Quan la ministra va dir en castellà allò de el derecho de autodeterminación no existe, el xiquet descarat va amollar-li a la pantalla allò de perquè vostè ho diga senyora, la xiqueta que ho qüestionava tot no pogué deixar anar un i per què no?, l'home d'ordre soltà el seu rotund quan els majors parlen els xiquets callen, algú o alguna dels/de les qui passaven per allí mateix no va poder reprimir un autodeterminació, qui ha dit autodeterminació? Gose escriure possiblement en Jesucrist hagués començat la seua intervenció divina amb un clar en veritat us dic germans i germanes que el dret ... a més a més, el ministre aquell del blanc i negre no hauria pogut reprimir l'impagable españoles el derecho de autodeterminación ha muerto... o aquell altre senyor ministre hauria afegit Si haguéssim espanyolitzat quan tocava aquestes coses no passarien, en Suárez ho diria més amb un puedo prometer y prometo que el derecho de autodeterminación no existe, en Felipe introduiria el discurs amb el ja conegut por consiguiente, en Pujol ho encetaria amb el ara no toca, de M. Rajoy s'esperava alguna al·lusió al veí i l'alcalde, o als plats o altres elements de l'aixovar domèstic. Quines coses que es diuen i escolten a les conferències o rodes de premsa, amb preguntes o sens, de plasma o sense. I això que s'havia afirmat per terra mar i aire que s'anava a poder parlar de tot, sí però el derecho de autodeterminación no existe. Quines coses que tenen aquests polítics, aquestes polítiques, reunir-se i no poder-se parlar de tot. O aquells altres polítics i polítiques, que segons quines reunions no es poden fer, perquè és clar: el dret d'autodeterminació no existeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada