Avui les nuvolades i un apreciable descens tèrmic per terres de Lleó m'han portat a sintonitzar la televisió autonòmica de les Illes Balears, on un rosari d'informacions sobre platges, turistes, aeroports, ocupacions hostaleres m'han retornat al començ del mes de juliol. Ha estat un exercici mental només, que m'ha fet dir-me a mi mateix ja m'està bé aquest diumenge meteorològicament variable, lluny de tant de despropòsit. El turisme perjudica seriosament la salut, la individual dels turistes i dels habitants dels llocs visitats, a més de l'estat del territori sobre el que es practica.
El pastisser de Berlín és una pel·lícula que es deixa veure tot i la versió doblada de la cartellera lleonesa, doblada vol dir manipulada, per entendre'ns. Així i tot, els silencis tenen un protagonisme remarcable, igual que tot allò que té a veure amb la cuina, els sabors i la feina ben feta. Els protagonistes tracten de donar sentit a les existències i de vèncer la soledat, els afectes són teixits amb extraordinària tendresa i l'espectador igual rep de massa explicacions per entendre allò que passa o ha passat.
Del carrer arriben els crits d'espectadors de partits de futbol, que segueixen allò del mundial de seleccions nacionals, asseguts davant les grans pantalles que els bars i cafès han instal·lat a les seues terrasses entre banderes bicolors i altres elements de clares referències esportives. Toca ja tenim alguna cosa en comú! Nacionalisme en pantaló curt com escriu algú als digitals? Per si n'érem pocs ara s'escolta el Viva España cantat per n'Escobar. Mare de déu, senyor! Vaig a tancar la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada