Vagues d'uniformats/uniformades

No ho he acabat mai de veure clar, allò de les vagues de togats, togades, ja sien advocades/advocats, jutges/jutgesses et alia. No seré jo qui diga qui pot o no fer vaga o qui les prohibeixi. Em xoca força, acaba semblant una mena de ridícul ball de disfresses, veure aquests professionals del dret manifestar-se sota la protecció de la toga, peça de roba, per mi reservada exclusivament per les sales de justícia, per deontologia quasi m'abstindria de totes totes de vestir-la en un acte de reivindicació salarial fora de les seus judicials. Tot i respectant la gran identificació de tants i tantes amb els quefers forenses com que caldria, dic jo, destriar persona de feina, sobretot, pense, per qüestions de salut mental i física. La vaga dels responsables del poder judicial com que pot causar uns estralls considerables, sovint irreparables, en drets constitucionals que és per com pensar-s'ho una miqueta, que hi ha molt/a responsable sí, però també uns/unes quants/es irresponsables que ho tenen tot com un pati on fan i desfan a llur conveniència i no era això companys/es, no era això. És com allò de les vagues de metges i metgesses, de policies o ¿de militars?, alguns d'aquests col·lectius tenen molt restringits segons quins drets.  

Animalades

Ja es bastant vergonyós l'ex-cap de l'estat s'exilie a un emirat de dubtosa reputació democràtica, si, a més, hi fixa la seua residència a efectes fiscals, doncs que la cosa com que fa una miqueta de pudor, només una miqueta. 

El diumenge s'ha convocat la Primera Caminada Perruna de Bonrepòs i Mirambell, en valencià de segur hi ha una fòrmula més correcta que la feta servir a la cartelleria anunciadora (Passejada canina?). L'acte, organitzat per l'ajuntament i l'auto-denominada Conexión felina de Bonrepos i Mirambell, marca un punt significatiu en el calendari festiu local (un sant Antoni del segle XXI?), així com en la cursa electoral municipal de 2023 (molts electors, els polítics i les polítiques ho saben, tenen mascota, alguns/algunes podrien presentar una candidatura animalista). Supose, durant el programat recorregut dominical, animals i persones, cívicament s'abstindran d'evacuar llurs cossos per places i carrers. Suggeriria el passeig humà-animal es fes pels solars més castigats per les deposicions canines, igual no estaria gens malament la recollida selectiva entre tots i totes dels excrements escampats escandalosament per tants racons foscos de la nostra geografia, així com la descoberta final d'una placa apel·lant la convivència respectuosa entre tot el veïnat, l'animal inclòs.  

Empresaris

Crec dilluns  a la televisió veia alguns fragments de Gasligth (en castellà Luz de gas) i en llegir l'article al Temps de V. Tena sobre na Juana Sagrera, muller d'en Miguel Nolla, un dels amos de la Fàbrica de Nolla de Meliana, no he pogut deixar de pensar en la influència del senyor industrial sobre l'esposa, que portaria al seu ingrés a un psiquiàtric i l'equivalència amb les arts emprades pel sinistre personatge interpretat per Charles Boyer (Gregory) sobre la seua muller, Paula, interpretada per I. Bergman... violències sobre la dona al cap i a la fi ben vives i necessitades de denúncia permanent. També he tornat a veure alguns fragments de Adam's Rib (La costilla de Adán en castellà) i les referències als drets de les dones com que es despleguem amb contudència davant l'espectador; per si hi ha cap dubte de les capacitats femenines: en una de les escenes una dona forta eleva per damunt dels presents a la sala de vistes judicials el cos d'Spencer Tracy... poca broma.

Un empresari valencià tot demanant a l'auditori selecte al que s'adreçava majories de PP o de PSOE sòlides, no ha tingut cap contenció verbal deixant escapar allò de què cal evitar els partits rarets. Aquesta classe dominant, com a gent d'ordre, no s'està de demanar el vot pels partits del règim, especialment pel PP, en tancada i in-dissimulada connivència amb les elits castellanes, fent alguna referència amb la boca petita a l'oblidat i menystingut Corredor Mediterrani, reivindicant-se com a indiscutibles creadors de riquesa: riquesa per a qui i a costa de qui? Que els tenim que donar les gràcies vaja, i riure-se-les també, com si encara no en tinguérem prou amb pagar als seus supermercats cada dia.  

Llibres i pel·lícules

Fusta de carrasca de Manel Alonso s'acosta a una vida que són moltes vides, a un poble que són molts pobles. Aquesta terra nostra, país d'allau de tants i tantes que hi han vingut, necessita d'autors que pouen les seues veus i les projecten sobre tots nosaltres. El treball literari caldria anara acompanyat dels treballs demogràfics, sociològics, històrics i més per arribar a entendre, per arribar a comprendre, en això estem. Tinc la sensació els processos continuen, però ja no són els mateixos, tot avança a una velocitat diferent, diria més alta, afegint més motivacions a les de sempre. Anit al Club de Lectura l'autor ens acompanyava il·luminant-nos en les nostres percepcions, convergint gojosament en el donar sentit.

Dissabte al cinema hi veia Holy spider pel·lícula iraniana on una dona periodista encapçala la persecució d'un assassí de prostitutes. La discriminació constant de la dona, el patriarcat, la família, la religió, la justícia, la policia, la corrupció, la violència passen davant nostre exposant un panorama força fosc,  per moments molt sòrdid durant el metratge. La periodista protagonista, jugant-se la vida literalment, desemmascararà el criminal que, posseït per un deure sagrat, es consagra a l'eliminació sistemàtica, en sèrie, de les dones impures, primeres i més febles víctimes d'una misèria generalitzada, el sistema quasi ve a agrair-li llur tasca i només en sentir-se qüestionat per una mena de justícia paral·lela es desfà del venjador.    

Irrespirable clima pre-electoral

Dins l'irrespirable clima electoral, que recorda des d'abans del cap d'any el 28 de maig hi haurà eleccions municipals i autonòmiques, un percep la por in-dissimulada per la pèrdua de/del poder, manifestant-se darrere cada publicació d'enquestes, de qualsevol enquesta, i les ganes que en tenen altres per conquerir posicions que fa temps van perdre i sempre han considerades pròpies. En tot aquest clima la dita re-fundació de Ciutadans esdevé trobada per esmolar l'instrumental i proclamar-se anti-nacionalista sense complexos, això sí des del nacionalisme únic i indivisible del que fan bandera a tothora, així com liberals en línia amb la dreta més castissa de la part peninsular que no pertany a Portugal. 

Aquest dilluns ventós a aquesta riba de la Mediterrània occidental, mentre a d'altres indrets plou, neva i les temperatures s'enfonsen al termòmetre, ha portat la maror de les polèmiques ultradretanes al voltant de l'avortament, orquestrades a una part de Castella i a Lleó per un govern en desbocada cursa electoral per veure qui la fa i diu més grossa. El govern més castellà de tots ja ha parlat de prendre mesures contra les decisions més occidentals, tot proposant de portar-les als tribunals i aquests es freguen les mans. 

Continua el serial al Principat sobre l'aprovació del pressupost per l'any en curs, ací també en insuportable joc de declaracions i contra-declaracions, silencis i omissions dels senyors Illa i Aragonès et alia. Al País Valencià algun noticiari obria edició amb les limitacions temporals de bars i cafeteries per asseure's a les seues cadires, ressonen les reivindicacions de les darreres batalles de l'aigua.

Igual als governants i les governantes no els anava malament escoltar i veure "La Tempesta" de W.S., acostar-se a les maneres de fer de Pròsper, els comportaments del germà del Duc de Milà i el rei de Nàpols...

Persecucions

Torna Puigdemont. Divendres unes companyes en feien mitja befa a la feina i jo vaig callar, entre d'altres coses per no pertorbar la sòlida unanimitat d'opinions, pensí devien haver-se exposat als mitjans que demanaven, novament, amb forces renovades, la detenció immediata del gironí. Com ens agrada focalitzar els nostres odis i manies en un personatge. Com ho passem de bé malparlant d'aquest i d'aquell, apuntant la ira sobre l'enemic que ens uneix. Sense haver posat un peu a Catalunya, sense conèixer una catalana, un català en tenim prou amb la relació de greuges i prejudicis que ens subministra la premsa del règim, transformada en propaganda grollera nit i dia. Impagable la reacció de Ponsatí: que ella no en reconeix al TS. 

Maigret i la jove morta de G. Simenon (Navona, en traducció d'E. Manzano) van inspirar, crec, la pel·lícula Maigret (Patrice Leconte) protagonitzada per un magnífic G. Depardieu, fent del cèlebre comissari. La mort de la Louise porta l'investigador a refer les seues passes des de l'arribada a París fins a la fi dels seus dies i, més enllà, a conèixer la personalitat dels seus pares. La mena de competició amb el seu col·lega Lognon portarà més lluny a aquell, segurament perquè va entendre millor qui era la víctima, anant molt més enllà de limitar-se a resseguir els moviments de la difunta abans del violent final, en això, entenc, es fonamenta, en part, l'excel·lència del famós policia. L'autor em tornà a enganxar amb la deriva de les seues  investigacions, la lectura em precipità a la recerca del criminal, després de d'haver passat pàgines i pàgines coneixent la protagonista desapareguda. 

Aquesta xica que diuen canta, la Shakira, sembla haver-la muntat amb unes lletres de despit contra el que era el seu xicot, la seua parella fins fa poc, l'ex-futbolista G. Piqué, personatge molt estimat per la culerada, molt detestat pels madridistes. I la gent no s'ha estat d'enganxar-se massivament al vídeo publicat a les xarxes i tot plegat ha estat una operació de resultats econòmics espectaculars, vaja, que li ha eixit rodona la jugada a la xica que diuen canta, no sabem si també al xic que jugava al futbol.  

  

 

Pasqua i militar

Els Reixos venien la nit abans i en el dia de la seua festa, incomprensiblement, aquells dels discursos conciliadors i dels missatges de pau, vestits de militar etiqueta passen revista a les tropes al pati del castell i prometen més despesa en armament. Com qui no vol la cosa, a la primera de canvi, tot es transforma en bel·licisme. Si no en teníem prou, ens diuen, a proposta d'una autoritat religiosa russa, l'autoritat civil i militar decreta un alto el foc al front de guerra i un pensa: tant de bo la proposta fora quotidiana.