Decepcions

El que ens conten del vaixell pesquer de Santa Pola no pot ser més colpidor. A uns treballadors de la mar que rescaten unes persones a la mar, en un gest de solidaritat que els honora, se'ls diu les desembarquen a un port de Líbia. Que el govern de les Espanyes anava d'imatge quan aquella primera acollida de persones a València, es ve demostrant dia rere dia amb la política migratòria de l'executiu Sánchez Pérez-Castejón societat anònima. Les fotografies de membres de la reialesa borbònica de les darreres hores deixa ben a les clares del costat de qui estan, i els drets humans i el socialisme com qui ni estan ni se'ls espera. En això estem. Davant la por al què diran si pactem amb els esquerrans s'obri pas, almenys en qui açò escriu, la ferma convicció que els del govern si poden pactaran amb els ciudadanos para siempre. Tot sembla apuntar no hi haurà pressupostos amb Podem, tot sembla les crides a la unitat de l'esquerra van a restar en alguns pactes regionals i municipals, i ja ens va bé. L'espasa de Damocles del conflicte català, les pors a debilitar la posició de poder per fer segons quins moviments van a continuar amb el tactisme i  la prudència que tan bé se'ls dóna a certs polítics, li diuen moderació, però sovint hi ha molt poca vergonya. Amb això han esclatat les manifestacions als carrers barcelonins, posant de manifest novament la degradació d'allò públic, i amb això  es manifestà una altra vegada la ultradreta.

Cants de mar

Quién te cantarà de Carlos Vermut em va resultar una interessant proposta cinematogràfica per a una trista vesprada de diumenge de tardor. Els seus més de cent vint minuts em van resultar prou suportables, revelant-se les dues protagonistes com a personatges fascinants i inquietants a l'hora. La ficció estranya, somni quasi de tants/tantes fans, ens porta a la casa d'una artista que ha deixat de cantar i a una seguidora que s'ofereix/a qui li ofereixen  ajudar-la en el seu retorn als escenaris. Totes dues es troben vora un precipici personal, que tractaran de salvar amb diferent dissort. L'espectador anirà trobant les raons durant el relat ben construït, tot sospitant la cantant reeixirà per l'amistat de qui arriba al seu particular refugi. Per algun lloc he llegit, escoltat, que hi ha cert aire Almodóvar, Pedro, segurament, he trobat un poc de fetitxisme, de megalomania, un cert aire ¿dalinià?, egipci diria també pels pentinats i vestuari. La presència del mar és una constant, agent de metamorfosis, d'una mena d'etern retorn, de cor que diu la seua entre escenes. Tot plegat però, remet a la fragilitat humana, les dificultats d'una carrera artística, de la relació d'una mare i la seua filla, als entrebancs existencials que ens porten sovint a una platja solitària amb les forces al mínim, tot cercant l'inquietant bressolar de les ones marines que et podran salvar, que et podran enfonsar definitivament.

Vist per sentència

The Children Act (a les Espanyes El veredicto), pel·lícula d'en Richard Eyre basada en un llibre de n'Ian McEwan, parla d'una jutgessa, la magistrada Fiona, interpretada per l'Emma Thompson. Aquesta jutgessa, com he observat els passa a moltes jutgesses després del seu període opositor i formatiu per ser membre de l'alta magistratura de l'estat, acaba essent només això: jutgessa, magistrada, senyoria, en el cas britànic, a més de togada, equipada amb perruca exclusiva, que molts i moltes portarien amb gust als tribunals peninsulars (poseu-me la perruca). Davant l'espectador es desplega l'escenografia judicial, feta per impressionar, amb un punt de vassallatge funcionarial quasi obscè, amb aqueix gòtic saxó de simetries puríssimes i un toc d'austeritat necessari per marcar les distàncies de la llei i el dret, un poc allunyat, certament, dels foscos marbres del Tribunal Supremo espanyol, però d'idèntiques intencions ¿intimidatòries? Si et diuen la justícia s'administra en nom del rei o la reina doncs com que et pot agafar alguna cosa, al cas ibèric el retrat togat del monarca presideix moltes sales de justícia amb una mena d'omnipresència garantista de no se sap ben bé què. És més justa la justícia distant? Els problemes que arriben a les corts judicials són ben resolts per aquestes? No hi ha contradicció entre aquesta justícia quasi aristocràtica i les situacions de cada dia que se li plantegen? És més veritat la veritat judicial que altres veritats?Al servei de qui es troba la llei? El cas del menor testimoni de Jeovà, l'Adam, els pares del qual es neguen reba una transfusió de sang, que centra part de l'acció, encara aporta més confusió a tot plegat, en tant les apel·lacions a déu i els manaments divins ens poden portar a endinsar-nos en allò tan eteri de la justícia divina o tan atrevit de posar en boca de déu segons quins preceptes o ordres. Esmentaré la jutgessa toca el piano i acompanya de tant en tant un advocat cantor: és la música, la poesia (Yeats) el que més ens pot aproximar als humans?

 

A cara de gos

Les oligarquies dominants, multinacionals, grups de pressió, estats, ideologies neoliberals, neo-conservadores al servei del poder, d'interessos egoistes i particulars, que justificaran guerres, explotacions diverses, al preu que calga, les trobem a la Colòmbia de la que parla Boaventura de Sousa Santos en l'assaig ja comentat Izquierdas del mundo, ¡uníos!. Les democràcies occidentals rebutgen les persones que arriben als seus territoris fugint de tanta destrossa, arribant al cinisme més insuportable amb tot el ventall de discursos del feixisme més groller, de la mà dura més ultradretana. Així no hi ha democràcia que valga, que es puga dir democràcia, així ens esclaten totes les contradiccions a la cara, el sistema de drets individuals i col·lectius s'ensorra. La vella violència es desferma sense cap tipus de contemplacions ni de compassions, amb una duresa sense límits. Haurà fet massa tard qualsevol estratègia educativa, orientadora, formativa i tornar a començar serà càrrega feixuga que no podrem suportar. Tot plegat ens instal·la en el dur camp de la supervivència egoista, de l'aïllament estèril. Aquestes idees planaven pel meu cap després de veure Dogman, una pel·lícula italiana del director Matteo Garrone. Marcel·lo, el protagonista es veu arrossegat pel Simone a la delinqüència, malgrat les seues resistències, perdrà amics, perdrà la llibertat, perdrà la salut i un sospita que la poca dignitat que li quedava, després de rebre per dalt i per baix. La mirada del home dels gossos és una interpel·lació constant a l'espectador: ulls de la derrota, ulls de l'abandó, ulls de la misèria, il·luminats puntualment per la presència de la filla o del joc de futbol amb els amics, per la seducció femenina d'un local nocturn.

En groc

Colpistes, feixistes, escopinades, aquestes són algunes de les paraules boniques que escoltàvem amb més intensitat les darreres hores als noticiaris. També alguna recomanació d'un organisme internacional en la línia de que cal retallar les pensions: de jubilar-nos se'ns promet cobrarem poca cosa. El desmuntatge sense pudor de l'estat del benestar es transforma en l'estat del malestar de cada dia, amb una classe política lliurada a una desvergonyida lluita pel poder. Apel·lar a la justícia sembla estar de més, vist com està el pati judicial.

El terra cobert de fulla, els arbres mig despullats, l'aigua de la pluja defineixen el paisatge urbà lleonès de les darreres hores. El riu Bernesga ha vist créixer el seu cabal, les nuvolades roden transformant el cel sense aturador, la lluna llueix amb fredor. He deixat de veure els peixos des del pont, els teuladins i altres ocells semblen haver desaparegut d'entre nosaltres. Els bancs abandonats dels parcs, les criatures absents de les àrees reservades als jardins. La foscor tracta d'alleugerir-se amb la il·luminació nadalenca, alguns homes venen castanyes torrades a la cantonada, s'han buidat les terrasses de mobiliari de restauració.

Davant certes vagues no saps si  el que es defensa són drets o privilegis, només semblem mobilitzar-nos per segons quines coses (que toquen la butxaca, principalment, i si et descompten el salari com que millor no fer-ho). Davant com alguns/algunes entenen allò públic, com que acabes entenent no funcione el de tots, amb ànim privatitzador els serveis públics acabaran al servei d'un pocs: los españoles primero faltaria.

Feliz final la novel·la d'Isaac Rosa (Seix Barral) que llegia fa uns dies fa arqueologia de la fi fins al principi d'una relació de parella que s'ha acabat, la d'Ángela y Antonio. Què puga ésser l'amor no gose definir-ho, el món dels afectes, de les parelles, dels matrimonis sembla en tot cas matèria literària, finalment vida complexa i rica alhora, univers humà fascinant, segur. L'exercici d'excavació que se'ns proposa ens presenta a dues veus les vivències d'una parella amb els seus somnis, contradiccions, creacions, fracassos, moments dolents i bons, crisis. No va de baralles, no va de felicitats color de rosa, ans de camins i espais compartits, ans de construir i desmuntar, de trobar i abandonar, a partir d'un impuls, d'un coincidir, mena de casualitat que posa en marxa connexions, que engega atraccions, afectes, activitat.

Llegint al vol

A una biblioteca pública de Santiago de Compostel·la (l'Anxel Casal), a tocar de l'església de sant Francesc, es pot llegir en gallec una frase de Rosalia de Castro Eu sou libre. Nada pode conter a marcha dos meus pensamentos, e eles son a lei que rexe meu destino. Tota una declaració de principis, fita referencial on dirigir l'esguard, en temps de conveniències i conxorxes, de triomf de la mentida més grollera i la falsedat més elaborada. Als cartells enganxats a l'entrada d'un temple s'exposaven discretament les condiciones para comulgar dignamente amb un cridaner La comunión se recibe pero no se agarra. Em quede, a més de la primera frase transcrita, amb la que li vaig escoltar al revisor de l'Intercity La Corunya-Hendaia dir-li al seu company encarregat de la cafeteria del vagó número u: Tu tuviste tu época de ir en bicicleta hasta Rusia y yo de leer, yo antes leía muchísimo.

Llegint l'assaig d'en Bonaventura de Sousa Santos Izquierdas del mundo, ¡uníos! en concret les línies dedicades al poder judicial brasiler, un no pot deixar de veure simetries amb la determinació del poder judicial espanyol per segons quines maniobres processals. Els indicadors sobre la qualitat democràtica d'aquesta pota del sistema de poder constitucional són força preocupants. Quan observe als responsables de la casa judicial manifestar-se togats a les portes dels jutjats, un, com que no acaba d'entendre allò del dret de manifestació d'aquestes persones (podria fer-la el president del govern, el cap de l'estat, les diputades, els diputats?, ho pregunte sense ànim de restringir els drets de vaga de ningú, però amb dubtes raonables al respecte), d'entrada la violació del dret a la tutela judicial d'uns quants ciutadans i ciutadanes ja es va veure afectat per la conseqüent  suspensió de vistes i judicis (quin dret està per damunt?). L'expresident Lula va ser exclòs de la cursa electoral per ràpides decisions judicials, a un país on costa prendre-les, i per si fos poca cosa el vencedor de les eleccions anuncià a les poques hores nomenaria ministre de justícia al jutge que empresonà aquell líder del PT (que era estrany açò, no?). Per les Espanyes, el jutge que tenia que presidir el nou òrgan de govern de la judicatura, resultà ser el que presidiria el judici contra els presos polítics catalans.

Del fracàs

Voldria guarir amb un somriure

Les hores incertes de la pèrdua

Els llargs dies del dolor

Voldria lliurar la paraula

Per fer volar coloms blancs

Amb la branqueta d’olivera al bec

Poble a poble pacíficament

M’esquitxa la sang del bou

Em fereix la mentida esmolada

Ja sé no ens entenem

Fracassen els mots