DUES PEL·LÍCULES D'AIGUA

L'aigua apel·la sovint a l'origen de la vida. De l'aigua ve l'estrany ésser que protagonitza la pel·lícula de Guillermo del Toro, titulada en castellà La forma del agua. Aquesta història d'amor, de perdedores i perdedors, embolcallada en ombres, desplegant-se en indrets soterranis, racons de vida sobre una sala de cinema atrotinada, és un petit cant a l'esperança, a l'amistat, l'amor, molt d'agrair en els temps que corren. El guió fa encaixar totes les peces i l'espectador recorre els espais amb la mirada fins habitar-los d'alguna manera, deixant-se seduir. Tot és precari, d'una provisionalitat angoixant i tot i que sembla se'ns relata un conte, que també, hi té cabuda la sexualitat, el conflicte, l'art, l'humor, les lluites per l'alliberament de minories. Tot plegat és més que una pugna entre bé i mal, caldria explorar les causes profundes per entendre. Tot plegat és quelcom més que la contradicció entre la forma bella i la forma repulsiva, l'impuls agressiu i l'impuls conciliador, caldria tornar a l'aigua, al líquid element possiblement per tornar a començar.

L'aigua, de la que uns peixos estranys volen ser expulsats, és un dels primers elements que es presenta al film Zama de la Lucrecia Martel. El fullet de mà, preparat per la gent de l'Albéitar, cineclub universitari lleonès, ja apuntava que l'espectador anava a tenir una experiència sensorial, remarcable. I així va ser: sons, colors, relats, manera de dir tenen caràcter, i  la sensació sovint s'acostava a la que crec haver tingut en llegir escriptors sud-americans (García Márquez, Vargas Llosa, Bolaño, Carpentier, Neruda, Sábato), ¿realisme màgic? Aquest funcionari, que demana un trasllat i roman reclòs a un racó de l'imperi és metàfora de moltes coses, reflex d'unes quantes estupideses i  contradiccions. Dins una barqueta de fusta, vençut pels colps que el destí li té reservat un xiquet li pregunta si vol viure i en Zama contesta afirmativament.

Control de qualitat

Quan l'òrgan de govern del poder judicial informa recordant que aqueix poder actua sempre des de la més absoluta independència, potser deuríem llegir que deuria sempre actuar o hauria de procurar actuar sempre. Sempre i mai són dos adverbis que un reserva per la divinitat, amb permís dels poders dels homes i les dones de la Terra, tot i assumint una condició humana fràgil i contradictòria, inclinada a l'error, l'equivocació, el dubte i la indecisió: afortunadament? Quan al mateix comunicat un llegeix que al marge de la llei i el dret no hi ha llibertat ni democràcia, un també es pregunta sobre quina llei i quin dret són o han de ser aqueixos, i un no deixa de constatar la llibertat  i la democràcia, sobretot la primera, sovint desborden els límits de la llei i el dret, i aquests s'han de reconsiderar, delimitar. Finalment, un es pregunta: quants/quantes caminant al marge, pels marges, per les vores, i per raons ben diverses, quants/quantes excloses/exclosos, auto-exclosos/auto-excloses? En hores de vassallatges quasi medievals, adhesions granítiques al cos, la institució, la corporació, de plantades i ofenses, d'estranyes independències, igual no va malament un petit control de qualitat, d'autocrítica que dirien alguns/algunes, en el sentit més constructiu possible, individual i col·lectiu, per cert no sé quin més complicat ara com ara. Per acabar-ho d'adobar la fiscalia ha senyalat l'ús de l'expressió presos polítics s'allunya de la realitat: quan apareix un departament ministerial de la realitat estem perduts o condemnats a la irrealitat més absoluta.

Matinada amb Kafka, no kafkiana encara

En Kafka, llunyà en el temps, en la cultura, en l'espai. En avançar a les palpentes, quasi, pels seus diaris, escrits a començ del segle XX, tinc la impressió d'aprendre, d'iniciar-me en Kafka, de qui llegís en altres temps Carta al pare, i La metamorfosis, crec també La condena. Escriptor, creador, que va deixant un rastre en els quaderns que el lector contemporani pot explorar avui, no sense dificultat, alhora que amb sorpresa, passió també, desconcert. Davant l'autor, l'home contradictori, inquiet, ja un, en llegir-lo pot albirar algunes fites per acostar-se a ell, així: família, Praga, judaisme, teatre, alguns amics, matrimoni/mullers, solitud, relats, desesperació, capacitat d'observació remarcable, esperit creador originalíssim si se'm permet.

El dia que coneixíem la mort d'en Forges

Un tertulià d'una emissora de ràdio, he entès, venia a dir que la qüestió catalana no era un veritable problema, que tractar-la impedia de tocar altres temes, que sí eren problemes, que interessaven la ciutadania, a certa ciutadania. Dit açò com que ja et situes sobre la línia editorial del mitjà. Opinió respectable que un pot compartir o no. Les autoritats reials per no veure el que no volen veure entren per una porteta reservada. Un imitador sembla ha estat detingut per ser confós amb l'imitat; uns imitadors a la Suïssa figurada visiten una altra imitadora. L'obra despenjada i censurada podrà ser vista al museu d'on s'emportà la Guàrdia Civil unes obres farà uns mesos. Davant la càmera un pensionista es queda literalment en bragues. L'anunciada vaga del vuit de març provoca les reaccions més estranyes entre els i les governants. Al Polònia anuncien l'AVE Barcelona-TS i l'imitador del ministro de educación exposa el seu programa de La casilla insuperable. Tot el mateix dia que coneixíem la mort d'en Forges.

Última hora

Retirada de l'obra d'un creador a una exposició tot defensant la llibertat d'expressió per retirar-la. Segrest, això sí, judicial d'una publicació. Una lletra d'algú per un himne que es diu de tots i totes. Una casella per una llengua espanyola que resulta és més espanyola que una altra llengua, almenys ¿constitucionalment? espanyola. El mondongo. Persona que no compareix davant el jutge i decideix romandre al territori on resideix amb total normalitat un ¿condemnat? per la justícia espanyola. Premis de cinema tan reivindicatius per segons quines qüestions que interessa reivindicar. Nacionalismes bons i nacionalismes dolents. Preguntes sobre determinades institucions, ¿la monarquia?, que llegeixes no es fan als estudis d'opinió de l'estat. Alta velocitat que resulta no ser tan alta, almenys fins Castelló de la Plana. Confessions inconfessables. Adoctrinaments que fan nosa, d'altres als que es deixa fer, catecismes inclosos. Televisions ¿públiques? Preocupació per allò públic quan només fem servir allò privat.

Desconeguts de tota la vida

El mòbil segurament avui diu moltes coses de nosaltres. No sé si tantes com per afirmar que pels nostres mòbils serem coneguts. Encara som més que aqueixa aparell tecnològic, també podríem afirmar que alguns semblen força enganxats a la maquineta, compulsivament, malaltissament, fins a desdibuixar-se, ser anul·lats per ella. Perfectos desconocidos, del director Álex de la Iglesia, vindria a ser un exercici de transparència telefònica per arribar a l'altre, a l'altra i confirmar la desconeixença mútua entre els éssers més pròxims. A mi em paregué una mena d'escenificació de la doble moral que tant present és a les nostres mediocres existències, de la fragilitat de les relacions, dels lligams entre persones. A què ens acabem agafant? Què és l'important? Quanta superficialitat i estupidesa estem disposats/disposades a suportar? L'amistat com que no ix massa ben parada, tampoc les relacions de parella. La nit de l'eclipsi la lluna es tenyeix de roig i un joc innocent amenaça de fer trontollar les seguretats sobre les que projectem les nostres vides: fi del món? El director interpel·la l'espectador a mirar-se el seu mòbil, també a silenciar-lo durant vora dues hores. Després del visionat un pot preguntar-se si ha arribat a ser un perfecte desconegut o desconeguda per ell o ella mateix/a.

Millorant la llegibilitat

A fi de millorar la llegibilitat en castellà dels seus productes diuen eliminen l'etiquetatge en valencià: moltes gràcies. Han pensat en canviar el nom de la cooperativa per millorar els resultats, encara que sia de llegibilitat? Sembla tot plegat en la mateixa línia de la proposta dels ciudadanos que volen que a tot l'estat no pugui haver cap administració autonòmica on haja de ser requisit el coneixement de l'altra llengua oficial, la no llegible per entendre'ns, de segur que troben en el Partido Popular i el Partido Obrero Socialista y Español aliats incondicionals per aquesta tasca tan igualitària, en termes de llegibilitat, és clar. En la mateixa direcció allò que es llegia que al País Valencià, amb perdó, no serà exigible allò del requisit lingüístic: tots a una veu, vinga.

Diumenge passat

L'edifici religiós en rajola roja, ferro, formigó es trobava enmig d'un barri de finques de pisos a tocar d'una de les primeres rondes exteriors de la ciutat. El temple estava dedicat a Jesús diví obrer i en accedir al seu interior em va sorprendre  primer el mural de rere l'altar major, que vaig identificar de seguida com una obra d'en Vela Zanetti, després la coberta en forma com d'acordió. Les muntanyes del nord que vaig poder observar en allunyar-me un poc del casc urbà estaven nevades i el dia convidava a passejar tot gaudint d'un sol generós. Em vaig endinsar novament entre edificis de pisos i una altra església em va cridar l'atenció, així que la vaig visitar, aquesta sota l'advocació de sant Joan de regla es caracteritzava per la seua planta circular i per una gran creu argentada sobre la façana. Els fidels hi entraven després de ser rebuts per un captaire i a dins s'escoltava ja un cant d'inici de l'eucaristia, que presidia un rector de mitjana edat escortat per dues criatures. Em vingué al cap la moderna parròquia de sant Froilà a tocar de la seu de l'escola d'idiomes lleonesa, de planta rectangular, i una interessant acústica per música coral, on vaig escoltar el cor juvenil Ángel Barja, ara recorde l'església dedicada a sant Claudi i el seu omnipresent mural també, vaig dir-me aquella ruta de moderns equipaments catòlics tenia el seu interès, sense comparació amb els temples de sant Isidor o la seu lleonesa, santa Maria del Camí, sant Marcel, sant Joan i sant Pere de Renueva, sant Martí, santa Anna, però vaja: donava per algun que altre estudi sobre arquitectura.