins el verd  més lluent de la primavera, la celebració gojosa de l'aniversari ha esdevingut moment de reconeixement i alhora de suport al treball d'un col·lectiu que fa cultura, que fa país.  Tant de bo, tot es projecte en la difusió i assumpció com a pròpia d'aquesta música singular, en l'enfortiment del moviment coral i la seua dignificació entre nosaltres. Llarga vida!

La Guerra Civil Espanyola. Pierre Vilar. Crítica

Diuen és un clàssic, almenys entre els llibres sobre la contesa espanyola. El prestigiós historiador ens ve a dir moltes coses, entre d'altres que la dita Guerra Civil Espanyola és quelcom complex (problemes de debat), polièdric (els bàndols, les forces), que respon a causes diverses (Per què?), que demana d'explicacions ben fonamentades i que, sense dubte, s'allunyen de reduccionismes i simplificacions, de la vanalitat i l'apassionament partidista o partidari. L'autor sistematitza el seu vast coneixement, contextualitza, ordena els esdeveniments (l'enfrontament militar), els exposa amb contradiccions i limitacions, deixa les portes obertes a la reflexió crítica, a l'aprofundiment sobre múltiples vessants. Al pròleg deixa ben clara la seua pretensió comprendre el mecanisme dels fets, imprescindible per jutjar.  

Molt de nivell

Informacions periodístiques apunten els socialistes, se suposa que alguns d'ells, d'elles, entenen el nivell de valencià a exigir als grups de l'alt funcionariat de l'administració autonòmica ha de ser el bàsic, no el superior, no el mitjà, el primari. Un entén els mateixos funcionaris deurien, per amor propi, per prestigi professional, d'entrada auto-exigir-se un valencià a l'alçada de la seua categoria professional, alguns, algunes ja ho hauran fet, de segur. Donat el temps transcorregut des de la posada en marxa de les institucions autonòmiques no val allò del no hem tingut temps d'aprendre lo valencià. Assistim en aquests debats a una deixadesa que, si bé compta i ha comptat amb la complicitat de nombrosos responsables,  fonament d'una política lingüística basada en el no fer res pel foment de l'ús administratiu del valencià, difícilment trobaria justificació entre els gestors actuals, si més no dels de Compromís i els d'una part del socialisme dit valencià. Aquest capítol s'afegeix als habituals de discriminació lingüística que formen part de l'existència d'una minoria que té drets. I cal dir prou. En això estem. Cal pujar el nivell de coneixement, d'ús, de presència, de prestigi i sobretot creure'ns, viure en valencià.

Rius de rialles

Ens anem descobrint a poc a poc el rostre, farts ja d'una ocultació parcial que s'allargava massa. A cara descoberta tornem a ser qui érem? Un, sospite, ja no és el mateix que un bon dia començà a tapar-se del virus maleït en eixir de casa cada matí. Segurament s'imposa ara un nou reconeixement, una mena de recomposició de les relacions amb éssers parcialment coneguts, parcialment desconeguts. Costarà uns dies, setmanes tornar a donar la cara, a saber-nos en la imatge completa reflectida a l'espill. La por continuarà retenint la mascareta sobre les boques d'uns quants, per d'altres el despreniment serà presa de posició incontestable per mostrar-se sense ocultació. Llegir els llavis, somriure, gaudir de la contemplació de la totalitat del rostre esdevindran, si bé al principi estranyament, part de la comunicació humana, temporalment interrompuda per unes restriccions a hores d'ara ja bastant feixugues. La primavera segurament potenciarà aquest despullar-se progressiu de nas cap a baix i respirarem millor, bategarà amb una miqueta més de força el cor fatigat de tantes ordres i contra-ordres pandèmiques, ara posa-te-la, ara treu-te-la. I s'alliberaran les boques i els llavis, voldran besar, voldran dir i amb cada alenada recuperarem, espere, el flux d'una existència que volien retallada.   

Alcarràs. Clara Simón

Segurament com els petits Iris, Pere i Pau, molts de nosaltres vam pilotar un vell cotxe desballestat a la recerca dels llocs que fabricava la fèrtil imaginació infantil. I sí, l'excavadora va arribar un bon dia i arrabassà els nostres paisatges primitius sense cap tipus de concessió, de compassió. No és un tema menor el de la infantesa o l'adolescència davant les amenaces de destrucció del món contemporani a la pel·lícula ressenyada, en nom d'un progrés que ho justifica tot. El padrí, l'avi encara contemplarà a la fi dels seus dies l'incompliment d'un pacte no escrit, sagrat, entre amics (d'aquells pels qui donaríem la vida). Davant nostre, a la pantalla gran, les lluites dels pagesos, dels llauradors arrossegats per les dictadures d'uns mercats que els ho prendran tot, els fruits, els fruiters i la terra, contemplant bocabadats les frustrades esperances dipositades en una Unió Europea cridada  a proporcionar un mercat únic i fort pels productes agrícoles. La festa major serà un moment de fugida, d'alegria desfermada d'una societat amenaçada en allò més bàsic, essencial, constitutiu. Un món que acaba i un altre que no acaba d'arribar, ¿millor?, ¿més humà?, ¿a canvi de què?, ¿en benefici de qui?