Des del País Lleonès (III). Províncies i cigonyes

El Diario de León va ple d'articles reivindicant les amenaçades Diputacions provincials. Amenaçades, a hores d'ara pel pacte Rivera-Sánchez. Un advocat veu en la, segons ell, exigència del primer, una manifestació de la  catalana visió d'una Espanya sense províncies. El més cridaner per mi és contemplar a una portada del diari lleonès que s'hi reprodueix, del maig de 1984, una manifestació, diuen que de milers de lleonesos i lleoneses, rere una pancarta on es reivindicava León solo. Volen ser una província? Volen ser un país?

Es defensa la corporació provincial des de la convicció del seu paper en pro dels petits municipis, del desenvolupament rural. I un no deixa de pensar la mateixa tasca poden fer les institucions autonòmiques, les mancomunitats, les comarques. I un no deixa de veure en la vella corporació dubtoses xarxes de foscs interessos, caciquisme ranci, representativitat democràtica precària i un llarg rosari d'inconvenients que en recomanen la desaparició. Em ve al cap aquell principi jurídic: quien puede lo más, puede lo menos. Per a què doncs la provincia? 

Diumenge referint-se al lamentable assassinat de la que en fos presidenta de la corporació lleonesa, un periodista escrivia a les planes del rotatiu: historia en que queda retratada una capital provinciana y sus círculos de poder llenos de mediocridad, envidias, enchufismos y estructuras que se perpetúan. Doncs que podríem explorar altres fórmules d'organització, de gestió, d'autonomia. 

Algun, alguns brètols s'han carregat a trets uns exemplars de cigonya, segons crònica del periòdic citat. No anem bé amb aquesta persecució, empenyorats en fer més difícil la convivència animal per aquestes terres. Cada vegada que veig un niu d'aquestes aus no me'l deixe d'admirar, autèntic monument valuós, patrimoni col·lectiu. Per exemple el que culmina la columna commemorativa de la Legio VII que hi ha prop de sant Isidor. Igual si miraren el que proposen a Alfaro, com que podríem millorar la convivència. 

Deixe les consideracions sobre semàfors i trànsit per una altra ocasió. 

Des del País Lleonès (II) Mort sobre el Bernesga

Que hi ha una avinguda que porta per nom del País Lleonès. Poca broma. Que a alguns cartells anunciadors de seus de la Junta de Castilla y León el primer topònim ha estat esborrat. Que algunes pintades són del tenor següent: País Llionés.

Així les coses un intueix alguna cosa o no li l'han explicat bé o, simplement, no en té ni idea. A poc que em vaig allunyar de la ciutat en el trenet que encara uneix les ciutats de Lleó i Bilbao, vaig començar a percebre el país. Territori cobert de neu, de llogarets petits, connectats amb petits abaixadors on els viatgers esperaven amb quatre coses la passada quasi impossible d'un comboi. Territori habitat per hàbils cigonyes constructores de nius impressionants, ara amenaçades de desnonament, per llei, dels edificis religiosos. Territori de ramats de vedelles, cabres, ases, cavalls. Territori de rius cabalosos, d'aigua abundant que abastirà el Duero.

En arribar a la destinació de Cistierna, de seguida impressiona el silenci de l'indret, unit a la desfeta minera, a les amenaces sobre el ferrocarril, que omplen columnes reivindicatives al Diario de León, que es ven conjunta e inseparablemente amb el diari El Mundo. Que algú m'explique què passa. És un silenci que es barreja, encara amb les plaques glorificant caiguts, lloant en Primo, de tant en tant violat pel pas d'una moto o el vehicle accelerat. La toponímia em fascina amb Villaquilambre, Matallana, Otero, Matueca, La Devesa, Boñar, Barrio de las Ollas... a la carretera s'anuncia Cangas de Onís, Riaño...

Mentre dine m'entretinc amb la crònica del veredicte del jurat sobre l'assassinat de l'ex-presidenta de la Diputació. Mire les cares de les condemnades i ho diuen tot. L'esguard de la filla de l'executora de la mort em resulta especialment difícil, pense és la més castigada de totes tres, estroncada completament la vida per un fet lamentable. La mare porta el verí de l'odi i la venjança dibuixat al rostre, en la filla encara s'endevina un patiment, un bri de súplica, de demanda de compassió, de penediment per haver portat massa lluny una frustració ¿professional?.

Aquest matí mirava cap a la passarel·la on es produí la trobada criminal. Em deia tot va succeir sobre el Bernesga. Mentre em menjava un plàtan vora riu, no deixava de passar gent amunt i avall, qui sap si el policia retirat que va contemplar els fets.

Xoriços de València (Des del país Lleonès I)

M'havia trobat com per casualitat amb un Mercadona. Algunes passejades abans ja vaig descobrir Cafetería, heladería El Valenciano, fins i tot un gran cartell anunciador d'Almacenes catalanes, magatzem tancat recentment per problemes en la renovació del lloguer, als que encara afegiria el topònim Sirera, associat a una farmàcia que obri tot el dia, a l'avinguda principal per cert. Evidentment que l'Avenida de la Independencia no tenia res a veure amb allò del procés de la llunyana nació mediterrània, per cert que aquella, la dels secessionistes, no sembla importar massa per aquests rodals. Intents d'acudit a banda, l'anècdota que vaig a explicar em va passar en visitar la sucursal dels Roig a la capital del País Lleonès, que proclamar-se es proclama per alguns conciutadans valerosos, paraula, que vaig parlar amb un al davant de la gaudiniana Casa Botines. 

Resulta que jo anava cercant els productes de neteja d'aquella casa, dels pocs que em mereixen alguna confiança, quan vaig escoltar una dona preguntar a un dels encarregats de xarcuteria ¿I estos chorizos, de dónde son?, que aquell xicot va i li amolla que Son valencianos, señora. Com la cosa més natural del món. I hi ha que pensar que estem en un país de menges exquisides, com la cecina, la morcilla, el jamón... terra d'embotit de nivell, de xoriços first class i contundència, perquè el fred rossega i l'hivern es fa sentir fins al moll de l'os, de porc i matances que protagonitzen, per cert, escenes del conegut calendari de sant Isidor, joia de l'art romànic peninsular.

Un reflexiona sobre el prestigi dels xoriços valencians i un s'admira, primer de tot, del temps que ha trigat la fama en estendre's, patint com vam patir tanta golafreria per les terres de l'orient peninsular durant els darrers lustres. En segon lloc, tot i reconèixer el mèrit del producte, no voler veure la proliferació del fenomen de l'embotit a totes les sucursals del partit de la franquícia, com que no ho acabe de pair. No llevaré als nostres el mèrit al·ludit, que els ha portat a encapçalar rànquings de popularitat i desvergonyiment, però el negoci era marca Espanya 100%. L'honor dels valencians ha estat vendre el producte fet allà, per la franquícia de més cap al centre, com un producte original, vaja, amb un punt de tipisme o de regionalismo, però això sí bien entendido, que s'han posat a fer-ho millor que ningú, per a xulos nosaltres. I ja se sap com acaba açò, sempre amb el ridícul més espantós, sinó que li ho pregunten a la sra Barberà, tan volguda i respectada ella, mirant-s'ho tot des de darrere d'una cortina a la  finestra d'un pis alt, amb la bossa d'aquella coneguda marca plena de fartons.

Spotlight. Thomas McCarthy

A la llum d'aquesta pel·lícula m'han vingut força qüestions al cap. La protagonista femenina, que de tant en tant acompanya a la seva àvia a missa, arriba un moment en què no pot fer-ho, tota neguitosa de saber el que sap. Valenta decisió la de dir prou. Sensació semblant a la que tanta gent experimenta, corpresa per escàndols relacionats amb l'església catòlica que es denuncien i s'amaguen per la gràcia de déu.

Segurament el que més m'ha colpit és allò del Michael Keaton, que no es pot treure del cap que la notícia havia passat per davant d'ells, portant-lo fins i tot a escriure un article en començar a treballar com a periodista, sense adonar-se de l'abast de tot plegat.

En Campo Vidal escrivia avui al Diario de León referint-se a en Rajoy: noqueado también por la nueva trama de corrupción valenciana que se ha destapado en el peor momento. Y per ací sí que no passe. De nova res, sr Campo, com tampoc de nova res la corrupció convergent. Que saber-se se sabia i tant que se sabia.

Precisament del que es tracta és de fer més cadascú la seua feina. D'això també anava la pel·lícula esmentada: de periodisme de investigació, de veriueu-ho. El director nou va a per totes, amb una seriositat que fa molt de respecte: ací anem a pel sistema s'atreveix a dir. Aquest bon home no es conforma en destapar un cas de corrupció, no. Es tracta de posar contra les cordes el que empara i espenta aqueixos actes repugnants.

El sistema judicial americà no en surt tampoc massa ben retratat, i les seues foscors se sumen a les periodístiques, aprofundint en una crisi social que ens deuria fer reflexionar a tots plegats. Perquè es tracta d'una crisi sistèmica, institucional, d'una relaxació dels mecanismes de control que acaba en violació de drets de les persones més dèbils de la societat. 

En el fons, també, la qüestió de la moral sexual de l'església catòlica, el celibat i les perversions de tot plegat entre sacerdots, fidels i criatures escolaritzades en les seues institucions. De les complicitats església-governants, especialment del PP, en sabem unes quantes coses per aquestes terres: García-Gasco, Cañizares, Cotino, Camps, Rita. Sense pudor han freqüentat pregàries, Te Deums, processons. I tot respectant les opcions religioses de tots i cadascun d'ells i elles, doncs que amb l'aconfessionalitat de les institucions no es juga. 

Dels periodistes d'investigació diria que n'anem molt mancats, però molt. Essent l'hora també de deixar molt clar que hi ha molt d'opinador-telepredicador de l'apocalipsi, auto-qualificat d'investigador, que callat estaria molt més guapo, perquè investigar no té res a veure en dir què s'ha de fer o no s'ha de fer, i que si aquest és més lleig i aquell més bonic, ni d'anar insultant a discreció a tort i a dret, ni d'anar repartint carnets de demòcrates... ni de constitucionalistes, ni de separatistes, ni de terroristes.

Corrupció hi ha molta i hi ha que treure-la a la llum, hi ha que anar a pel sistema que s'ha muntat desvergonyidament, amb una manipulació intolerable i unes conseqüències terribles, fent servir sense pudor principis i mecanismes que se'n va idear per una altra cosa. No era això companys, companyes. 

Ah, i finalment diria que els telèfons acaben sonant, les sentències es dicten, els noms es publiquen,i no és per casualitat.