L'olivera

S'emporten una olivera (El olivo d'Icíar Bollain), molt lluny d'aquell Maestrat entranyable, paisatge curosament bastit per la mà de dones i homes, generació rere generació. El iaio de la pel·lícula em recorda el meu, pujant la figuera, desafiant les febleses del cos, la paciència de les filles, recorda el pare sempre amb l'anar al camp, la preocupació del reg, el combat contra les males herbes (que si verdolagues, que si cànem bord), l'esporgada de l'arbrat serra a la mà, el veïnat emprenyat en veure desaparèixer l'eucaliptus, resignat en arrencar la palmera malferida pel morrut roig. La xicona, la néta, l'Alma, com que sap que la pèrdua de l'arbre és la pèrdua de la vida i crida fort, rebel que voldrà reparar tanta malifeta i està disposada a anar on faça falta amb pla o sense.