He tornat de fer algunes etapes del camí de sant Jaume pel País Basc. No sé si recomanar o no de fer-les-hi. Sempre he defensat el viatge a peu, el viatge arribant a peu pla a una gran ciutat, a un poblet, i mirar-t'ho tot pam a pam, a la teua alçada.
Açò del camí de sant Jaume és quelcom del que tothom parla, però que no entens fins que ho fas tu mateix. Almenys fins que t'hi acostes amb la teua motxilla i un grapat de coses, també amb una actitud i uns plantejaments personals. En el meu cas no hi havia més propòsit que el de caminar, endinsar-me per uns paisatges i portar-hi la mirada. Tot el que vingués seria benvingut, tot el que vingués seria ben rebut.
M'he trobat el que esperava i el que no, el desitjat, el no desitjat... el previst, el no previst. Si hi torne serà ja un altre viatge, uns altres pressupostos, aquesta caminada serà referència important doncs. Certament que no volia planificar massa, però una certa predisposició hi ha que portar, una certa claredat d'idees, un cert propòsit de com caminar.
He tingut moments de trobada i de soledat. He tingut moments d'alegria i d'una certa tristesa, d'impotència, de decepció. El caminar ha estat un goig, pels paisatges, per les converses, per la bellesa observada. El caminar ha servit també per palesar les actituds de distància de les persones, les diferents maneres de caminar, de fer els quilòmetres, tot intentant fer la meua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada