Ignore si es van menjar el fetge del penjat, ignore si eren setze o tres o quatre jutges o jutgesses, però com que de voluntat de defensa de drets lingüístics de minories no en veig massa als tribunals i jutjats de la comunitat autònoma, del País Valencià. Que es deixa molt clar quina és la llengua es deu conèixer sembla una evidència, subratllada en sentències múltiples constitucionalment sense pudor, i que les precaucions per preservar-ne l'ús i la preferència doncs que també. Sobta l'agilitat d'alguns per saltar davant retolacions monolingües, davant tímides normatives per dignificar la llengua d'algunes ciutadanes i d'alguns ciutadans. La balança justiciera es decanta sovint envers el mateix costat i un ja volguera més posar l'èmfasi en la riquesa de les llengües hispàniques, el seu coneixement i creixement, amb una voluntat ferma, també jurídica i jurisprudencial, sobretot constitucional, per fer possible una convivència pacífica, lluny d'imposicions i polítiques d'amagar i esborrar, de reduir i finalment marginar qualsevol expressió en llengua co-oficial. La co-oficialitat sens dubte reclama alguna cosa més que un mèrit o un títol de la junta que puntue en unes oposicions i la dignitat de les persones va també en la de la seua llengua escrita i parlada. La clara tendència del ser jutge, part i, a més a més, filòlegs o filòlogues d'alguns i algunes, posa en qüestió la tasca dels, de les qui deurien d'administrar justícia, incloent-hi també la lingüística, senyories.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada