A la llum d'aquesta pel·lícula m'han vingut força qüestions al cap. La protagonista femenina, que de tant en tant acompanya a la seva àvia a missa, arriba un moment en què no pot fer-ho, tota neguitosa de saber el que sap. Valenta decisió la de dir prou. Sensació semblant a la que tanta gent experimenta, corpresa per escàndols relacionats amb l'església catòlica que es denuncien i s'amaguen per la gràcia de déu.
Segurament el que més m'ha colpit és allò del Michael Keaton, que no es pot treure del cap que la notícia havia passat per davant d'ells, portant-lo fins i tot a escriure un article en començar a treballar com a periodista, sense adonar-se de l'abast de tot plegat.
En Campo Vidal escrivia avui al Diario de León referint-se a en Rajoy: noqueado también por la nueva trama de corrupción valenciana que se ha destapado en el peor momento. Y per ací sí que no passe. De nova res, sr Campo, com tampoc de nova res la corrupció convergent. Que saber-se se sabia i tant que se sabia.
Precisament del que es tracta és de fer més cadascú la seua feina. D'això també anava la pel·lícula esmentada: de periodisme de investigació, de veriueu-ho. El director nou va a per totes, amb una seriositat que fa molt de respecte: ací anem a pel sistema s'atreveix a dir. Aquest bon home no es conforma en destapar un cas de corrupció, no. Es tracta de posar contra les cordes el que empara i espenta aqueixos actes repugnants.
El sistema judicial americà no en surt tampoc massa ben retratat, i les seues foscors se sumen a les periodístiques, aprofundint en una crisi social que ens deuria fer reflexionar a tots plegats. Perquè es tracta d'una crisi sistèmica, institucional, d'una relaxació dels mecanismes de control que acaba en violació de drets de les persones més dèbils de la societat.
En el fons, també, la qüestió de la moral sexual de l'església catòlica, el celibat i les perversions de tot plegat entre sacerdots, fidels i criatures escolaritzades en les seues institucions. De les complicitats església-governants, especialment del PP, en sabem unes quantes coses per aquestes terres: García-Gasco, Cañizares, Cotino, Camps, Rita. Sense pudor han freqüentat pregàries, Te Deums, processons. I tot respectant les opcions religioses de tots i cadascun d'ells i elles, doncs que amb l'aconfessionalitat de les institucions no es juga.
Dels periodistes d'investigació diria que n'anem molt mancats, però molt. Essent l'hora també de deixar molt clar que hi ha molt d'opinador-telepredicador de l'apocalipsi, auto-qualificat d'investigador, que callat estaria molt més guapo, perquè investigar no té res a veure en dir què s'ha de fer o no s'ha de fer, i que si aquest és més lleig i aquell més bonic, ni d'anar insultant a discreció a tort i a dret, ni d'anar repartint carnets de demòcrates... ni de constitucionalistes, ni de separatistes, ni de terroristes.
Corrupció hi ha molta i hi ha que treure-la a la llum, hi ha que anar a pel sistema que s'ha muntat desvergonyidament, amb una manipulació intolerable i unes conseqüències terribles, fent servir sense pudor principis i mecanismes que se'n va idear per una altra cosa. No era això companys, companyes.
Ah, i finalment diria que els telèfons acaben sonant, les sentències es dicten, els noms es publiquen,i no és per casualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada