Desfase

Passar de fase ve a ser com passar de curs. Cert que també molta gent passa de la fase i de les fases i que molta també viu en un permanent desfase, ara i abans de l'adveniment de la pandèmia. A punt d'arribar a noves normalitats, l'anunci prematur de que ningú quedaria endarrerit sembla va a ser difícil d'acomplir, entre d'altres raons perquè molts ja eixien de molt enrere el dia que es va cridar alarma, alarma. Si el confinament ja el recordem com quelcom molest, no hauríem d'oblidar una part de la població viu sovint situacions permanents pròximes a aquest tancament angoixant. Tant de bo la promesa que porta l'estiu, aquella de què tothom el viu, puga més que la malaltia i ens permeta acurtar aqueixa distància social que és la que veritablement mata, això sí: protegim-nos els uns als altres com a veritables germanes i germans. 

Ahir la premsa en paper venia encapçalada de missatges propagandístics de la victòria sobre el virus encomanadís, als mitjans catalans es recordava la fortalesa de la capital principatina: de debò era necessària tanta exhibició en primera plana? A punt de començar un dol oficial, d'aqueixos publicats al butlletí estatal, amb banderes a mig pal a seus institucionals, amb intervenció sentida dels caps de la nació única i indivisible, com que es troba a mancar, com en d'altres moments un poquet, més, d'humilitat, amén. Arribats al moment de la condecoració i la medalla de ferralla i llanda multicolors, tot el que no siga invertir en salut pública, en investigació, en docència, en mobilitat neta, en conservació del medi ambient, urbanismes i arquitectures sostenibles, serà pur exhibicionisme del desastre habitual.

Anit, en diferit, al canal de tv3 (FAQS), escoltava en David Fernàndez, ex-diputat de la CUP al parlament del país del nord, expressar, amb la claredat i sentiment que el caracteritza, la necessitat d'articular des de la societat civil l'esforç solidari de bastir el món millor que tant es reclama per una part de la humanitat, res a veure amb les cursis proclames de libertad d'uns quants que han descobert la cassola com a instrument de percussió i que tant de bo algun dia començaren el necessari i profitòs camí de l'autocrítica i la racionalitat. Perquè està resultant, com tantes altres vegades, que qui lluita és la gent, són les persones, anònimament, fora de focus,càmeres, micròfons, lluny de reconeixements estelars... Moment de llegir, també, si us va bé Jose Mujica: Soy del sur, vengo del sur. Esquina del Atlántico y el Plata. Ed. Akiara books

Diumenge de vesprada

Amb la mort d'Anguita m'ha tornat al cap un cartellet que vam col·locar a la falla de la Barraca, vora el ninot corresponent, crec recordar que a les primeries dels anys noranta, que deia Parlant Anguita a tots esguita. El personatge no necessita presentacions, a hores d'ara paraules de comiat i un digne relleu entre nosaltres. 

A les molt lloables, ignorades per molts, menyspreades per altres, ja ho sé, trajectòries del setmanari El Temps (per exemple aquesta setmana amb interessants reflexions sobre la sanitat pública i més), L'Espill,  Mètode, Caràcters, Afers, (de la que he vingut llegint aquests dies el número 94, Populisme en l'extrema dreta al segle XX, claus del passat per entendre aquest present nostrat) s'ha afegit recentment la revista Concret. Economia i pensament, publicada a recer de l'Institut Villalonga d'Economia i Empresa, nascuda amb el doble objectiu d'estimular l'estudi i difondre els resultats d'aquelles recerques que tenen l'Arc Mediterrani com a marc de referència. Llarga vida!

En alguns articles de premsa aquests dies es posa el dit a la nafra en constatar per ací s'obrin primer bars i restaurants que escoles: alguna cosa no va bé, o continua sense funcionar allò de l'educació. De fa dies que ha planat entre nosaltres la reflexió si calia obrir establiments de primera necessitat, entre aquests deurien haver estat les llibreries, si més no tenint en compte el nombre habitual de visitants, lluny de l'aglomeració, un diria que poc densament poblades, per descomptat expenedores de productes altament saludables, més encara en temps com aquests.

I un munt de títols a la recerca de continguts: Arribats de la fase zero, Trobades en la fase u, Assaig General, Confinats i confitats, Confina-cuina, Paisatges amb configures, Llarga conferència de premsa, Tornats a la fase dos, Fent una llarga cua, A cara descoberta, Dis-me que no tens símptomes, Ja no importa si tens el comandament únic, Perduts al menjador, Sense notícies del procés, La reina i jo també portem mascareta, En aquestes dates tan entranyables, Ara voldria córrer, Quan baixes el fem pensa en mi, Ells/elles són de províncies, Açò no ho resistiré, Co-governem?, No em toques per favor, Tele-treballem?... Prou

Distàncies

Fa dies alguns adverteixen o subratllen no confondre distància física amb distància social. Per raons sanitàries caldria mantenir la primera, però no la segona, sobretot si parlem en termes de salud democràtica, tan òrfena d'autoritats que la defensen en aquesta hora greu. Començant pel cap del comandament únic se'ns insisteix una vegada i una altra amb aqueixa segona distància (la social), sensen oblidar-se del freqüent  rentat de mans, amb sabó o solucions hidro-alcohòliques, pràctica amb la que hi ha que anar molt en compte en un temps no massa llunyà, encara, d'uns altres d'infausta corrupció generalitzada. 

Cada vegada que em pose mascareta per eixir al món exterior, tinc la impressió de cobrir-me el rostre com si anés a atracar una sucursal bancària. Quina por, a cara tapada com que alguns ja no gosen ni dir bon dia o les mirades ja parlen per elles mateixes, sense necessitat alguna de paraules. La limitació de la gestualitat de la cara portarà cua i un intueix que molta desconfiança. El gran ninot de la falla de la batlia de València d'enguany va ser cobert ràpidament i preventiva amb una mascareta en desconvocar-se les festes josefines, tot un avís a navegants, si no em entès aquests mesos les festes majors esdevenien de risc igual no em entès res.

Amb la mateixa insistència que es demanava a la gent no es menejara, es proclamava que les mercaderies no podien deixar de moure's. Aquest era un dels discursos força de no poques institucions no fa tants dies. Ací no hi havia distàncies, tampoc per a contenidors i tota mena de mitjans de transport. Evitar el desabastiment esdevenia prioritari durant els dies del tancament més exigent de la població, no teníem perquè patir per la manca de productes als prestatges dels supermercats pròxims.

Si ahir tancàvem fronteres als migrants, avui, a més, les tanquem als turistes, la gallina dels ous d'or a la que estàvem disposats a donar-li-ho tot i tot. La facilitat per embarcar-se a un avió avui ha esdevingut calvari, amb quarentena inclosa, per als/a les més agosarats/agosarades. Els pares i mares estats s'han limitat a repatriar, no sense dificultats i patiments, als seus fills i filles escampats per paradisíaques destinacions turístiques arreu del món, i el viatge de tornada, si l'han pogut fer, ha esdevingut el viatge veritable, com que no l'oblidaran mai, amb mascareta o sense. La disposició per crear corredors segurs per garantir un turisme saludable a l'estiu, no deixa de tenir el seu punt de contradicció, em fa més goig encetar ara per ara alguna mena de solitària pelegrinació a un petit santuari perdut en algun indret aïllat i abandonat per territori valencià, sincerament. 

A tota la població

Les autoritats sanitàries, si és que encara resta autoritat d'aquesta classe, pense sovint aquests dies, deurien recomanar un consum, també responsable, de la informació, tant com evitar amb trellat la desinformació, a què per diverses vies s'exposa la ciutadania (per pantalla, megafonia, paper no higiènic), recomanacions a afegir a la dieta mediterrània, amb permís de subministradores de pizza a menjadors escolars, per tenir una vida saludable. La veritat és que vinc fent algunes barreges que sé explosives, de risc, com ara exposar-me a programes matiners de líders d'audiència, o als més radikals de la ràdio valenciana, amb visites puntuals a àpunt, aquests darrers dies sospitava massa a punt per l'obertura de terrasses, la lectura de diversos opinadors de la premsa digital, així com de la premsa en paper, sense oblidar el visionat de la televisió portuguesa, tan propera però tan llunyana, un poc més, per exemple, que la basca, la qual m'atreviria també a recomanar per evitar la perspectiva central dels mitjans del Madrid desatado. Si d'alguna cosa aprofita, haig de confessar amb internet m'escape més al nord encara i em refugie escoltant la NRK noruega, que disposa d'uns ¿magnífics? canals monogràfics dedicats al jazz, la clàssica amb k i el folk força dignes, això sí amb butlletí informatiu a les hores en punt en noruec, dels que ja he escrit en altres comunicacions que no llig ningú. S'ha comentat abastament la informació meteorològica ha perdut l'interès d'altres moments de la nostra història recent, quin sentit té a hores d'ara saber si farà fred o calor, si el sol s'amagarà entre nuvolades si no et deixen anar més enllà de la cantonada, la dona del temps de la televisió espanyola és notícia perquè farà un programa matinal a la seua primera cadena, tot i l'èxit de les seues explicacions. Recentment he descobert al seu ex-company, l'Alfred Rodríguez Picó, explicar l'oratge a La Vanguardia i m'agrada, el seguesc amb confiança, com a la Victòria Roselló o al Lluís Obiols al canal valencià. Si tinguerem la seguretat de què amb la calor el virus maleït perdria pistonada igual remuntava l'audiència als territoris fase zero. 

Trobades en la fase zero

Assumida la mascareta, els guants, la dignitat no tornarà a ser la mateixa. Un es pregunta què passarà amb aqueixos enamoraments que demanen una besada apassionada, sense mascareta és clar, ara i ací. A la retirada apressada de la roba interior, seguirà finalment la descoberta del rostre. Igual les relacions sexuals són d'aquelles relacions humanes que s'han vist afectades seriosament pel confinament, que se'n parla no és cap secret, també es diu que ha augmentat el consum de "porno", no només del paper higiènic o darrerament de la cervesa i els aperitius. Es diuen moltes coses. Vist el panorama, a les pròximes desfilades de moda no descartem la incorporació dels accessoris COVID-19 als models de roba a lluir a les passarel·les, alguns models ja són al carrer, entre nosaltres i de debò: hi ha nivell. Bo, que per les seues mascaretes els/les coneixereu diu el senyor. Els caps de l'estat, aquest de les províncies en desconfinament, en fase zero o un, ja s'han fet retratar amb mascareta, tot i que un pensa quina necessitat tenen de deixar el seu sarsueler confinament per anar exposant-se al virus amb la reglamentària protecció. No haja dit jo res. Certament que els ulls guanyen protagonisme a costa de nassos i boques, i que el seu atractiu es veu potenciat en aquesta fase primitiva de les nostres noves vides, una amenaça clara per a les clíniques d'estètica especialitzades en endreçar llavis i conductes respiratoris. Alguns escriptors, algunes escriptores ja s'han referit a la ratlla del complement facial en termes semblants a la ratlla dels estiuencs banyadors, en tornar de les no-vacances d'aquest estiu coronavíric la podrem lluir com a marca de la felicitat. Perquè això sí, la gent està ja a punt per tornar a les platges, gent gran allà, famílies amb criatures sector C, banyistes solitaris/solitàries sector S, els ajuntaments ja hi treballen i els socorristes exploren com maniobrar en cas de demanda d'auxili dins l'aigua marina amb possibles banyistes sospitosos. Una de les feines que més futur tenen és, ara per ara, la dels assessors del que es pot fer o no durant la fase assignada ministerialment, les universitats ja ofereixen títols per al proper curs lectiu online i la demanda no para de créixer, tot i que d'experts en la matèria ja exerceixen a cada cantonada degudament protegits, uniformats o no. I sembla tornar el vehicle privat amb força, que ja ha baixat massa la contaminació i hi ha recorregut per empastifar l'atmosfera, això que algunes autoritats veient-s'ho vindre han continuat tossudament l'ampliació de voreres i carrils bus i taxi. Quan es va anunciar que la gent podria tornar a passejar mantenint les distàncies, alguns es van preguntar: per on? Només faltava que romangueren tancats alguns dels parcs municipals. Amb la mort confirmada del primer gat per coronavirus es confirma que la malaltia no entén de territoris. 

Models

No imaginava aquesta primavera de restriccions a la mobilitat, sense llibres al carrer, sense llibreries obertes, sense cinemes, sense teatres, sense jardins... de lectures vespertines i matineres, de setmanes amb un únic dia laborable. Definitivament el calendari semblava saltar pels aires, i la paraula "confinar" esdevenia malson quotidià. 

Llegit J. B. Culla (Model suec, Ara, 5 de maig, pàgina 27) referme la meua convicció les coses podrien haver-se fet d'una altra manera, hi ha d'altres, els polítics no sé si han estat a l'alçada, em sembla que no, la ciutadania tampoc. En situacions d'urgència les coses van com van i, efectivament, açò no és Suècia, i potser no s'entèn altra cosa que el comandament únic, aquell ordeno y mando tan interioritzat pels qui manen i pels que no. Deixem-ho ací.

Parlar de "nova normalitat" és parlar de la normalitat de sempre, amb mascareta i guants, però la de sempre, competitiva, opressiva envers els de sempre, dominadora pels de sempre. La novetat seria aqueixa enyorada "normalitat" desapareguera, instal·lant-se entre nosaltres maneres d'actuar, de comportar-nos respectuoses, col·laboratives, harmonioses, equilibrades...

A l'Administració de Justícia ha arribat el col·lapse, aturada per la pandèmia s'han posat de manifest totes les malalties. Així les mancances tecnològiques sovint retardades o, directament, ignorades i entrebancades per alguns dels operadors, així el sistèmic embús processal, les infradotacions de personal, la paràlisi de necessàries reformes processals. A banda de l'aturada en la tramitació processal i la celebració de vistes, els retards del Registre Civil per inscriure defuncions i ser font fiable d'informació respecte de l'epidèmia, el quasi impossible teletreball són indicadors de la crisi profunda d'aquest poder estatal, el govern del qual fa mesos es troba en funcions, pendent d'una renovació bloquejada per la pugna partidista.