Anar i tornar, desplaçar-se esdevé freqüent durant les jornades d'estiu, igual que romandre aturat lliurat a alguna mena de repòs i contemplació inacabables.
El cos s'acosta a la nuesa, l'aigua és una mena de bàlsam reparador, apareix la suor amb el moviment que es perllonga. Tot demana repòs, calma, paciències, una mena d'ajornament permanent.
Quasi millor deixar per setembre les ocupacions pendents, en una mena de recuperació inexcusable, quasi millor perdre de vista allò incòmode, resignat a la trobada inevitable, més endavant.
Setembre portarà diades catalanes, eleccions al Principat, la convocatòria d'uns examens, l'obertura d'un període de matrícula feixuc i burocràtic, la tornada dels desapareguts en el combat de les televisions i les ràdios, també la presència evident de molts càrrecs públics a les seues noves destinacions, després de les conteses electorals de la primavera.
Haurem travessat el desert de la terra cremada de l'incendi anual, gairebé sufocat amb l'aigua salada de les platges, i ens creurem recuperats per les tasques quotidianes, que ens tornaran a submergir en l'atmosfera trista de les rutines personals.
divendres, 31 de juliol del 2015
dijous, 30 de juliol del 2015
Termòmetres embogits
L'estiu estava resultant infernal, pel que fa al clima. Cercar una miqueta d'alleujament de la calorada semblava missió impossible, ni vora mar. Parlar del temps era més que mai el tema.
Personalment em referme en les recomanacions literàries, acompanyades a poder ser de bona música, per anar passant el temps, per omplir-lo. Sense menysprear el plaer d'una bona conversa a l'hora del crepuscle sota un arbre a dalt d'una llometa o, com els nostres avantpassats, prenent la fresca a la porta de la casa del poble fins passada la mitjanit.
Un articulista de la Túria es disposava a reunir unes quantes coses al voltant de la llimera del corral per anar travessant el desert estiuenc, tot esperant bones companyies disposades al fèrtil compartir de l'amistat: prenc nota.
Ha passat el gran esclat de les eleccions, els nous governants ja governen al llarg de l'estret país, els vells s'emboliquen en els lideratges més foscs per recuperar el poder, m'ho mire amb la resignació que em resta i em reserve per al que vindrà.
La mort s'ha emportat els més dèbils amb una golafreria extraordinària, les escoles encara acullen infants que veuen com el curs s'estira com un xiclet. Les sèries de televisió esdevenen autèntics culebrots enmig del desert de cada dia i les cases esdevenen forns amb ventilació assistida amb tota mena d'estris.
Han embogit els termòmetres, tant de bo trobem la serenor per sobreviure.
Personalment em referme en les recomanacions literàries, acompanyades a poder ser de bona música, per anar passant el temps, per omplir-lo. Sense menysprear el plaer d'una bona conversa a l'hora del crepuscle sota un arbre a dalt d'una llometa o, com els nostres avantpassats, prenent la fresca a la porta de la casa del poble fins passada la mitjanit.
Un articulista de la Túria es disposava a reunir unes quantes coses al voltant de la llimera del corral per anar travessant el desert estiuenc, tot esperant bones companyies disposades al fèrtil compartir de l'amistat: prenc nota.
Ha passat el gran esclat de les eleccions, els nous governants ja governen al llarg de l'estret país, els vells s'emboliquen en els lideratges més foscs per recuperar el poder, m'ho mire amb la resignació que em resta i em reserve per al que vindrà.
La mort s'ha emportat els més dèbils amb una golafreria extraordinària, les escoles encara acullen infants que veuen com el curs s'estira com un xiclet. Les sèries de televisió esdevenen autèntics culebrots enmig del desert de cada dia i les cases esdevenen forns amb ventilació assistida amb tota mena d'estris.
Han embogit els termòmetres, tant de bo trobem la serenor per sobreviure.
dijous, 23 de juliol del 2015
Camí de sant Jaume
He tornat de fer algunes etapes del camí de sant Jaume pel País Basc. No sé si recomanar o no de fer-les-hi. Sempre he defensat el viatge a peu, el viatge arribant a peu pla a una gran ciutat, a un poblet, i mirar-t'ho tot pam a pam, a la teua alçada.
Açò del camí de sant Jaume és quelcom del que tothom parla, però que no entens fins que ho fas tu mateix. Almenys fins que t'hi acostes amb la teua motxilla i un grapat de coses, també amb una actitud i uns plantejaments personals. En el meu cas no hi havia més propòsit que el de caminar, endinsar-me per uns paisatges i portar-hi la mirada. Tot el que vingués seria benvingut, tot el que vingués seria ben rebut.
M'he trobat el que esperava i el que no, el desitjat, el no desitjat... el previst, el no previst. Si hi torne serà ja un altre viatge, uns altres pressupostos, aquesta caminada serà referència important doncs. Certament que no volia planificar massa, però una certa predisposició hi ha que portar, una certa claredat d'idees, un cert propòsit de com caminar.
He tingut moments de trobada i de soledat. He tingut moments d'alegria i d'una certa tristesa, d'impotència, de decepció. El caminar ha estat un goig, pels paisatges, per les converses, per la bellesa observada. El caminar ha servit també per palesar les actituds de distància de les persones, les diferents maneres de caminar, de fer els quilòmetres, tot intentant fer la meua.
Açò del camí de sant Jaume és quelcom del que tothom parla, però que no entens fins que ho fas tu mateix. Almenys fins que t'hi acostes amb la teua motxilla i un grapat de coses, també amb una actitud i uns plantejaments personals. En el meu cas no hi havia més propòsit que el de caminar, endinsar-me per uns paisatges i portar-hi la mirada. Tot el que vingués seria benvingut, tot el que vingués seria ben rebut.
M'he trobat el que esperava i el que no, el desitjat, el no desitjat... el previst, el no previst. Si hi torne serà ja un altre viatge, uns altres pressupostos, aquesta caminada serà referència important doncs. Certament que no volia planificar massa, però una certa predisposició hi ha que portar, una certa claredat d'idees, un cert propòsit de com caminar.
He tingut moments de trobada i de soledat. He tingut moments d'alegria i d'una certa tristesa, d'impotència, de decepció. El caminar ha estat un goig, pels paisatges, per les converses, per la bellesa observada. El caminar ha servit també per palesar les actituds de distància de les persones, les diferents maneres de caminar, de fer els quilòmetres, tot intentant fer la meua.
divendres, 10 de juliol del 2015
Logotipp
En un cercle han tancat les sigles, l'ocell que sobrevolava els seus caps. Era l'hora de canviar i el primer canviar la imatge. Quan parlem de canvis sovint es confon amb maquillatges. Per dins la fusta continua corcada, per dins la ment produeix el mateix pensament.
També se'ns ha venut darrerament allò de la marca blanca, és tracta del mateix producte però fent servir una altra marca, cobrant-nos un preu més reduït, distribuït per un empresari poderós a tota la seua cadena de botigues. Han aparegut els partits de marca blanca per acabar donant suport a la marca bona, atesa la insuficiència d'aquesta per abastar majories sòlides, per emplenar prestatges. La marca blanca és quasi com la marca bona, però més econòmica, ens vénen a dir. Ara que si et va bé l'autèntica, per què complicar-se la vida amb l'altra?: misteris de la societat de consum.
A hores d'ara el panorama electoral va embolicat i els indicadors dels governants els envien constantment senyals sobre comportament electoral que determinen moviments continus als mitjans informatius. Els polítics ho entenen com una lluita pel poder, els periodistes ho entenen com una lluita per influir, l'electorat com una lluita per accedir a uns recursos escassos. Ens hi trobem tots en el camp de batalla que acaba passant-nos factura més tard o més d'hora.
Els canvis d'identificació són només indicadors de tendències, apunts de les veritables intencions. Com ara el llevar-se la corbata, el vestir texans, prescindir de l'americana. Quasi imperceptiblement ens sedueixen les robes, les veus, la gestualitat, ho saben pels estudis que tenen, ho fan servir amb una mena d'ofensiva estudiada, per terra, mar i aire, la calor sembla no aturar-los un moment.
Esbossen alguns açò del logotip popular és una mena de logotip blanc, que el veritable cercle és el de la bèstia podemita. Identificat el dolent i la seua marca, ens tanquem dins un cercle nosaltres també. Esperem no es tracte ara d'un cercle viciós, ni d'un cercle hermètic. Malgrat les noves formes tot acaba quadrant, el fenomen respon a la famosa quadratura del cercle.
Uns volen fer quadrar el cercle i altres la llista, una llista que acabarà essent tancada per cert, en això estem, en vespres electorals on se'ns vol fer combregar amb rodes de molí.
També se'ns ha venut darrerament allò de la marca blanca, és tracta del mateix producte però fent servir una altra marca, cobrant-nos un preu més reduït, distribuït per un empresari poderós a tota la seua cadena de botigues. Han aparegut els partits de marca blanca per acabar donant suport a la marca bona, atesa la insuficiència d'aquesta per abastar majories sòlides, per emplenar prestatges. La marca blanca és quasi com la marca bona, però més econòmica, ens vénen a dir. Ara que si et va bé l'autèntica, per què complicar-se la vida amb l'altra?: misteris de la societat de consum.
A hores d'ara el panorama electoral va embolicat i els indicadors dels governants els envien constantment senyals sobre comportament electoral que determinen moviments continus als mitjans informatius. Els polítics ho entenen com una lluita pel poder, els periodistes ho entenen com una lluita per influir, l'electorat com una lluita per accedir a uns recursos escassos. Ens hi trobem tots en el camp de batalla que acaba passant-nos factura més tard o més d'hora.
Els canvis d'identificació són només indicadors de tendències, apunts de les veritables intencions. Com ara el llevar-se la corbata, el vestir texans, prescindir de l'americana. Quasi imperceptiblement ens sedueixen les robes, les veus, la gestualitat, ho saben pels estudis que tenen, ho fan servir amb una mena d'ofensiva estudiada, per terra, mar i aire, la calor sembla no aturar-los un moment.
Esbossen alguns açò del logotip popular és una mena de logotip blanc, que el veritable cercle és el de la bèstia podemita. Identificat el dolent i la seua marca, ens tanquem dins un cercle nosaltres també. Esperem no es tracte ara d'un cercle viciós, ni d'un cercle hermètic. Malgrat les noves formes tot acaba quadrant, el fenomen respon a la famosa quadratura del cercle.
Uns volen fer quadrar el cercle i altres la llista, una llista que acabarà essent tancada per cert, en això estem, en vespres electorals on se'ns vol fer combregar amb rodes de molí.
dissabte, 4 de juliol del 2015
Escultura
Ignore el projecte escultural del PP del poble, l'ignorava i l'ignore. L'han tingut que interrompre, en tot cas, arran de la pèrdua de l'alcaldia, i el que tardanament, però amb força, van iniciar en aquest art ha restat paralitzat a data d'avui, sense que tampoc tinga notícia del projecte en la matèria dels/de les governants actuals.
Les obres d'instal·lació a la plaça de l'Arbre d'una peça dedicada a la memòria de la gent gran, acompanyada d'un rètol monolingüe es portà amb discreció, o a mi m'ho semblà, per les autoritats d'aleshores, tot envoltant el conjunt artístic amb una tela verda que impedia veure la col·locació dels cossos metàl·lics (?) d'una dona gran i una xiqueta, asseguda aquella en un banc d'obra revestit d'una mena de trencadís, on alhora s'integrava una font pública (una vegada posats: posem-ho tot junt degueren pensar).
Durant els mesos previs a la darrera diada electoral la gent va dir de tot (no aniria malament fer-ne un recull d'opinions) al voltant del fenomen cultural. Al poble passen coses, moltes coses, però d'escultura la veritat no en passa massa. No sé si etiquetar d'antecedent d'escultura no religiosa la construcció que presideix la rodona d'accés des de la carretera de Barcelona. En tot cas d'escultura religiosa n'anem servits, gràcies a déu, i, per cert, no aniria malament un estudi sobre el particular.
El que ha motivat les meues línies d'avui és la constatació que algú ha arrencat el cap de la xiqueta del grup escultural durant les darreres hores, almenys és el que deduesc en haver vist el seu cos decapitat cobert per una bossa de plàstic en passar no sé si camí d'agafar l'autobús. En tot cas: la menor continuava al costat de l'àvia, però mutilada muscles amunt. S'havia consumat, vaig pensar, un atac al patrimoni bonrepostí i avortat violentament un començ o intent de portar l'escultura civil als nostres carrers i places.
A mi, la veritat, no és que la intervenció dels regidors homenatjant a nuestros mayores m'entusiasmés, però el que va passant palesa manca de silenci i explicacions a la ciutadania sobre els plans esculturals de la corporació, i si la xiqueta ha estat decapitada l'assumpte demana una investigació i una depuració de responsabilitats, amb restitució del cap infantil inclosa si es vol mantenir l'escultura a la plaça.
Les obres d'instal·lació a la plaça de l'Arbre d'una peça dedicada a la memòria de la gent gran, acompanyada d'un rètol monolingüe es portà amb discreció, o a mi m'ho semblà, per les autoritats d'aleshores, tot envoltant el conjunt artístic amb una tela verda que impedia veure la col·locació dels cossos metàl·lics (?) d'una dona gran i una xiqueta, asseguda aquella en un banc d'obra revestit d'una mena de trencadís, on alhora s'integrava una font pública (una vegada posats: posem-ho tot junt degueren pensar).
Durant els mesos previs a la darrera diada electoral la gent va dir de tot (no aniria malament fer-ne un recull d'opinions) al voltant del fenomen cultural. Al poble passen coses, moltes coses, però d'escultura la veritat no en passa massa. No sé si etiquetar d'antecedent d'escultura no religiosa la construcció que presideix la rodona d'accés des de la carretera de Barcelona. En tot cas d'escultura religiosa n'anem servits, gràcies a déu, i, per cert, no aniria malament un estudi sobre el particular.
El que ha motivat les meues línies d'avui és la constatació que algú ha arrencat el cap de la xiqueta del grup escultural durant les darreres hores, almenys és el que deduesc en haver vist el seu cos decapitat cobert per una bossa de plàstic en passar no sé si camí d'agafar l'autobús. En tot cas: la menor continuava al costat de l'àvia, però mutilada muscles amunt. S'havia consumat, vaig pensar, un atac al patrimoni bonrepostí i avortat violentament un començ o intent de portar l'escultura civil als nostres carrers i places.
A mi, la veritat, no és que la intervenció dels regidors homenatjant a nuestros mayores m'entusiasmés, però el que va passant palesa manca de silenci i explicacions a la ciutadania sobre els plans esculturals de la corporació, i si la xiqueta ha estat decapitada l'assumpte demana una investigació i una depuració de responsabilitats, amb restitució del cap infantil inclosa si es vol mantenir l'escultura a la plaça.
divendres, 3 de juliol del 2015
Ex-presidir
Són l'ombra del que van ser, com si ja no tingueren més a fer que ex-presidir. La vida tenia com dos moments, el de presidir i el d'ex-presidir. El dia que van ser nomenats presidents sabien en acabar el mandat passarien a ser ex-presidents. Igual més d'un el que realment volia ser era ex-president, viure còmodament en un segon pla a recer de privilegis guanyats durant anys de patiments presidencials.
En realitat tots som un poc ex, però certament que alguns es dediquen a desplegar totes les atribucions del paper, fent-lo principal completament desdibuixada la personalitat, incapaços de trobar-la en un interior desfigurat. Fon tan gran la metamorfosi dels temps de presidència que l'individu va desaparèixer devorat pel càrrec, pel títol, pel paper: descanse en pau.
Portat l'ex-càrrec pel seu deliri fa servir cotxe oficial, secretària, guardaespatlles i despatx a compte del contribuent per a representar les seues dignes funcions. Et lleves al matí i et dediques a ex-presidir tot el dia, a ex-regnar, a ex-viure en una mena de vida paral·lela a la de l'autèntic president, rei. Per a més contradicció la gent pel carrer t'atura, quan no vas muntat en el vehicle oficial és clar, adreçant-se a tu amb allò de president, president! I tu clar: t'ho acabes creient en un somriure quasi burleta als llavis.
Algunes de les manifestacions de l'ex-presidència prenen forma de columna d'opinió, d'actuacions de conciliació internacional, de classes magistrals, quan no de fugida davant un núvol de periodistes assetjants a la recerca de declaracions sobre un tema de corrupció. Ah, la corrupció, que com un inoportú càncer pot espatllar les gojoses vacances pagades de l'ex-president, amenaçant amb visites judicials i carceràries la ben guanyada estada al paradís ex-presidencial, ressuscitant la vella condició humana de la que formares part, ex-president.
El llunyà dia en què van votar la llei d'ex-presidents, tot definint el pompós estatut de l'ex-president, molts més que pensar en ex-presidir pensaven en la grossa de la loteria de Nadal. I cert que aleshores ja els tocava a alguns la loteria, però el primer premi devia ser per al cap de caps. I es van posar a la faena, ja ben conscients que amb algunes legislatures el mostrari d'ex's s'ampliaria a tots els partits i partidets. Primer les persones, clar que sí.
Mare, jo de major vull ser ex-president pensaven, convenient adoctrinats des de la infantesa, molts dels candidats que es presentaven en llista partidària tancada. El preu és alt, però quan arriba el dia lliurar-se a l'estat ex-presidencial esdevé un plaer indescriptible.
En realitat tots som un poc ex, però certament que alguns es dediquen a desplegar totes les atribucions del paper, fent-lo principal completament desdibuixada la personalitat, incapaços de trobar-la en un interior desfigurat. Fon tan gran la metamorfosi dels temps de presidència que l'individu va desaparèixer devorat pel càrrec, pel títol, pel paper: descanse en pau.
Portat l'ex-càrrec pel seu deliri fa servir cotxe oficial, secretària, guardaespatlles i despatx a compte del contribuent per a representar les seues dignes funcions. Et lleves al matí i et dediques a ex-presidir tot el dia, a ex-regnar, a ex-viure en una mena de vida paral·lela a la de l'autèntic president, rei. Per a més contradicció la gent pel carrer t'atura, quan no vas muntat en el vehicle oficial és clar, adreçant-se a tu amb allò de president, president! I tu clar: t'ho acabes creient en un somriure quasi burleta als llavis.
Algunes de les manifestacions de l'ex-presidència prenen forma de columna d'opinió, d'actuacions de conciliació internacional, de classes magistrals, quan no de fugida davant un núvol de periodistes assetjants a la recerca de declaracions sobre un tema de corrupció. Ah, la corrupció, que com un inoportú càncer pot espatllar les gojoses vacances pagades de l'ex-president, amenaçant amb visites judicials i carceràries la ben guanyada estada al paradís ex-presidencial, ressuscitant la vella condició humana de la que formares part, ex-president.
El llunyà dia en què van votar la llei d'ex-presidents, tot definint el pompós estatut de l'ex-president, molts més que pensar en ex-presidir pensaven en la grossa de la loteria de Nadal. I cert que aleshores ja els tocava a alguns la loteria, però el primer premi devia ser per al cap de caps. I es van posar a la faena, ja ben conscients que amb algunes legislatures el mostrari d'ex's s'ampliaria a tots els partits i partidets. Primer les persones, clar que sí.
Mare, jo de major vull ser ex-president pensaven, convenient adoctrinats des de la infantesa, molts dels candidats que es presentaven en llista partidària tancada. El preu és alt, però quan arriba el dia lliurar-se a l'estat ex-presidencial esdevé un plaer indescriptible.
dijous, 2 de juliol del 2015
Panorama
Calia la gosadia, la valentia del vot. Calia la denúncia, despullar aquests farsants. La pluja mediàtica, el soroll de fons de ràdios i televisions ens allunya de la realitat, del xafar el carrer. El país està molt malament, els projectes col·lectius o no existeixen o s'han deteriorat fins a un punt, probablement, de no retorn.
Ens han dit pobletans, a nosaltres i a la nostra llengua, ens ho han dit a les institucions d'ací en la llengua d'allà. Ens van negar el pa i la sal durant vint anys, durant quaranta anys. La ràbia que il·luminava els seus esguards es tornarà grollera incitació al menyspreu, no hi haurà més remei que posar-se una mà a la cara per evitar l'olor insuportable del cadàver.
Ens volen callats, sense donar opinió, sense ser escoltats, empassant-nos imposicions com a camions, falses receptes contra la crisi de sempre, engolint contaminacions diverses. Ens volen condemnats a un sou de misèria, a uns serveis mínims de fireta. Ens volen aturats a una parada d'autobús solitària, sota un sol de justícia. S'ho miraran tot des de la zona VIP per acabar venent-se el pastís, o el que encara quede a un multimilionari exòtic que abocarà muntanyes de diners sobre la ciutat agraïda, i li diran progrés.
I no els assemblarà bé res de res, se'n fotran de riure davant iniciatives i propostes, se'n fotran amb el riure groller de sempre, amb l'estirabot inoportú tantes vegades assajat. Ja han detectat l'enemic, ja li han vist les noves cares, ja han fet el diagnòstic, ja l'han etiquetat. S'agafaran a cada pujada del graó de les enquestes, es lliuraran a repartir els favors que puguen repartir, a bastir desconfiança en els més ignorants.
Ens han dit pobletans, a nosaltres i a la nostra llengua, ens ho han dit a les institucions d'ací en la llengua d'allà. Ens van negar el pa i la sal durant vint anys, durant quaranta anys. La ràbia que il·luminava els seus esguards es tornarà grollera incitació al menyspreu, no hi haurà més remei que posar-se una mà a la cara per evitar l'olor insuportable del cadàver.
Ens volen callats, sense donar opinió, sense ser escoltats, empassant-nos imposicions com a camions, falses receptes contra la crisi de sempre, engolint contaminacions diverses. Ens volen condemnats a un sou de misèria, a uns serveis mínims de fireta. Ens volen aturats a una parada d'autobús solitària, sota un sol de justícia. S'ho miraran tot des de la zona VIP per acabar venent-se el pastís, o el que encara quede a un multimilionari exòtic que abocarà muntanyes de diners sobre la ciutat agraïda, i li diran progrés.
I no els assemblarà bé res de res, se'n fotran de riure davant iniciatives i propostes, se'n fotran amb el riure groller de sempre, amb l'estirabot inoportú tantes vegades assajat. Ja han detectat l'enemic, ja li han vist les noves cares, ja han fet el diagnòstic, ja l'han etiquetat. S'agafaran a cada pujada del graó de les enquestes, es lliuraran a repartir els favors que puguen repartir, a bastir desconfiança en els més ignorants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)