Alè lleonès

Em sembla sóc carregat de prejudicis, em sembla cal conèixer l'altre, escoltar-lo, fer l'esforç d'entendre'l per arribar a alguna mena d'entesa. Perquè es tracta d'això d'entendre's, d'intercanviar finalment quelcom, de compartir. Parole, parole.

L'egoisme ferotge que ens persegueix, que ens fa seu, que fem nostre ens impedeix d'acostar-nos a l'altre, de dedicar-li un somriure, unes paraules d'alè. Els ulls se'ns obren en rebre la calidesa de l'altre, els sentits perceben d'una altra manera.

La passió ens desborda, el pensament ens fa retornar als límits coneguts, a les rutines habitades. L'excés s'emporta per davant les feines de la contenció, ens acosta a riberes l'existència de les quals ignoràvem.

Cal pair, cal harmonitzar, cal prendre i reprendre, cal fitar l'horitzó, cal aturar-se, cal tornar enrere fins i tot, desfer camins, bastir les noves dreceres. L'experiència que finalment valdrà és la pròpia. Somnie encara, però alhora em resulta difícil recordar el somniat. 

A Lleó encara és hivern, encara és hivern per mi, la calidesa del canvi d'estació és una percepció llunyana tot deixant perdre la mirada en els cims nevats, els rius cabalosos, les pluges més generoses. 

Es parla dels graus del vi, de la cultura de la tapa, se'ns diu cercar les aigües del nord, es coincideix en menjar botifarra en hores nocturnes... descobresc un ateneu cultural alternatiu, baixe a un celler insospitat, articule en paraules les velles manies, les dèries malaltisses, tracte de provocar per punxar, per desequilibrar, per cridar l'atenció, juganer. Vorege les contradiccions en exercici irrenunciable.  

Se m'ha assecat la gola, descobresc les articulacions entumides, les orelles han agafat color, el verb es fa fàcil. Bona nit.

Santes i pasqueres setmanes

No sap un com es combina exèrcit i cos de Jesucrist en processó, bandes de tambors i cornetes marcant el pas al costat d'escenes de la passió i mort del Nostre Senyor, abillades de militar manera aquelles. Li ho expliquen i bé, té una explicació, ens agrade o no. 

La religió catòlica, vaig aprendre i interioritzar, durant temps de pràctica cristiana, té molt d'interior i comunitari, d'espiritualitat personal i compartida, però vaja, que en certes manifestacions públiques acabes veient més d'espectacle i representació que d'acte de fe, també ací la processó va per dins, segurament. Contradiccions humanes.

Amb la que cau aquests dies de refugiats demanant hostal i solidaritat, de víctimes de carnisseries injustificables, de comentaristes a peu de carrer dels quadres escultòrics, de ressò a la premsa francesa de verges condecorades per ministres d'allò interior, doncs que acabes pensant s'hem tornat una miqueta bojos, abocats a certes lectures bíbliques.

Molts ho viuen des d'una dimensió profunda, renovant el missatge salvador del Crist, enfortint les conviccions religioses per bastir el regne en el que creuen. Açò no és tan visible, però de segur que passa, màxim respecte. M'identifique més amb aquesta manera de viure la religió, la religiositat. 

Tenim, com una mena de contrapunt, aquests dies, la celebració primaveral amb berenar de mona i pa-cremat a l'aire lliure, l'entonació de cançons populars en rogle, el ball i el joc col·lectiu, l'enlairament d'una milotxa tot aprofitant un ventijol amable, els tempteigs amorosos de les parelles festejadores. 

Pura lògica senatorial (Del país Llionés, IV)

Que encara alguns molts consideren de pura lógica que al Senat es parle la llengua comuna, només, la lengua de mi país, per entendre'ns, porqué no me he enterado de nada, doncs que diu unes quantes coses que ara i ací no cal explicar. Per als devots i les devotes lectors i lectores de la Constitució, aquesta diu que allò de la diversitat lingüística és una riquesa que cal conservar, més bé a un museu, lluny de l'abast dels infants i de la perillosa gent, caldria afegir. També és cert, puntualitze, que l'oficialitat és la que és i la co-oficialitat està com està. 

El defensor de la diputació lleonesa al ple del Senat plurilingüe, quin escàndol, que ha desbordat la tinta dels papers lleonesos d'avui, es defensa de qualsevol qüestionament de la seua condició de lleonès tot al·legant al seu poble, gràcies a la seua gestió, hi ha un carrer dedicat a la Región Leonesa. Que ningú li vinga ara demanant un carnet lleonès, ni unes nocions de llionés, a ell, defensor de la província front als atacs d'aquells que els volen furtar la paella.   Mare de Déu! Per si no en teníem prou, els defensors de la indivisible pàtria única, no s'estan ni un minut de qualificar de nacionalistas als senadors amb voluntat de parlar al públic altres llengües, constitucionalment espanyoles, diferents del castellà, una altra de les llengües espanyoles (ja m'agradaria a mi).

De tota manera no us escandalitzeu, a Lleó les polítiques i mesures per fomentar el bilingüisme són una realitat, però el bilingüisme bo, correcte, aquell del castellà-anglès, tot incloent-hi exclusius col·legis, retolació, publicacions als quioscs, seus d'universitats anglosaxones i altres mesures que contribueixen a projectar la imatge de la ciutat al món. 

Compi-yogui...

Ostres: la tontería com està. Del cert que les amistats perilloses porten conseqüències pertorbadores de l'harmonia institucional. Regnar per a totes i tots em sembla va d'una altra cosa i els vassallatges com que encara hi són vius, per si algú o alguna creia que la cosa no funcionava.

El to dels missatges desvetllats aquesta setmana doncs que s'aproxima al de l'adolescència i que l'interès de molts personatges per acostar-se als poderosos, d'ara i de sempre, com que hi és i hi serà. Traure alguna cosa, de profit, mou inexorablement les relacions humanes, lluny d'una gratuïtat cada vegada més absent i rebutjada. Que l'amistat no és el que era o deuria ser. 

La soledat dels monarques en les recepcions reials sobre un terra luxosament encatifat és fa cada vegada més evident, atesa la nòmina de taurons que van passar-hi i que s'han convertit en persona non grata. Que la família, especialment la reial, està en crisi ho desvetlla insistentment la crònica periodística, el blindatge i posterior desaparició dels anteriors reis, exiliats de fet del regne, posa en evidència totes les sospites que planaven sobre la institució.

La dona del cèsar ha de parèixer la dona del cèsar, diuen, a força de pentinat i vestuari, clar que sí, segurament a força de comunicats oficials o no. Certament que el marge d'error és molt estret, però els ulls que ens observen s'han multiplicat exponencialment en els darrers temps. A mi no m'agrada el llegit, i no em deixa gens tranquil aquest to, que, sincerament, em recorda aquell del senyor duc baixant tot estirat cap a la porta dels jutjats de l'illa gran.