Són l'ombra del que van ser, com si ja no tingueren més a fer que ex-presidir. La vida tenia com dos moments, el de presidir i el d'ex-presidir. El dia que van ser nomenats presidents sabien en acabar el mandat passarien a ser ex-presidents. Igual més d'un el que realment volia ser era ex-president, viure còmodament en un segon pla a recer de privilegis guanyats durant anys de patiments presidencials.
En realitat tots som un poc ex, però certament que alguns es dediquen a desplegar totes les atribucions del paper, fent-lo principal completament desdibuixada la personalitat, incapaços de trobar-la en un interior desfigurat. Fon tan gran la metamorfosi dels temps de presidència que l'individu va desaparèixer devorat pel càrrec, pel títol, pel paper: descanse en pau.
Portat l'ex-càrrec pel seu deliri fa servir cotxe oficial, secretària, guardaespatlles i despatx a compte del contribuent per a representar les seues dignes funcions. Et lleves al matí i et dediques a ex-presidir tot el dia, a ex-regnar, a ex-viure en una mena de vida paral·lela a la de l'autèntic president, rei. Per a més contradicció la gent pel carrer t'atura, quan no vas muntat en el vehicle oficial és clar, adreçant-se a tu amb allò de president, president! I tu clar: t'ho acabes creient en un somriure quasi burleta als llavis.
Algunes de les manifestacions de l'ex-presidència prenen forma de columna d'opinió, d'actuacions de conciliació internacional, de classes magistrals, quan no de fugida davant un núvol de periodistes assetjants a la recerca de declaracions sobre un tema de corrupció. Ah, la corrupció, que com un inoportú càncer pot espatllar les gojoses vacances pagades de l'ex-president, amenaçant amb visites judicials i carceràries la ben guanyada estada al paradís ex-presidencial, ressuscitant la vella condició humana de la que formares part, ex-president.
El llunyà dia en què van votar la llei d'ex-presidents, tot definint el pompós estatut de l'ex-president, molts més que pensar en ex-presidir pensaven en la grossa de la loteria de Nadal. I cert que aleshores ja els tocava a alguns la loteria, però el primer premi devia ser per al cap de caps. I es van posar a la faena, ja ben conscients que amb algunes legislatures el mostrari d'ex's s'ampliaria a tots els partits i partidets. Primer les persones, clar que sí.
Mare, jo de major vull ser ex-president pensaven, convenient adoctrinats des de la infantesa, molts dels candidats que es presentaven en llista partidària tancada. El preu és alt, però quan arriba el dia lliurar-se a l'estat ex-presidencial esdevé un plaer indescriptible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada