Cinc dies després

Espectadors del serial "La Moncloa" començàvem el dilluns amb el capítol "Torna el President". Tot i que alguns han opinant força fent servir la paraula "regeneració", certament que tot està, encara, per fer i tot, ja no n'estic tan segur, és possible. Sincerament, del que em puc alegrar és, només, de la cara que se'ls ha quedat als qui en desitjaven la dimissió del cap del gobierno, però, igual, tot plegat resulta a hores d'ara un xic patètic, imagine el monarca en veure'l a la Sarsuela aquest matí li haurà amollat amb cara de circumstàncies un lacònic Encara vostè per ací Sanxis? Tant de bo que el discurs del Gran Senyor de Castella ha durant només 9 minuts i, tant de bo, crec, no hi haurà qüestió de confiança: de bromes les justes. Malauradament l'ofensiva dretana per terra, mar i Gènova no s'atura i, com sempre, aniran fent, al més pur estil ¿neo-franquista? Qui crega que només dient "reformes estructurals" ja està tot fet s'equivoca, tot plegat es troba força corcat i allò que pateix no són els pilars, més prompte els fonaments. En la línia de despropòsits apuntats, tota una senyora portaveu  del nostre govern de fireta, monolingüe i castellanòfona ella, ens trasllada els criteris per parlar, escriure la nostra llengua als qui encara gosem fer-la servir, tot subratllant l'hem d'apropar a la del carrer (per cert: quin?) i allunyar-la dels estàndards comuns i acadèmics: quina barra senyora, moltes gràcies.  

Dies de reflexió (Queda't amb nosaltres que la vesprada està caient)

El gran abisme de la política dita espanyola, del govern de l'estat, és obrir la porta a la dreta, reaccionària, fatxenda, novament sí, per fer i desfer, com sempre, al seu lliure albir. Al centre esquerra li costa força engegar polítiques de reforma estructural, començant per l'administració de justícia, continuant per la del finançament autonòmic, per exemple, i  això ¿ho pagarà car?. Tota l'expectació que despertà Compromís o Podem, la gran mobilització que hi havia al darrere es va esvair en aturar-se el reformisme que en algun moment es va albirar, com en altres moments històrics, després de certa obertura ve la reacció, en això estem ara, una carta presidencial fa intuir que les pressions s'han tornat insuportables: comandes, sembla, l'estat, però, des de les profunditats, l'estat es revolta contra tu, tu que ets el president triat per la majoria parlamentària, una majoria no desitjada, una majoria aliena a l'estat profund, de la que se'n fot. Al País Valencià les febleses de la coalició de centre esquerra, sembla s'han pagat força cares, amb la tornada dels de sempre al capdavant del govern regional, amb aqueixa menyspreable supèrbia que tant els caracteritza, abanderant la llibertat de passar per damunt del país, trepitjant la seua dignitat amb cada sessió parlamentària a mata degolla, a cara de gos.

Entre-vista

A veure, deu noms de personatges històrics: A, B, C, D, E, F, G, H, I i  J. S'hi identifica vosté amb algun d'aqueixos personatges històrics? Bo, no en puc dir res perquè en vida d'ells no hi havia arribat encara al planeta, com vosté comprendrà no els vaig arribar a conèixer. Bo, però haurà llegit alguna cosa d'aqueixes personalitats, vist alguna pel·lícula o li hauran contat alguna cosa? Veurà, llegir és una activitat que no practique, de pel·lícules no en veig i contar-me, no m'han dit res d'aquests senyors, d'aquestes senyores, com vosté comprendrà no puc fer declaracions sobre cap d'ells, d'elles, són personatges històrics. Canviem de tema, considera vosté la terra és plana? Mire, amb tots els respectes, quan cada dia isc de casa per anar a la feina, en xafar el carrer constate la vorera, llevat d'algun petit desperfecte, no té cap desnivell, en general on visc no hi ha cap costera que em puga fer pensar que la terra no sia plana. Però, els qui han viatjat a l'espai exterior han enviat imatges del planeta que confirmen la seua rodonesa. Veurà no soc qui per parlar de la forma dels astres. Puc parlar d'allò que veig o en aquest cas xafe. En la meua vida diària tant me fa la terra siga rodona o quadrada, a mi no m'afecta en absolut ¿i a vosté? Bo, les preguntes les hi faig jo. Però podré repreguntar, dic. Per cert que estem fent l'entrevista en ¿valencià? Bo, fins ara no m'havia dit res al respecte... Clar, entre tant de personatge històric i que si la terra és plana o rodona... On l'ha aprés? Resulta que no ho fa gens malament. Gràcies, el que té no ocupar-se de personatges històrics, ni de si la terra és així o aixà, un acaba aprenent valencià. Per què serà valencià açò que estem parlant, perquè resulta que si aquella gent no eren personatges històrics, ni la terra és plana, ja em dirà vosté en què collons estem parlant.    

Nacionalitis?

Ahir van celebrar eleccions al País Basc, la televisió estatal, entenc, diu, més o menys, la nova cambra tindrà majoria nacionalista, nacionalista no castellana o no espanyola, caldria precisar. Al mateix espai informatiu o ¿deformatiu? s'anuncia l'estat ja compta amb un nou astronauta titulat, aviat la bandera bicolor es podrà contemplar al muscle del compatriota durant els seus viatges per l'espai, motiu d'alegria i orgull per la resta. I així més i més notícies, entre d'altres la del Premi Cervantes 2024. Algú em dirà que si hagués sintonitzat tv3 en parlar de nació tot seria català o catalana, en sintonitzar Àpunt tot seria valencià o valenciana... etc, etc.

Si se'ns vol fer creure que no hi ha de conflictes nacionals a la península ibèrica, com que no puc compartir aquesta percepció, vaja, que la reducció del que s'hi menja fa curt amb l'etiqueta cuina espanyola, d'entrada caldria afegir alguna ¿denominació d'origen? per exemple, en això estan o estem. En aquestes qüestions s'hi fa servir, sovint, el telescopi, quan el que caldria, diria, és mirar-s'ho amb unes ulleres de prop, fins i tot  amb un microscopi. Igual l'etiquetatge acaba tenint quelcom de compulsiu o d'obsessiu, en això estan o estem, abans de saber a què ens enfrontem ja li hem posat l'enganxina.  

Enemics

Quan la dreta assenyala un enemic, em sembla, sol ser molt efectiva, sobretot perquè compta amb uns mitjans força potents per estendre el missatge i acabar convertint-lo en ¿dogma de fe?. L'enemic número u avui per avui a Castella és indiscutiblement el President Puigdemont, diria que més encara que el Presidente Sánchez, i mira que se'n van dir de coses contra  els Presidentes Zapatero i González, segurament per la seua condició nacional i, sobretot, per haver gosat de proclamar, momentàniament, la independència de Catalunya, provocació de provocacions pels de la nació dita espanyola, única, indivisible, ¿mil·lenària?.  La cerca d'arguments de tot tipus, i per tota classe d'institucions, començant per les polítiques, continuant per les acadèmiques i judicials i acabant per les religioses, és esport amb força seguidors als nostres dies. Quan els arguments es transformen en odi, com que tot plegat esdevé irrespirable. I ja portem força temps alenant dins aquesta atmosfera insuportable. De la provocada intervenció de les dites institucions europees, sovint estimulada per la dreta, ha restat, fins ara, poc més que un toc d'atenció, ignorat finalment amb força supèrbia pels rudes castellans. A hores d'ara és ja ben evident qualsevol intent de construcció conjunta d'estructures de convivència entre els pobles ibèrics ha  resultat bastant estèril.